Començàvem la setmana amb notícies d’Alemanya per partida doble. L’ascens de la ultradreta i de les forces antiimmigració als lands de Turíngia i Saxònia i l’anunci de les dificultats de Volkswagen que poden traduir-se en una onada d’acomiadaments. I és que la demanda de vehicles, a Alemanya i al conjunt d’Europa, no s’ha recuperat després de la crisi de la covid-19 i el primer fabricant europeu ha deixat de vendre mig milió d’automòbils. És l’equivalent a la producció de dues fàbriques, que l’empresa voldria tancar a la mateixa Alemanya.
Del carbó al gas natural
Són moltes i molt profundes les causes de l’èxit industrial d’Alemanya. El capitalisme renà, caracteritzat per la simbiosi banca-indústria, la continuïtat de les grans empreses d’origen familiar, que van superar la connivència amb el nazisme i protagonitzaren el miracle alemany de postguerra, la disponibilitat de carbó a la conca del Ruhr per a la primera industrialització, la cultura organitzativa i de feina ben feta de la societat alemanya... I fins i tot un règim de participació dels treballadors en la gestió de l’empresa, inèdit a la resta d’Europa i que ha garantit llargues etapes de pau social.
El carbó fa temps que va deixar de ser la principal font energètica alemanya i ha obligat a una dolorosa però prou reeixida reconversió de l’eix del Rin. L’avantatge competitiu energètic tradicional ha estat substituït amb prou èxit fins ara pel gas natural que provenia de Rússia. En una estratègia consensuada entre els grans partits i les forces vives alemanyes, es va apostar fa dècades per assegurar-se gas a bon preu a través de nombrosos gasoductes que travessaven l’Europa de l’Est cap als centres industrials germànics. L’objectiu complementari era col·locar Rússia en un nivell d’integració econòmica prou profunda amb Alemanya i Europa que la dissuadís de qualsevol estratègia agressiva.
Aquesta estratègia va tenir un punt d’acceleració quan el 2005 el socialdemòcrata Schröder va passar de la cancelleria alemanya a incorporar-se, de forma honorífica però molt lucrativa, al conglomerat de Gazprom, la gran proveïdora russa de gas Natural. La seva successora, la democristiana Merkel, va aprofundir en l’estratègia i prestà suport a la construcció del gasoducte Nord Stream 2 a través del Bàltic. Aquest segon, com recordarem, era a punt d’inaugurar-se al començament de la darrera invasió russa d’Ucraïna i mai va arribar a entrar en funcionament. Un atemptat de bandera incerta va acabar de deixar-lo inservible.
Augment dels costos energètics
La contraofensiva ucraïnesa sobre territori rus ens ha servit per recordar que, malgrat els dos anys de guerra, el gas rus continua fluint cap a Europa central a través d’Ucraïna. Els ucraïnesos han explicat que Europa els va demanar que no tanquessin el pas per evitar efectes encara més desastrosos en les economies dels països aliats veïns. Ara, però, quan d’aquí a uns mesos venci el contracte, sí que tancaran l’aixeta. Mentrestant, Alemanya i la resta de països que depenien del gas rus han aconseguit substituir-lo per altres fonts en forma de gas liquat provinents dels Estats Units, Qatar, Nigèria i Azerbaidjan ha evitat, doncs, el col·lapse que alguns anunciaven per a les economies d’Alemanya i els seus veïns de l’est.
Seria excessiu atribuir l’actual estancament de l’economia alemanya a l’increment sobtat del cost dels recursos energètics
Ara bé, disposen de gas, però força més car que no pas el que venia de Rússia. Car per les tensions del mercat. I car perquè el gas natural liquat ve de més lluny i ho fa amb vaixell -costos més elevats de transport- i perquè incorpora els costos de liqüefacció i de retorn a l’estadi gasós. I això comptant que Kamala Harris s’ha desdit d’una eventual prohibició del fracking si guanya la cursa de les presidencials nord-americanes, malgrat els seus propòsits inicials derivats de l’important impacte ambiental que genera aquest tipus d’explotació.
Tanmateix, seria excessiu atribuir l’actual estancament de l’economia alemanya a l’increment sobtat del cost dels recursos energètics. Altres elements conjunturals i, sobretot, estructurals hi conflueixen.
La dependència migratòria
El PIB alemany es va recuperar inicialment prou bé de la davallada de la covid-19 durant el 2021. Perdé empenta el 2022 i entrà en xifres negatives (-0,3% el 2023). Els dos primers trimestres del 2024 ha marcat un -0,1% i un 0,0%, respectivament. I la producció industrial ha caigut durant els darrers set mesos. Tanmateix, el PIB per capita, ha tingut un comportament més positiu, amb creixements entre el cinc i el sis per cent entre el 2021 i el 2023. Així que augmenta la productivitat per persona mentre la població s’ha mantingut estable entre el 2020 i el 2022, amb un repunt el 2023.
Alemanya té una llarga tradició d’immigració ordenada, a través de contractació en origen
Entre els lands que perden més població, es troben els del sud de l’antiga RDA, que inclou precisament Turíngia i Saxònia. I és que la taxa d’immigració en aquests estats federats és relativament baixa, però la immigració serveix de cap de turc per justificar les dificultats econòmiques d’aquestes zones. Al conjunt d’Alemanya el 8,8% de la població és immigrant, però aquest percentatge no té en compte els que han aconseguit la nacionalitat alemanya o són fills de pares estrangers, que poden doblar amb escreix els immigrants actuals pròpiament dits. Tots plegats arriben a una quarta part dels 80 milions de persones de població total.
Alemanya té una llarga tradició d’immigració ordenada, a través de contractació en origen. Ja el 1955 van signar acords d’immigració entre altres països, amb Itàlia, Espanya, Grècia, Portugal, Turquia, Marroc i Tunísia. Així és com van arribar la majoria de Turquia i el Kurdistan, avui principal grup immigrant. Recordem la posició favorable de la cancellera Merkel a acollir elevats contingents d’immigrants sirians arran del conflicte al seu país, posició que li meresqué crítiques punyents. En tot cas, Alemanya pateix d’una manca de tècnics qualificats que l’any 2000 intentà compensar-se amb una mena de Carta Verda, però que aquest cop no acabà de funcionar.
En total hi ha 3,9 milions d'emigrants alemanys registrats arreu del món
D’altra banda, cada cop són més els alemanys, sobretot jubilats, que tornen als països d’origen familiar -Turquia-, que se cerquen noves oportunitats econòmiques -Estats Units o un clima més amable i menors costos de vida -altres països mediterranis. En total hi ha 3,9 milions d'emigrants alemanys registrats arreu del món.
La crisi estructural del capitalisme renà
Més amunt comentàvem algunes de les característiques més destacades de la indústria alemanya i de l’anomenat capitalisme renà. Aquest ha estat un model d’èxit fins ara i ha sabut reconvertir-se durant els anys seixanta des de la mineria, la siderúrgia, les drassanes i el tèxtil cap als productes manufacturats del sector del metall -amb l’automòbil i la maquinària al capdavant-, la química -per cert, gran consumidor de gas- i la farmacèutica. Des dels anys 70 la indústria ha aconseguit mantenir el seu percentatge d’ocupació total, en un 24%; un cas singular a Europa d’especialització industrial
Tanmateix, la creixent hegemonia en l’economia internacional dels mercats financers, la globalització i la digitalització han sacsejat intensament el capitalisme renà. Han aparegut nous competidors impensats fa ben poc, com Tesla i els fabricants xinesos. La perspectiva del vehicle elèctric, a més, disminuirà els requisits de mà d’obra almenys en un 20% respecte als models de combustió. La dependència dels mercats exteriors -Estats Units i la Xina sobretot, a més de l’eurozona- que abans era un factor de fortalesa, ara esdevé un punt feble enmig de l’estancament del mercat interior xinès, i la competència de la seva indústria autòctona, i dels intents nord-americans per atreure empreses europees i substituir importacions per producció pròpia.
Si la Xina correspon amb nous aranzels a les importacions europees, Alemanya podria ser la gran perjudicada
Ara mateix, Alemanya es troba en una situació paradoxal. La Comissió Europea acaba de proposar nous i elevats aranzels als vehicles elèctrics xinesos per protegir la indústria automobilística europea. A més de Volkswagen, Alemanya posseeix altres grans marques rellevants -BMW, Audi, Porsche, Opel, Daimler- i aquesta iniciativa li hauria de ser favorable. En contrapartida, si la Xina correspon amb nous aranzels a les importacions europees, Alemanya podria ser la gran perjudicada perquè el mercat xinès és un comprador essencial de les seves manufactures. Encara més, aquests dies hem sabut de la preocupació de SEAT, del grup Volkswagen i que és una de les poques automobilístiques europees amb producció a la Xina, per la imposició d’aquests aranzels i la pèrdua de competitivitat del model de Cupra elèctric que hi fabrica.
L’afebliment del mercat interior
El canceller Schröder va ser l’artífex d’una sèrie de reformes liberalitzadores que li costaren la reelecció, però que donaren fruit precisament durant el mandat de la seva successora Merkel. Aquestes reformes van millorar a curt termini la competitivitat alemanya, però van afavorir els salaris de pobresa i l’ocupació precària -sobretot entre les petites i mitjanes empreses- i van afeblir el consum privat. Un finançament insuficient de l’Estat, sobretot en educació -que sempre s’ha considerat un dels factors d’èxit de l’economia alemanya- i sanitat va afeblir l’estat del benestar. Aquesta manca de recursos públics ha arribat també a les infraestructures i el col·lapse de la xarxa viària alemanya pel transport de mercaderies és prou conegut.
Una part dels alemanys, sobretot de l'est, identifiquen els immigrants com a responsables de tots els mals i que temen que l’enemistat amb Rússia els situï en la primera línia, sinó de front, sí d’afectats
En molts sectors de serveis la brutal competència de preus i costos (comerç minorista, distribució) ha fet caure la productivitat, que ha derivat en escassa inversió en digitalització i RDi. A hores d’ara, els salaris baixos i les males condicions laborals condueixen a una aguda manca de mà d’obra especialitzada en sectors de serveis personals com ara cures, guarderies i escoles infantils, paqueteria... Un panorama, aquest dels serveis personals, que si hi sumem el turisme és ben similar al de casa nostra.
En aquest context, doncs, no ens ha d’estranyar que a banda de greuges històrics més o menys reals vinculats a la reunificació, els alemanys, sobretot de l’est, deixin de fer confiança a les forces polítiques tradicionals per cercar noves alternatives que identifiquen els immigrants com a responsables de tots els mals i que temen que l’enemistat amb Rússia els situï en la primera línia, sinó de front, sí d’afectats.