Segons un informe d'Intermón Oxfam corresponent a l'any 2022, els impostos a les grans fortunes generen només el 6% de la recaptació fiscal als països de la UE, i el 5,8%, els de patrimoni. Per altra banda, després de molts anys de negociació per implantar la taxaGoogle, va entrar en vigor el 2021, però tres anys després se l’estan repensant en un període de moratòria. Si les grans fortunes i les tecnològiques cotitzen amb una part molt petita dels impostos, qui els paga? Els impostos al consum i al treball de les classesmitjaneseuropees multipliquen per tretze els ingressos que generen els patrimonis; això significa que vuit de cada deu euros que arriben a les arques dels estats europeus recauen damunt l'esquena de les classes mitjanes.
Els impostos a les grans fortunes generen només el 6% de la recaptació fiscal als països de la UE
El juny de 2021, l'OCDE anunciava un acord a 130 països per implantar un impost mínim a les empreses més grans del món d'almenys el 15% dels seus beneficis; entre elles s'inclouen com a mínim les grans plataformes tecnològiques, GAFA -Google, Apple, Facebook i Amazon-. L'objectiu d'aquest impost és que les empreses multinacionals paguin sobre el benefici que obtenen al país on venen i no pas allà on han inscrit el seu domicili fiscal. Segons dades de la Comissió Europea, mentre les grans empreses convencionals tributen el 23,5% de mitjana -les de l'IBEX a Espanya el 28,2%-, les tecnològiques en el millor dels casos ho fan amb una aportació del 9,5% -2,14% al nostre país-.
Taxa Google, sí i no
Els esforços per implantar la taxa Google han fet figa un cop aprovada a Espanya el 2021. Es tractava de recaptar el 3% de la facturació global de les tecnològiques, en concret pels serveis de publicitat en línia, pels d'intermediació, i per la venda de dades generades pels usuaris. Doncs bé, les previsions apuntaven a uns ingressos de l'ordre dels mil milions el primer any, però la primera recaptació no va superar els 166 milions; l'any 2022, va arribar als 278 milions i el 2023, 620 milions. Què passarà enguany amb la taxa Google? Doncs que l'impost queda al limbe, a conseqüència de la moratòria decretada per l'OCDE, la duració de la qual es desconeix. Entre l'OCDE i la Unió Europea acabaran de decidir quan i com s'aplica: Taxa Google, tendent a 0 euros d'impostos a Europa.
Si les grans tecnològiques aconsegueixen fugir d'estudi quan es parla dels impostos, les grans fortunes, per la seva banda, aporten menys de la dècima part a les arques dels països europeus: els impostos sobre el patrimoni representen, com dèiem, el 5,8% de la recaptació fiscal a la UE, segons dades d'Intermón Oxfam. Com s'ho fan? La sofisticació en la persecució dels fraus permet la dualitat següent: la reducció del nombre dels delictes contra la hisenda pública d'un 80% en la darrera dècada a l'estat espanyol, segons anunciava fa poc el ministeri del ram, i paral·lelament que el nombre de milionaris i bimil·lenaris es dispari, però la seva aportació a la fiscalitat es mantingui al mateix nivell; més fortunes, però semblant percentatge del global dels impostos.
Pressió fiscal
Augmenta el percentatge de les rendes del capital damunt de les del treball a escala mundial i a mesura que la bretxa es fa més grossa, es manté la paradoxa: igual aportació fiscal dels rics, major càrrega fiscal damunt l'esquena de les classes mitjanes. Hi ha dues explicacions. La primera és que les nòmines són fàcilment accessibles al control fiscal i les classes mitjanes obtenen la majoria dels seus ingressos fruit del treball; en l'àmbit europeu representen el 50,6% de la recaptació dels països. Les classes mitjanes –i els grups socials més febles, si viuen dins l’economia formal- paguen entre el 31 i el 35% dels impostos sobre els seus ingressos anyals; l’aleatorietat dels ingressos de les classes altes i la capacitat de trobar solucions fiscals creatives dificulta fer-los pagar el que els hi correspon. No és qüestió d’augmentar la pressió fiscal; a Alemanya, per exemple, és un 10% superior a l'espanyola i, en canvi, la renda és un 45% més elevada.
A Alemanya, la pressió fiscal és un 10% superior a l'espanyola i, en canvi, la renda és un 45% més elevada
El problema, per tant, no se situa en si s'ha de pujar o baixar la pressió fiscal, sinó que es tracta que una part de la societat no aporta la seva part alíquota i això fa que cada cop paguin més les classes mitjanes; a l'hora d'enfornar el suflé, s'ha unflat d'una part i l'altra ha quedat crua. La segona explicació per què la pressió fiscal recau damunt les classes mitjanes és que aquestes dediquen una proporció major del seu pressupost familiar a comprar béns i serveis bàsics. Les taxes al consum, com l'IVA, es mantenen en un 27,3%, segons dades d'Eurostat; pel cas espanyol s'assemblen molt: les taxes al consum, el 25,77%, mentre les rendes del capital se situen al 14,9% i l'impost de patrimoni el 8,72%. Si aprovar els pressupostos generals representen el fonament d’una política seriosa, la quantitat recaptada és el seu contingut; ja pots negociar pressupostos si no hi ha diners recaptats.
La societat de consum s'ha aconseguit a partir de dues peces mestre. La primera, l'expansió econòmica des de 1800 gràcies a les noves tecnologies aplicades i a les empreses que han permès la creació de llocs de treball que remuneren mensualment als cada cop més treballadors. I la segona, l'intervencionisme més gran de l'Estat en crear serveis pels ciutadans a canvi d'impostos. Sense aquesta segona aportació -per la salut, l’educació, les comunicacions, els ajustos a l’habitatge…-, les quatre revolucions industrials no haurien ni de lluny obtingut l'estat del benestar.
És veritat que els governs socialistes, com l'actual a Espanya, realitzen esforços importants per millorar la fiscalitat de les classes mitjanes, al contrari que els partits de la dreta; això no es pot negar. A Espanya s'ha obtingut la millor recaptació fiscal de la història, però el percentatge d'aportació de les classes mitjanes no minva. Es diria que les classes mitjanes, prou apallissades, financen l'estat del benestar de tots. Per això, en les circumstàncies actuals, quan alguns partits i grups socials continuen advocant per reduir impostos, urgeix incidir en focalitzar el tema cap al compliment de l'obligació fiscal alíquota. Sentim cada començament d'any, quan se celebra la Cimera de Davos, que els milionaris i bimil·lenaris de tot el món estan disposats a pagar més, però la sofisticació dels mètodes de recapte van més lents que les tècniques d'evasió fiscal.