Rafael Bengoa (Caracas, 1952) és un metge especialitzat en salut comunitària per la Universitat de Londres. Ha treballat 15 anys en l'Organització Mundial de la Salut (OMS), on va liderar la Direcció de Malalties Cròniques i la Direcció de Sistemes de Salut. També ha estat vicepresident d'Horitzó 2020 de la Unió Europea i conseller de Sanitat i Consum del Govern Basc. També és senior fellow de Harvard, va ser assessor de Barack Obama i actualment codirigeix amb Patricia Arratibel l'Institute for Health and Strategy (SI- Health) donant suport a governs i reformes sanitàries i socials a Espanya, Irlanda, Escòcia o Anglaterra. Poc abans de participar en una conferència organitzada pel Club de Roma en el Caixaforum Macaya, Bengoa rep VIA Empresa per parlar de la muntanya russa de la pandèmia, la gestió i l'avaluació, la cultura del secretisme, el progrés científic però no polític, figures com Djokovic, Trump o Bolsonaro, el Pacte de Toleto, l'Airef, una caça de bruixes o la llum al final del túnel. "El virus no desapareixerà, de tant en tant hi haurà algun brot però es tracta de controlar l'amenaça", alerta.
Com ha viscut aquests gairebé ja dos anys de pandèmia?
A nivell psicològic ha estat una muntanya russa emocional. A nivell tècnic ha estat un aprenentatge fascinant gràcies a la velocitat de la ciència.
El maig de 2016 va dir en una entrevista que "Espanya no està preparada per a una pandèmia".
Era el meu aprenentatge després de ser conseller al País Basc amb l'H1N1 que venia amb els mateixos senyals que el SARS2 però que després va resultar ser un virus molt més light i menys infecciós. Més tard vaig estar als Estats Units llegint i investigant sobre malalties infeccioses al mateix temps que hi havia l'Ebola. La suma d'aquests dos esdeveniments em va portar a la predicció.
"En els últims 70 anys ja hi ha hagut 335 salts de virus del món animal al món humà"
No sé si també tenia una bola de vidre, però el temps li ha donat la raó.
Quan vaig treballar al País Basc ja vaig veure que no estàvem preparats, i després va venir l'Ebola. Durant aquest segle hem tingut el SARS1, MERS, H1N1, Ebola i ara SARS2. És evident, cada pocs anys hi ha un salt del món animal al món humà i per tant, es pot predir que n'hi haurà encara més. En els últims 70 anys ja hi ha hagut 335 salts de virus del món animal al món humà. No tots s'han convertit en una pandèmia, però molts sí.
Temps de pandèmies.
A Espanya, Itàlia i Europa ha arribat amb molta força i no és sorprenent. En l'índex de connectivitat global hi ha 19 països europeus dins dels 25 països més connectats del món. Així doncs, qualsevol virus o variant que sorgeixi al món arribarà a Europa perquè està molt connectada.
Prevenir o guarir?
El primer que cal fer és aprendre de la gestió i avaluar, encara que això no formi part de la cultura política del país. Vivim en una cultura de secretisme que enfosqueix els fets de la pandèmia. No existeix l'actitud per aprendre, sinó més aviat per culpar. És un gran error no avaluar en una situació extrema, complexa i dramàtica com l'actual. Fa falta desencadenar un procés d'avaluació tal com ja demanàvem vint experts a The Lancet fa més d'any i mig. Hi ha alguna cosa que ja s'està fent al Ministeri però sota la cultura de control intern i pensament de grup.
"Estem veient la llum al final del túnel però és un gran error no avaluar en una situació extrema, complexa i dramàtica de pandèmia"
Veiem ja la llum al final del túnel?
Clarament, estem veient la llum al final del túnel. Cal esperar dues setmanes més per saber la forma que agafa la corba descendent i si es converteix en un altiplà encara que no estigui passant a altres països. La corba descendent vindrà acompanyada de la disponibilitat de medicaments antivirals nous, de tests més ràpids d'antígens i saliva així com d'un rendiment més gran. Llavors, tindrem més eines per combatre aquesta fase de transició entre pandèmia i fase endèmica que vol dir tenir el virus controlat i estable durant mesos. El virus no desapareixerà, de tant en tant hi haurà algun brot però es tracta de controlar l'amenaça.
El professor Alex Arenas deia l'altre dia que "aquesta pandèmia no acabarà fins que acabi l'estupidesa humana."
Steven Pinker apunta en el seu llibre una visió més optimista: l'ésser humà ha fet progressos al·lucinants en tota la seva història aconseguint que les coses vagin cap a millor i no cap a pitjor. Això no reflecteix estupidesa, sinó més aviat tot el contrari. És veritat que no hi ha hagut una bona interrelació i connexió entre el món científic i polític. Avui ja hi ha 100 vacunes en marxa i s'ha comprimit una dècada de progrés científic en 12 mesos en genètica, epidemiologia, tractaments o vacunes, però no en política. Hem viscut una dicotomia entre sanitat i economia que no ajuda.
Hem de veure com el virus es converteix en endèmic, però aquesta forma de fer política també s'ha convertit en endèmica i s'està cristal·litzant d'una forma molt negativa. No podem arribar al següent repte viral amb aquesta desunió política, hem d'arribar amb l'acord que en una crisi o guerra d'aquesta mena es treballa junts.
El Govern espanyol ha fet una bona gestió de la pandèmia?
Més que el Govern espanyol, han sigut els governs. No hem sabut manejar la complexitat de la gestió d'aquesta crisi en un Estat descentralitzat. Això no va d'ideologies, sinó de saber manejar la complexitat en un Estat descentralitzat. Hem d'aprendre d'això i acordar un modus operandi d'actuació amb dades i transparència davant la complexitat per a la següent crisi i evitar així també aquesta cultura de secretisme a la qual no tenen accés ni els mitjans ni els comitès científics. El secretisme ha de passar a la història.
"S'ha comprimit una dècada de progrés científic en 12 mesos, però no en política. La dicotomia entre sanitat i economia no ajuda, però no podem arribar al següent repte viral amb aquesta desunió política. Això no va d'ideologies, sinó de saber manejar la complexitat en un Estat descentralitzat"
Existeix un debat real entre economia i salut?
Sí, existeix aquest debat entre economia i salut però ha agafat un caràcter bastant pervers en alguns moments. S'ha sobrevalorat l'efecte sobre l'economia i les empreses, però s'ha infravalorat l'efecte que té deixar enfonsar el sistema sanitari, sobretot d'atenció primària i salut pública. Calia protegir l'efecte econòmic i no només sanitari d'aquest enfonsament. Però si un s'imagina en el marc d'aquesta dicotomia i el sistema de salut s'enfonsa de forma aguda després d'haver-lo posat al límit, llavors l'impacte econòmic hauria estat enorme amb gent malalta que no podia ser atesa.
Quin és l'efecte econòmic de no haver pogut atendre a tots els pacients no covid durant gairebé dos anys? Quin és l'efecte econòmic de no haver pogut atendre suficientment bé càncers, problemes cardiovasculars, diabetis, hipertensió o malalties cròniques? L'efecte de salut és dramàtic però l'efecte econòmic també és vital. Aquesta dicotomia no només va de bars i restaurants oberts sinó de protegir el sistema nacional de salut perquè és un plus per a l'economia que estigui viu i funcionant.
Fotografia cedida per Caixaforum Macaya
Què li diria a la gent que encara no ha volgut vacunar-se?
Hi ha dos tipus de no vacunats. Primer, els que han estat enganyats per tota la informació escombraria i tramposa que hi ha hagut al voltant de les vacunes i els tractaments. Cal educar aquestes persones i apropar-les al món de la ciència. Després, hi ha gent més radical com, per exemple, Novak Djokovic que s'ha unit involuntàriament a Donald Trump o Jair Bolsonaro.
"Djokovic, Trump o Bolsonaro són figures públiques que han de ser un exemple però han creat una cultura més antivacuna que la que hi havia abans"
Aquestes persones que tenen veu i són figures públiques han de ser un exemple però han creat una cultura més antivacuna de la que hi havia abans. Aquests grups estan provocant que els governs més assenyats estiguin gairebé aïllant als no vacunats a través del passaport de vacunació i altres restriccions o prohibicions. S'està creant un subgrup de persones cada vegada més aïllades i la causa és haver tingut un lideratge negatiu d'algunes figures públiques.
Es diu sovint que s'ha perdut la confiança en els polítics i les institucions.
Així és. No obstant això, Austràlia ha donat un exemple de governabilitat i coherència amb les seves polítiques davant el cas Djokovic. Aquest gest a Austràlia crea més confiança als governs que han perdut amb la pandèmia. Òbviament, no es troben en el seu moment àlgid i la resta de tornejos haurien de prendre la mateixa decisió en coherència amb el que demanen als seus ciutadans. Això enfortirà la confiança amb els governs.
L'OMS surt reforçada després de la pandèmia?
Sí, almenys en visibilitat perquè moltes de les respostes s'han anat a buscar a l'OMS, però l'OMS necessita fer una avaluació interna de tot el que ha passat. Ja es va fer una avaluació externa i independent amb l'antiga primera ministra de Nova Zelanda o amb la Comissió Monti en la qual vaig participar. L'OMS ha estat valenta a l'hora de demanar dos informes externs i independents per repensar-se i estar millor preparada per a la propera pandèmia però això no s'ha fet a escala nacional. Les organitzacions internacionals estan aprenent però els governs nacionals no han fet les seves respectives avaluacions.
Cal invertir més i millor en la sanitat?
Sí, abans de la pandèmia ja dèiem que la sanitat estava infrafinançada. Ha sofert massa ajustos a foc lent i la salut pública i l'atenció primària han quedat molt afeblides. Ara cal començar a fer el contrari, la situació de la sanitat no s'arregla només amb diners i recursos, sinó amb una transformació molt profunda cap a la gestió de malalties cròniques que són el gran repte un cop haguem passat la pandèmia. El 90% de la mortalitat a Espanya està vinculada a les malalties cròniques i el 70% de les persones que van avui a l'hospital, exceptuant el coronavirus, són malalts crònics que ocupen un llit i l'UCI. Es necessiten més fons, més recursos humans i una profunda transformació del sector.
"La situació de la sanitat no s'arregla només amb diners i recursos, sinó amb una transformació molt profunda cap a la gestió de malalties cròniques que són el gran repte una vegada hàgim passat la pandèmia"
"Despolititzem la sanitat pública i humanitzem-la!", assegurava el director general de l'Hospital Clínic, Josep Maria Campistol, en una entrevista a VIA Empresa.
No és possible, políticament és molt gustosa. [Riu]
Sí que cal despolititzar-la, però als polítics els encanta la sanitat i progressivament anem a una major politització. Les autoritats i els governs s'han adonat que es poden lliurar de la part més negativa i posar-se la medalla de la part més positiva. Ho veurem amb la probable no avaluació d'aquesta pandèmia.
És a dir, els polítics s'han adonat que no patiran un gran desgast per la gestió de la pandèmia, però sí que poden tenir més visibilitat i penjar-se medalles i per tant, seguiran polititzant la sanitat. Josep María Campistol té raó però no és el que sembla que passarà.
I un Pacte de Toledo de la salut?
Tindria molt sentit i seria molt desitjable. Precisament, una de les formes d'avançar seria assegurar que qualsevol agència estatal o autonòmica de salut pública o de reforma del sistema sigui independent. Cal organitzar una agència de salut pública, invertir-hi, preparar una llei de salut pública i de pandèmies, però les agències han de ser independents perquè sinó es converteixen en una dissecció general subjugada al ministeri corresponent.
Què suggereix?
Jo suggereixo crear alguna cosa com l'Airef per al control sanitari del país. Un òrgan que pugui parlar-li al poder amb força i dades objectives i reportar directament al Parlament i no als Ministeris. Seria positiu un Pacte de Toledo, però la implementació d'aquest pacte ha de ser independent amb l'Airef de la salut.
"Suggereixo crear l'Airef del control sanitari del país. Un òrgan que pugui parlar-li al poder amb força i dades objectives i reportar directament al Parlament"
El sistema de benestar s'ha anat afeblint, però més que una llei el que realment obliga a blindar el sistema són les agències que estan contínuament monitoritzant el que succeeix. L'Airef de la sanitat seria perfecta per fer aquesta avaluació i el ciutadà ho rebria bé.
El sistema sanitari espanyol és sostenible?
És perfectament sostenible però està patint una privatització a foc lent per laissez faire i deixadesa. Això no és un comentari en contra de la privada, però la societat civil ha vist que no l'atenien a causa de la covid i ha anat passant de forma creixent a assegurances privades, afeblint així el sistema públic. Això no es reverteix atacant ara la privada sinó enfortint la pública que pugui atendre pacients covid, però també recuperar totes les altres malalties. Ho hem estat postergant i no podem seguir així.
Ens falta col·laboració públic-privada?
Sí, però en el marc d'un sistema públic molt enfortit. Cal pensar com es gestiona una crisi d'aquest tipus en un Estat descentralitzat i en un país que té un 20% d'infraestructura privada -a Catalunya encara més- i quina podria ser la solució institucional per a la següent crisi per no improvisar-ho en funció de com anem avançant.
Com s'imagina la sanitat a llarg termini?
Una sanitat del segle XXI amb un model assistencial molt més centrat en la integració pendent de serveis socials i sanitaris, amb un gran suport tecnològic i digital per fer tot allò que es pugui en atenció primària i a domicili sense necessitat d'acudir a l'hospital. És a dir, una infraestructura en clau preventiva. Aquest és l'horitzó i es tendeix cap allà, però encara estem una mica lluny.
"Una avaluació no és una caça de bruixes, no es busquen culpables i es promou l'aprenentatge i la innovació"
Un últim consell.
Si fem una avaluació de tot el que ha passat, estarem molt millor preparats per a la següent pandèmia. Fa falta abandonar la cultura de secretisme que enfosqueix els fets i promoure espais per aprendre. Una avaluació no és una caça de bruixes, no es busquen culpables i sí es promou l'aprenentatge i la innovació. Sembla molt idealista, però és el que fem tots els dies quan hi ha un problema en un hospital. Sabem que són errors del sistema en general i hi ha molt per corregir. En el nostre argot li diem innovació i no culpabilització i és així com avancen les persones i les empreses davant les crisis.