La nostra societat del coneixement, orientada a la innovació i al progrés, té pocs espais per pensar pausadament sobre els conceptes en els quals basem tot el nostre imaginari col·lectiu. Aquesta columna pretén obrir debat a partir de la reflexió sobre alguns dels valors i conceptes més fonamentals de l’economia des d'una perspectiva filosòfica, recuperant els autors i autores i les tesis del pensament que ens poden acompanyar per repensar allò que solem donar per descomptat.
Nova York, la gran ciutat, encarna tots els valors que la converteixen en la capital d’Occident. Tanmateix, les llums de Times Square ja no brillen de la mateixa manera que ho feien fa un temps. Ja no mostren la projecció del país més brillant del món, sinó el d’una societat que lluita per seguir sent reconeguda com a tal. Com un imperi que es veu al precipici cap a una decadència inevitable, però que aguanta el tipus per mantenir l’esplendor que sempre l’ha caracteritzat. Una ciutat envellida que fa un temps va ser una gran promesa i que ara s’està enduent el vent.
Nova York és, sense cap mena de dubte, una ciutat de contrastos. Tan aviat trobes un robot-dependent a una botiga com una senyora t'obre la porta del metro amb una clau mestra. Tan aviat veus rates de la mida d’un conill com les joies més lluents a l’aparador de la cinquena avinguda. Tan aviat veus a una persona glamurosa i sofisticada sortint d’un gratacel com algú que amb prou feines deu sobreviure el dia. Les diferències de la ciutat son tan abismals com la seva arquitectura.
Durant el meu viatge recent a la ciutat he reflexionat molt sobre la idea de progrés. Des de la revolució científica, materialitzada anys després en la revolució industrial, hem tendit a una idea concreta del que és, per nosaltres, el desenvolupament i la millora humana. L’economia ha crescut sense fre per sobre de tot allò que abans havíem pogut considerar valuós, i s’ha escorregut a tots els nivells de la vida per aconseguir una societat on, amb diners, pots arribar a tot arreu.
Una societat on l’objectiu final ha estat la màxima acumulació per la mínima pèrdua, on conceptes com el risc, la innovació i el benestar han passat a comprendre’s, majoritàriament, sota el paraigua de l’economia. Una societat lineal on hem comprès un progrés com l’única i inevitable via per a assolir, en un últim estadi, la felicitat. I on tot allò que no tenia a veure amb el que és professional o econòmic ha quedat relegat a un segon pla.
Progressar, tanmateix, té moltes altres connotacions. I el progrés que ens hem construït, també. Caminant per Nova York es poden veure infraestructures mastodòntiques d’edificis gegantins i ponts que toquen el cel, però també una gran desigualtat en els habitants de la ciutat, alguns en l’esplendor i altres en situacions d’extrema pobresa. La capital del capitalisme, valgui la redundància, acaba sent una imatge de com la nostra idea del final del progrés no és sempre idíl·lica, i pot tenir conseqüències negatives que no havíem contemplat en el seu plantejament.
Son molts els autors que, des d’una lectura crítica de la realitat, han teoritzat sistemes de progrés alternatius al creixement econòmic. Per exemple, Giorgio Kallis és una de les grans veus del decreixement, i defensa a llibres com Límits la necessitat de buscar formes alternatives d’orientar el progrés que defugin d’aquesta imperant necessitat de créixer. Així mateix, Alicia Valero, referent de l’estudi del consum de recursos, expressa en les seves tesis com hem de reorientar les nostres dinàmiques de producció i consum per assolir un sistema més sostenible i harmònic amb les limitacions de la natura. Per altra banda, Jason Hinkel ens brinda al seu best-seller Less is More una fórmula per canviar el paradigma consumista amb nous hàbits més saludables per a nosaltres i per al planeta.
Cal repensar la idea del progrés: què és, cap a on va i quin rol volem que prengui a les nostres vides
Altres autors han defensat la necessitat de ser crítics amb un sistema que mostra clares mancances, i han fet propostes alternatives per a termes com la globalització o desigualtat. Jeremy Rifkin, autor del best-seller The New Green Deal: per què la civilització dels combustibles fòssils col·lapsarà el 2028 i el pla econòmic atrevit per salvar la vida a la Terra, exposa com el mateix sistema capitalista pot reorientar algunes de les seves premisses i valors principals per abraçar la sostenibilitat. Dani Rodrik, economista turc-estatunidenc conegut per les seves tesis crítiques amb la globalització, o Vaclav Smil, una de les ments més brillants en aspectes econòmics i energètics (profundament admirat per Bill Gates), també proposen als seus textos millores que el capitalisme per deixar enrere les desigualtats i la seva dependència malaltissa dels recursos limitats del planeta. Sigui quin sigui l’enfocament o la voluntat amb la qual els autors mencionats (i molts altres) fan aquestes propostes, és evident que ens cal repensar la idea del progrés: què és, cap a on va i quin rol volem que prengui a les nostres vides.
La Nova York d’aquests dies s’ha assemblat, en algunes ocasions, més al Gotham de Batman que no a la imatge lluminosa i espaterrant que solem tenir de la “Gran Manzana”. Si bé Nova York encarna la crisi de model que ja fa anys que pateix Occident, encara hi ha lloc per l’esperança. Des de fa uns anys, la ciutat està fent una aposta important per la sostenibilitat i l’urbanisme participatiu, on destaca una via de carril bici que travessa tot el seu territori i la creació de nous parcs, jardins i espais de lleure per a totes les edats. Desconec si és per efectes de la pandèmia o si és una agenda política nova (o potser totes dues coses), però el fet és que, si aquesta és la nova línia que prendrà el desenvolupament de la ciutat, no tenim raons per afirmar, encara, que estigui tot perdut.