Ramon Tremosa (Barcelona, 1965) ha tornat a les aules de la Universitat de Barcelona després d'una dècada com a eurodiputat a Brussel·les. Ha canviat de despatx, però no de costums: llibres i més llibres. Cultura econòmica i acadèmica. La seva última obra és Què fan els bancs centrals! (Grup 62). Sobre la injecció massiva de diners i el deute més alt de la història. L'exconseller Andreu Mas-Colell el defineix com a "escèptic cautelós amb el quantitative easing i gran admirador de Mario Draghi". Aprofitant una freda tarda de novembre, parlem de bancs centrals, de Draghi, Dalái Lama o Lagarde, de l'euro salvat i salvador, de Catalunya, d'un poder més econòmic que polític, de la construcció d'un Superestat i de les lliçons del patró or. "Salut, diners i moneda estable". Whatever it takes.
Una dècada com a eurodiputat es diu de pressa!
Han sigut com 10 Erasmus, però en edat madura. Els últims anys he sigut coordinador del grup liberal d'economia i he fet molts viatges als bancs centrals. Ha sigut un final important i molt enriquidor perquè he pogut estar present en moltes negociacions i votacions monetàries i econòmiques. El balanç és molt bo.
Quedi's amb un moment...
Les visites al Bundesbank, el Banc Central Europeu (BCE), la Reserva Federal dels Estats Units, el Banc Central de la Xina o el Banc Central d'Itàlia, entre molts d'altres. Tenir reunions amb els governadors en petit comitè, poder fer preguntes i veure com treballen. Hi ha una gran quantitat de talent, coneixement i experiència. El llibre no és catastrofista! Tot allò que s'ha fet des del 2008 fins al 2014 ha resultat efectiu amb totes les mesures extraordinàries per reconduir la greu crisi de les subprime i el deute. La gran recessió del 2008 no es va convertir en una gran depressió gràcies als bancs centrals. S'ha donat resposta a les crisis financeres, de liquiditat i solvència. Els bancs centrals són el millor que tenim avui!
"La gran recessió del 2008 no es va convertir en una gran depressió gràcies als bancs centrals"
En dues fotografies: Dalái Lama i Mario Draghi.
La visita al Dalái Lama era més política que econòmica. Els últims anys he donat suport al grup Pro Tibet del Parlament Europeu i quan el vaig conèixer a Dharamsala és una d'aquelles experiències que recordes. M'agrada el Pirineu, vinc de Ribagorça i la meva estació d'esquí és Boí Taüll. En dies d'hivern és el lloc més relaxant que conec. Abans de la campanya del 2014 vaig arribar molt estressat per feina o la crisi de Grècia així que vaig decidir anar a esquiar. Només volia agafar el telecadira i caminar per allà una estona. El Dalái Lama té una gran força espiritual.
I Mario Draghi, una gran força monetària?
A Mario Draghi l'he pogut tractar moltes vegades amb visites a Frankfurt. Vaig fer la tesi de política monetària a la Universitat Autònoma i em va permetre entrar com a diputat d'economia al grup liberal. Quan vaig ser coordinador, les reunions amb Draghi eren al Bundesbank i al BCE. Fa tot just unes setmanes va fer una festa de comiat a la planta zero del BCE amb molt poc públic. Sempre deia que no a les selfies, però aquest cop me'n va deixar fer una. Hi he tingut relació personal i he pogut veure el talent que té.
Fotografia d'Àngel Bravo.
Com valora el seu mandat?
Sense Draghi avui possiblement l'euro no existirà. Itàlia ha donat uns personatges que Espanya o França no han sabut generar. Draghi ha fet seu el "Roda el món i torna al Born". Si ets president del Banc d'Espanya a Madrid o president del Banc de França a París ja has tocat sostre. El fet que Draghi conegués la indústria financera per dins va ser clau per poder gestionar la crisi financera. Jean-Claude Trichet pràcticament no havia sortit de França fins al 2011 i no havia treballat mai a la comissió financera. Molts diputats -sobretot alemanys- li van qüestionar les compres de deute. En canvi, Draghi té riquesa, capacitat de torejar totes les preguntes amb mala bava o les provocacions dels euroescèptics de Grècia o Finlàndia. Draghi no perd mai els nervis.
Un banquer amb comunicació verbal i no verbal.
Draghi té un domini total. Jo tenia contractats quatre assistents al Parlament Europeu, mentre que a Espanya i Catalunya hi ha una ràtio de pràcticament zero assistents per diputat. Diga'm quants assistents té un diputat i et diré que espera aquell país d'aquell diputat durant els pròxims quatre anys. No et marquen gols quan tens bons porters! Després de 10 anys al Parlament Europeu, Raül Romeva va entrar al Parlament de Catalunya per Junts pel Sí i va preguntar quants assistents li tocaven i va dir que eren set assistents pels 62 diputats.
"Sense Mario Draghi, l'euro possiblement no existiria avui"
L’Euro, salvador o salvat?
Hi ha la teoria de les àrees monetàries òptimes que diu el següent: si el volum de comerç és molt gran surt a compte fer una moneda única pel comerç de l'àrea econòmica. Monedes diferents poden tenir oscil·lacions en el mercat de divises molt importants. L'euro té una justificació a l'Europa del nord perquè està molt integrada comercialment, però l'Europa del sud no està tan integrada a excepció de Llombardia i Catalunya. L'economia catalana està molt més lligada a l'economia alemanya que l'economia de Madrid o Castella. L'euro ha donat una cosa insòlita i és que per primer cop a la història, el sud d'Europa ha afrontat una crisi brutal amb una moneda única. L'euro està fet a imitació del Deutsche Mark i el BCE té els estatuts del Bundesbank. Les grans oscil·lacions castiguen els estalvis de les famílies i compliquen la planificació d'inversions a 10 anys vista.
Què els hi diria als euroescèptics?
Que mirin a Turquia i Argentina que han tingut caigudes de tipus de canvi del 30% i del tipus d'interès del 15% i això arruïna a les classes populars i empobreix les classes mitjanes. Riu-te'n de les retallades del 2010. Com hauria sigut la crisi sense l'euro? Imagina't la crisi del 2008 amb la pesseta i el Banc d'Espanya al timó. Per primer cop a la història, hem tingut els beneficis d'una moneda nòrdica al sud d'Europa i no hem patit inflació de dos dígits, tipus d'interès de dos dígits o bancs que són rescatats amb diner públic. Gràcies a la llei europea del 2014 com a conseqüència del rescat de Bankia, el Banc Popular ja no ha costat diners del pressupost. Han pringat els accionistes per no vigilar prou la gestió però no ha arribat al diner públic. Aquesta Europa que tenim ens dóna un marc millor per fer negocis. Nadia Calviño diu que el primer que farà quan estigui al Govern espanyol és aplicar la llei europea de la morositat que s'incompleix per les grans empreses de l'Ibex 35 i les seves transferències d'obra pública en cash. Calviño ve de Brussel·les i sap que això és un forat negre a la credibilitat d'Espanya i a la competitivitat de les pimes. Aquesta és una reivindicació històrica de l'Antoni Cañete amb la plataforma de la morositat.
Quin impacte ha tingut l'euro a Catalunya?
Aquesta Europa que tenim ha permès a Catalunya duplicar les multinacionals en sis anys, duplicar tràfics al Port de Barcelona i a l'Aeroport de Barcelona, augmentar exportacions, fer que la Fira vagi com un coet i aconseguir que les pimes catalanes funcionin. De fet, l'euro salvat per Draghi ha beneficiat doblement a Catalunya.
"Imagina't la crisi del 2008 amb la pesseta i el Banc d'Espanya al timó"
Per què?
Pel tipus d'interès baix a l'hora d'invertir i l'euro feble a l'hora d'exportar. Aquests 20 anys d'estabilitat d'inflació baixa, tipus d'interès baixos i euro feble han permès desplegar el dinamisme empresarial català. Les multinacionals que han vingut no ho haurien fet si estiguéssim fora de la zona euro i en un context com Turquia. No tenir l'euro és un escenari molt pitjor... Estem en un moment de finances globals i grans multinacionals de Silicon Valley que guanyen molt. Apple i Microsoft tenen una capitalització a borsa igual que el Dax. Turquia té una moneda feble, un banc central amb poca credibilitat que és vulnerable a agafar constipats i perdre valor de la divisa, pujar els tipus d'interès o fins i tot, acomiadar el president del seu banc central. En canvi, Draghi diu que Lituània s'ha salvat d'aquestes crisis gràcies a l'euro i ara pot dedicar-se a fer política. Tot i ser molt més petit, Lituània és més independent que Turquia gràcies a l'euro. Els euroescèptics han de mirar les grips que hi ha fora de la zona euro.
El famós "Whatever it takes" de Draghi.
"I will do whatever it takes and believe me it will be enough". (Faré tot allò que sigui necessari i creieu-me que serà suficient). Per aquella frase, els fons que especulaven de tot el món van perdre diners a cabassos. Amb 140 caràcters, Draghi va guanyar dos anys de prima de risc a la zona euro i va salvar la moneda única. Li reconeix tothom. Draghi serà recordat com un dels pares fundadors d'Europa si l'euro es consolida i se segueix donant més integració econòmica i comercial.
Fotografia d'Àngel Bravo
"Encara estem lluny del Superstate i hi ha poques institucions a la UE que siguin efectives i el gran poder europeu que tenim és el BCE”, assegurava en una presentació amb Santiago Niño-Becerra.
A Europa no hi ha deute federal o eurobons. Europa va molt coixa en unió fiscal o política. El primer pis de l'edifici europeu ha sigut la moneda mentre que la moneda americana única té 150 anys. La unió fiscal va provocar una guerra civil, com també l'esclavatge o el patró or. Va guanyar el nord. La prosperitat dels Estats Units i del món ve de la guerra civil americana on es va imposar el patró or i el no rescat federal.
El poder econòmic és més gran que el poder polític?
Aquí hi ha molta llegenda i és un tema de volum. Les grans multinacionals tecnològiques tenen molta potència. Jo m'he dedicat molt al cas Google i de fet, Felip VI va venir a Brussel·les durant el 2013 i no vaig anar-hi perquè tenia un debat molt important amb un advocat de la multinacional que cobrava sis zeros. El cap de Google a Brussel·les em va dir: "Com més preguntes fas contra nosaltres a la Comissió i més esmenes al Parlament europeu, jo tinc més personal. Gràcies." I m'ho va dir sense cinisme. He anat dos cops a Silicon Valley i és impressionant el poder econòmic que ha agafat un volum estratosfèric. Els governs tenen el marge que tenen. No cal ser doctor per entendre que els Estats tenen limitacions i han de pagar nòmines, pensions, escoles... El poder és el que és.
"Europa va molt coixa en unió fiscal o política"
I quin és?
Et poso un exemple: hi havia una moció al Parlament europeu sobre la reducció de la contaminació del sector automobilístic. Un dels verds va dir que l'any 2030 tots els cotxes havien de ser elèctrics. Qui s'oposa a això? Ens truquen de Volkswagen perquè féssim una visita a la planta de Martorell. Vam descobrir que el futur no és el cotxe elèctric, el futur és el cotxe de gas liquat. Quasi zero contaminant, amb un cost tres vegades inferior al petroli, càrregues en 10 minuts i només hi ha un problema de benzina. Ens van dir que si votàvem el cotxe elèctric faríem el ridícul i a Martorell ens van ensenyar el món.
Què va passar?
Va ser una visita fantàstica i la votació va caure. Hi ha empreses molt grans que ho fan molt bé i no tenim informació. Chapeau si el cotxe de gas redueix la contaminació i fa la circulació més sostenible. Un dels líders del cotxe de gas és a Martorell i estan liderant el cotxe del futur. Quan a Luca de Meo li van preguntar pels incidents de Barcelona va respondre que porten anys esmicolant tots els rècords. Festival! El gener de 2019 i des de Brussel·les es va destacar la planta de Seat a Barcelona pel record de producció, facturació, exportació, benefici i vendes. El diputat José Blanco López no ho entenia i li vaig dir que era el procés que li anava bé a l'empresa. La mala propaganda s'enfonsa i les protestes de París han sigut molts caps de setmana de violència extrema cremant botigues i quioscos. Aquí han sigut tres tardes i ja m'agradaria saber qui ha cremat què. Les multinacionals ajuden als polítics a mostrar quins problemes hi ha i com ser realistes.
Ara és el torn de Christine Lagarde.
Lagarde no és economista i no té experiència en bancs centrals. Ve del Fons Monetari Internacional (FMI) amb la màcula del crèdit que impagarà Argentina i que pot ser el crèdit impagat més gran de la història de l'FMI. A més, Draghi no hauria passat mai la ratlla que Lagarde va creuar a Buenos Aires. No pots fer-te una selfie amb Mauricio Macri dient que ara hi ha un liberal de veritat fent les coses bé. Per simpàtic que sigui, t'has de mantenir a lloc i veure com s'ha de tornar el crèdit. És molt humà deixar-se portar, però els alemanys li recorden.
Fotografia d'Àngel Bravo
Què els hi fa por als alemanys?
Viuen la presidència de Lagarde amb flaire de derrota. Han perdut totes les votacions al BCE i senten que els del sud imposen la seva política, que el tipus d'interès zero penalitza el nord estalviador i incentiva la despesa i el malbaratament del sud que tiren de deute i no fan reformes. La sensació que els han marcat un altre gol i tornen a manar els francesos és transversal a Alemanya. Està insinuant que anem al tipus d'interès negatiu i al nord no li agrada.
Un nou escenari de Brexit?
No voldria que passés. La moneda única és massa important i no l'hauríem d'arriscar.
Hauríem de recuperar l’esperit del patró or?
Físicament és impossible tornar a lligar les monedes a l'or però sí que hi ha un corrent als Estats Units que no vol injeccions de deute federal. Els dèficits públics i el volum de deute creixent de forma molt important a Estats Units, Japó, Xina o Europa. Com s'aguanta? Imprimint bitllets i augmentant les compres de deute per part dels bancs centrals, així augmenta l'oferta monetària. El llibre comença amb la frase de Voltaire que diu que el paper moneda sempre acaba en el seu valor intrínsec que és zero.
"A Alemanya viuen la presidència de Lagarde amb flaire de derrota"
De Roma i París a la geopolítica actual.
L'imperi romà entra en decadència per la corrupció de la moneda. Un BCE sense límit de quantitat de bitllet i amb els governs que poden endeutar-se infinitament ens ha permès una etapa d'expansió però si ens excedim potser els bancs centrals perden la fama i acaben com Argentina. Donald Trump pressiona pel tipus d'interès, vol el dòlar més feble i una guerra de divises per reescalfar l'economia artificialment abans de les eleccions. Trump va insultar Barack Obama dient-li que havia arruïnat les properes generacions d'americans amb un deute brutal i el seu dèficit és encara més gran. Això sí, el llibre no és alarmista ni catastrofista.