La recuperació econòmica afavoreix quatre cops més els rics que no pas els pobres. D'aquesta manera, l'1% de la població espanyola que més té acapara la quarta part de la riquesa de l'Estat, segons Oxfam Intermon, que situa el país com el tercer més desigual de tota la UE. I a més és el país on més ha crescut la desigualtat des que va començar la crisi.
Són dades de l'informe Premiar el treball, no la riquesa, on la ONG afirma que el 10% dels ciutadans més rics concentra més riquesa que el 90% restant, en concret un 53,8%; aquest grup de població ha aconseguit reunir 29 de cada 100 euros generats amb la recuperació, mentre que només 8 han anat a parar als que tenen menys.
Entre 2016 i 2017, l'1% més ric ha captat el 40% de tota la riquesa creada. A més, durant aquest període s'han afegit quatre nous multimilionaris espanyols a la llista creada per la revista Forbes, on ja n'hi ha 25.
A més, la participació en la renda estatal dels més desfavorits ha disminuït un 17%, enfront del 5% que han aconseguit incrementar els que més tenen -xifra que s'eleva al 9% en el cas de l'1% més ric-.
Espanya, amb una taxa de pobresa del 22,3% i 10,2 milions de persones amb una renda per sota d'aquest llindar, és el tercer país amb majors diferències de la Unió Europea, solament per darrere de Romania i Bulgària, i empatat amb Lituània, i és a més on més ha crescut la desigualtat des de 2007.
Malgrat la millora de l'economia, la remuneració dels treballadors està lluny de recuperar els nivells de 2009, i mentre la productivitat per hora treballada ha augmentat un 6% des de 2012, el cost salarial per cadascuna amb prou feines ha augmentat un 0,6%, és a dir, deu vegades menys.
De la mateixa forma, els beneficis empresarials s'han disparat un 200,7%, mantenint així la tendència alcista que van iniciar el 2013, mentre que el cost laboral per treballador amb prou feines ha variat un 0,1%.
Però aquest abisme també es reprodueix entre treballadors: un empleat a Espanya hauria de treballar més de 29 anys per aconseguir el mateix salari que obtenen en un any els qui se situen en el tram més alt, i si es tracta d'algú que percep el mínim interprofessional, hauria de fer-ho durant 71 anys.
En el cas de les empreses de l'IBEX, els 84 anys que necessitava treballar un empleat mitjà per igualar el salari anual del primer executiu de la companyia van augmentar el 2016 fins a 112 anys.
També els joves que accedeixen al mercat laboral han vist com el seu sou anual és un 33% inferior respecte al de 2008 i com els contractes a temps parcial per a ells han crescut tres vegades més ràpid que per a la resta, un 54% enfront del 16%, respectivament.
No obstant això, són les dones les que es troben en major proporció en vulnerabilitat laboral, ja que suposen el 58 % de les persones que estan en aquesta situació.
I no solament: 7 de cada 10 persones que reben els salaris més baixos són dones -que solament representen el 34,5% de les persones que més guanyen- i, dins d'aquest mateix grup, cobren fins a un 14% menys que els homes -un 4,5% menys en el tram dels salaris més elevats-.
Així mateix, estan apareixent "noves fórmules de desigualtat salarial" com les empreses multiservei, que donen feina a més de 60.000 persones que cobren entre 5.800 i 8.400 euros anuals menys que els acollits al conveni col·lectiu sectorial, i això malgrat que treballen, de mitjana, 100 hores més.
El sistema fiscal també contribueix a generar desigualtat, entre altres raons perquè són els assalariats els que suporten majorment el sistema: mentre que el 83% de la recaptació fiscal en 2016 va provenir de l'IVA, l'IRPF i "altres impostos pagats fonamentalment per famílies, el de societats va aportar el 12% de la recaptació".
Tampoc és equitatiu, afegeix Intermon, com es gasta els diners recaptats: 2 de cada 10 euros de transferències públiques es van dirigir al 10% més ric de la població.