Després de trenta anys, o més, del fet que els agents de viatge i els touroperadors, per una banda, i els hotels, per una altra, s’hagin tirat els plats pel cap per delimitar qui és el propietari dels clients, ara resulta que a partir d’aquest mes de gener, els negocis turístics estan obligats a comunicar a l’administració totes les dades dels seus clients. En temps d’expansió del big data apareix un tercer en discòrdia sobre el control dels DNI, els emails privats i els telèfons mòbils de les desenes de milions de turistes que venen anyalment. Ben utilitzades, aquestes dades són un capital extraordinari; mal gestionades, un altre desastre a afegir a la compra i venda de bases de dades massiva en la qual estem immersos.
L'any 2011, el muntant global de les transaccions de big data era de mil cinc-cents milions de dòlars i, ara, supera els quaranta-dos mil milions (Statista, 2022). Aquest volum queda lluny de les grans facturacions -la roba, dos bilions de dòlars; els automòbils, un bilió i mig; el petroli, un quart de bilió de dòlars, per exemple-, però donada la progressió actual, el negoci més gran del món serà, en pocs anys, la compra i venda de dades de clients. Una bona BBDD, depurada i segmentada, té un valor incalculable, encara que moltes de les que es venen actualment, tot i ser tirades de preu, esdevenen pràcticament inservibles; només omplen els correus, embussen les safates dels ordinadors i alenteixen el ritme digital.
Una bona BBDD, depurada i segmentada, té un valor incalculable
Durant massa temps, la qüestió sobre la propietat dels clients va permetre que alguns col·lectius consideressin que són seus, per la qual cosa només ells podien explotar les seves dades. Fer una reserva consisteix a posar en contacte un client amb un prestador, és a dir, un servei d’intermediació. Un touroperador, una agència de viatge física, una OTA o qualsevol plataforma d’e-commerce que ven productes pot reutilitzar els contactes per les seves campanyes o només ho pot fer l’hoteler o el productor? Per sort, l’era digital s’ha encarregat de convertir aquesta batalla entre fabricants i distribuïdors en un sofisma: la pregunta ha esdevingut absolutament fallida. La digitalització consisteix a usar les noves eines per posar en contacte directe el prestador del servei amb el client; d’aquesta manera, els intermediaris han perdut l’exclusivitat per convertir-se en partners dels uns o dels altres o d’ambdós. Poden donar tota mena de suport, però no gaudeixen de la posició central que han mantingut fins a principis del mil·lenni. Això vol dir que els clients s’alliberen de l’esclavatge de la intermediació obligada per establir relacions directes amb els prestadors, tot i que molts continuaran utilitzant els canals tradicionals d’intermediació.
A mesura que els prestadors dels serveis creen comunitats phigitals, cada cop més potents, disposen de millors oportunitats per gestionar autònomament la seva clientela sense intermediaris; més encara, accedeixen graciosament mitjançant les xarxes privades dels seus clients, els quals s’acaben convertint en els seus millors ambaixadors. Dins les noves cadenes de subministrament que apareixen, cada baula ha de treballar al servei del seu client que és la baula següent, tot i cercar la millor posició dins del conjunt. La qüestió ja no al·ludeix en endavant a la propietat de les dades o a qui les pot usar, sinó com usar-les amb el consentiment del client i mantenint sempre la seva confidencialitat.
Pecat original
Els particulars i les empreses estan regalant les seves dades a canvi de la gratuïtat d’ús d’internet i de les xarxes socials; tot el que escriuen, demanen o aspiren són la matèria primera de les grans transaccions que generen el negoci de la compravenda de dades; de gorra l’accés, a canvi de passar després per caixa. Aquest és el pecat original que han sabut explotar a bastament les grans tecnològiques. De moment, tots els esforços per acotar el dret a la intimitat no avancen massa i malgrat la intensa normativa desplegada per la UE, les dades més valuoses passen d’una mà a l’altra, amb signatura de tant llarg protocol com curt control. Vint persones es posen d’acord en consultar, per exemple, el preu d’un tiquet aeri cap a una destinació per un dia determinat i automàticament reben ofertes a preus superiors; en dècimes de segon. L’aspiració o la necessitat es converteix en negoci. Estan com gossada a l'aguait. On queda la intimitat?
I si ara hi ha poca intimitat en l’accés a l’entorn internet, no és gens fàcil saber com es podrà garantir aquest dret del consumidor en l’immediat futur, quan els algoritmes actuen al servei exclusiu de cada inventor. Diríem més aviat que estem en retrocés: el client és el centre de tot, però a la vegada els seus moviments s’han convertit en un reality a l’abast de tothom; a més se subjecta de cada cop més càrregues: ha de demanar ser servit -per exemple demanant hora de visita per anar al banc a parlar dels seus diners; ha de seguir l’estat d’una compra internàutica; ha d’acceptar estoicament les conseqüències de quan una web mostra error de saturació; ha de patir els malentesos de quan una pàgina ofereix quelcom que no és cert; ha d’acceptar sense capacitat de reacció quan no hi ha wifi de qualitat o la web no disposa de la suficient capacitat. Tot es carrega sobre les esquenes de l’usuari.
Els particulars i les empreses estan regalant les seves dades a canvi de la gratuïtat d’ús d’internet i de les xarxes socials
Ara que vivim un cert reflux de l’era digital, que malgrat que aquest continuarà cavalcant a ritme vertiginós, és moment d’aprofitar per reflexionar una mica més tecnòlegs, sociòlegs, filòsofs, psicòlegs, advocats o economistes sobre la configuració definitiva de tot el que ha d’envoltar al subjecte de la digitalització, que no és altre que el client, el consumidor i el ciutadà. És possible que els millennials i els adults tinguin una visió diferent respecte a la intimitat, però en darrera instància es tracta de defensar l’espai d’uns i altres enfront del Leviatan. El control de les administracions ha de ser una garantia, sobretot si la mentalitat del gestor públic és servir a la societat i no servir-se’n del càrrec per fer negocis privats. Si l’Estat es disposa a guardar, ara, les dades dels turistes aplicant la normativa europea transposada, i les usa al servei de tot el sector, la mesura serà extraordinària; si per contra, acaben a les mans del millor postor, venudes i revenudes, per aquest viatge no calien alforges.