La inesperada victòria de l’esquerra a França obre interrogants sobre quina serà la política econòmica del nou govern. Tot i que la principal força de la coalició Nou Front Popular, la França Insubmisa, va renunciar als punts més radicals del seu programa -sortida de l’euro i de l’energia nuclear- per pactar amb la resta de forces d’esquerres, les propostes vigents continuen sent una esmena a la totalitat a les polítiques liberals seguides per Emmanuel Macron durant aquests darrers anys.
L’expresident socialista François Hollande, tornat a la política per afegir-se a la croada contra l’extrema dreta, ja va dir de seguida que la victòria de l’esquerra, lluny de cap majoria absoluta i necessitada de pactar amb els macronistes, no els permetria aplicar de forma completa el programa pactat. Tanmateix, resulta interessant analitzar les propostes econòmiques del Nou Front Popular en un context europeu dominat pel neoliberalisme.
La “França oblidada”
Abans de passar pròpiament a les propostes econòmiques, cal recordar la situació general de França. El mapa de les eleccions a la primera volta és especialment significatiu en aquest sentit perquè presentava com a primera força el partit de Marine Le Pen arreu del territori amb l’excepció significativa de la regió de París i els nuclis d’algunes de les grans ciutats franceses. Com a Anglaterra, amb el Brexit, o als Estats Units de Donald Trump, els habitants de les zones rurals i de les antigues zones industrials en declivi -a França des de fa dècades- confiaven majoritàriament en una força que no havia governat mai i que els prometia un retorn al vell ordre que tothom percebia com a més pròsper i més segur. Una mica també com a la Itàlia de Giorgia Meloni. La política esdevé per a molts un producte més de consum i les ideologies es baten en retirada. Si un producte no et funciona, en proves un de nou.
Els habitants de les zones rurals i de les antigues zones industrials en declivi -a França des de fa dècades- confiaven majoritàriament en una força que no havia governat mai
El camp és des de fa dècades el jardí de França. O de París. La Política Agrària Comuna europea es va crear per protegir l’agricultura francesa i continua sent amb diferència la principal despesa comunitària sense haver-se preocupat gaire per l’agricultura mediterrània, pròpia dels països que es van afegir a Europa als anys vuitanta. Malgrat això, la idealització del camp francès cada cop es correspon menys amb la realitat, com va demostrar la revolta de les armilles grogues del 2018, que només l’esclat de la pandèmia va aconseguir sufocar. El tradicional centralisme de París, ara amb uns Jocs Olímpics a punt d’inaugurar, ha polaritzat els llocs de treball més ben pagats i els serveis més avançats. Al camp es queixaven de l’augment de la fiscalitat dels carburants -imprescindibles per als desplaçaments interns, encara que el TGV comuniqui els parisencs amb el camp en un no res- i dels baixos ingressos familiars. El moviment dels oblidats, deien.
Al nord de tradició industrial, la crisi del tèxtil i la siderúrgia fa dècades que s’arrossega. L’esforç d’alguns grans ajuntaments, com Lilla, per regenerar el teixit urbà o la descentralització d’algun equipament emblemàtic, com les seus del Louvre i del Pompidou a Lens (Pas-de-Calais) i a Metz (Lorena) no han estat suficients per tornar el vigor i el benestar econòmic perdut amb la crisi industrial.
Advertits pel dèficit i l’endeutament
Hi ha un darrer aspecte a tenir en compte abans de passar a les propostes econòmiques de l’esquerra i és la situació macroeconòmica del país, que lluita per no perdre posicions enmig d’una globalització poc favorable als interessos de la majoria dels europeus. Les ajudes estatals durant la pandèmia per salvar empreses emblemàtiques com Renault i Air France són l’argument del govern sortint per justificar l’endeutament del país fins a tres bilions d’euros.
En tot cas, el dèficit públic francès arribà l’any passat al 5,5% del PIB, mig punt per damunt de l’any anterior i molt per sobre dels ressuscitats topalls establerts per Europa del 3% del PIB. L’economia francesa no acaba de recuperar-se després de la pandèmia i França i Itàlia han estat els estats pressupostàriament més indisciplinats, fet que els ha costat l’obertura d’un expedient per part de la Comissió Europea juntament amb quatre altres estats incomplidors.
El dèficit públic francès arribà l’any passat al 5,5% del PIB, mig punt per damunt de l’any anterior i molt per sobre dels ressuscitats topalls establerts per Europa
A més, l’endeutament acumulat de França equival al 110% del PIB, 137% a Itàlia, 106% a Espanya. Per tant, les retallades en la despesa -en plena represa de la cursa d’armaments- i l’augment de la fiscalitat semblaven fins fa poques setmanes inevitables. El programa de l’esquerra francesa preveu un augment de despesa que hi ha qui estima en uns 179.000 milions d'euros anuals i uns ingressos fiscals nets que podrien reduir-se en 50.000 milions.
Propostes econòmiques del Nou Front Popular
1. Deixar sense efecte el controvertit endarreriment de l’edat de jubilació dels 62 anys actuals fins als 64, que havia d’entrar en vigor a finals d’aquest any, i rebaixar-la fins als 60.
L’edat de jubilació a França és una de les més baixes d’Europa. Recordem que nosaltres som a prop d’acabar d’implementar el topall en els 67 anys. La problemàtica francesa, excepte per la generalització dels salaris de misèria de casa nostra, tampoc no és gaire diferent: inversió de la piràmide demogràfica, i jubilació massiva dels nascuts en el baby boom de la postguerra.
L’edat de jubilació a França és una de les més baixes d’Europa
No sembla gaire probable que, amb la correlació de forces actual hi hagi canvis tan radicals com els que es plantegen, tot i que els lepenistes també proposaven fixar l’edat de jubilació en els 60 anys per a tots els que haguessin començat a cotitzar abans dels 20. La reforma de l’edat de jubilació i l’allargament del període de cotització per cobrar la pensió completa fins als 43 anys han causat un profund malestar i descontentament amb Macron a tota França -que ha acabat aprovant-ho per decret presidencial, al marge de l’Assemblea Nacional- i podria haver-hi en aquest tema complicitats fins ara impensables.
2. Finançar l’augment de despesa amb un augment de la fiscalitat del treball a tots els trams -excepte els de salari mínim- i reimplantar l’impost a les grans fortunes.
L’impost a les grans fortunes ha aparegut i desaparegut diverses vegades a la història recent de França. Miterrand, primer, i Hollande el 2011, el van implantar. Macron, el 2017, sí que el va eliminar mentre no es va atrevir a fer el mateix amb la reducció de jornada laboral a 35 hores setmanals, malgrat les seves intencions inicials. Sembla, per tant, que és una de les mesures que tindria més possibilitats d’implantar-se, tot i que les maniobres fiscals d’aquestes grans fortunes -recordem només el cas Depardieu- ja van deixar molt minvada la recaptació efectiva l’última vegada i que el Tribunal Constitucional Francès ja s’hi va pronunciar en el seu moment en contra per qüestions tècniques.
Quant a l’augment general de l’impost sobre la renda, hi ha moltes maneres de fer-ho. Aquí, el PSOE ha optat per no deflactar -malgrat la important inflació dels darrers anys- la renda a efectes d’IRPF, amb la qual cosa la pressió real efectiva ha augmentat sense que ningú se n’adonés gaire. Pot ser també el camí que emprengui França.
3. Congelació dels preus dels aliments bàsics i dels combustibles
A Espanya també sabem alguna cosa d’aquest tema. No s’han atrevit a congelar per decret, però sí que han reduït l’IVA de determinats aliments. En els que ja tenien un IVA súper reduït del 4%, no s’ha notat pas gaire i la mesura ha estat més propagandística que real. En d’altres, com l’oli d’oliva, ha estat la caiguda de la producció per la sequera la que ha impulsat un augment desmesurat de preus. L’IVA del 10% s’ha eliminat recentment i, en el futur, l’oli d’oliva s’incorporarà al grup amb tipus súperreduïts. A França, amb una pagesia periòdicament mobilitzada per les importacions foranes -siguin espanyoles o del Marroc- es fa difícil pensar a fixar gaires preus a la baixa.
Amb una pagesia periòdicament mobilitzada per les importacions foranes es fa difícil pensar a fixar gaires preus a la baixa
Podríem dir el mateix de fixar a la baixa els preus dels combustibles. L’exemple espanyol, més o menys millorat, serà segurament altre cop la referència. En tot cas, tant en termes pressupostaris com de lluita contra les emissions no sembla que aquestes rebaixes fiscals tinguin gaire marge per consolidar-se.
4. Augment del salari mínim fins als 1.600 euros nets
El salari mínim francès és de 21.203 euros anuals, que correspon a 1.767 euros bruts i 1.399 euros nets, sempre per dotze pagues, que és com s’acostuma a comptabilitzar a Europa. La proposta és augmentar-lo en un 14%, que en ser en termes nets, podria finançar-se parcialment a través de la disminució de l’impost sobre la renda. L’actual salari mínim francès és comparable, lleugerament inferior, al britànic i a l’alemany. Per cert, el darrer augment substancial de la britànica va ser un intent del govern conservador d’evitar la proliferació d’empreses que basen la seva rendibilitat en la sobreexplotació dels treballadors -com el repartiment a domicili de menjar, per la qual cosa al Regne Unit no existeixen- i que, a casa nostra, ocupen majoritàriament immigrants extracomunitaris.
No sembla que aquesta sigui la mesura més difícil d’implantar i cal esperar que no aparegui el Banc de França -com va fer el d’Espanya- augurant una gran caiguda de la contractació a causa de la millora de l’SMI.
5. Altres mesures
Lògicament, el programa econòmic de l’esquerra francesa contempla altres mesures -fins a un total de 150- més o menys concretes o a llarg termini. Entre les primeres, l’augment de 10.000 funcionaris i dels salaris dels becaris. També la millora de la sanitat pública, la construcció d’habitatge social i la gratuïtat completa -transport i activitats extraescolars incloses- de l’ensenyament obligatori. Potser el més cridaner és la proposta -difícilment viable dins la Unió Europea- d’establir un impost als productes importats en funció dels quilòmetres de distància. Tanmateix, un eventual govern d’esquerres podria reforçar una tendència europea acabada d’estrenar d’establir aranzels als productes importats, com a les bateries elèctriques xineses.
L'esquerra francesa busca un augment de 10.000 funcionaris i dels salaris dels becaris
Per acabar, a més de prendre el control total sobre el subministrament d’aigua, també proposen prohibir les importacions d’aliments que no compleixin els estàndards ambientals i socials adequats. Recordem que aquest debat ja tingué lloc no fa gaire a Europa i els països del nord, amb molt poca agricultura autòctona a defensar, s’hi van oposar perquè volen els aliments el més barats possible, vinguin d’on vinguin.
Tot plegat, doncs, propostes i debats no gaire allunyats del que tenim sobre la taula a casa nostra, amb mesures que xocaran inevitablement amb les restriccions pressupostàries imposades per Europa i d’altres de més aviat contràries al lliure comerç, estendard fins ara innegociable en aquesta mateixa Europa.