La decisió del govern de Catalunya de convocar un referèndum a l'Alt Pirineu i l'Aran per decidir si es presenta la candidatura als Jocs Olímpics d'Hivern del 2030, ha disparat comentaris i opinions contradictòries. Tot i que la gran majoria de catalans hem visitat una hora o altra aquestes comarques i en tenim una certa imatge general, paga la pena fer un repàs de les seves principals característiques i evolució perquè ens ajudi a fer-nos un judici de valor el més consistent possible.
Poca població en un territori ampli i esquerp
- En els darrers deu anys l'Alt Pirineu i l'Aran han perdut el 5,9% de la seva població, mentre el conjunt de Catalunya ha guanyat un 2,9% d'habitants.
- Totes les comarques de la vegueria han perdut població, incloent-hi les respectives capitals i amb una sola excepció: Puigcerdà ha guanyat 200 habitants en aquesta dècada. La ciutat més gran de la regió, la Seu d'Urgell, té 12.000 habitants
- A la nostra regió de muntanya hi viuen unes 72.000 persones, que representen menys de l'1% de la població catalana. Això sí, el territori de la vegueria equival al 18% del total català.
- En un país muntanyós com Catalunya, el 44% del territori té pendents inferiors al 20% i es poden considerar superfícies prou planes per desenvolupar-hi la majoria d'activitats econòmiques. A l'Alt Pirineu i l'Aran, amb l'excepció de la Cerdanya, els territoris raonablement plans van del 0,5% de l'Aran al 16,6% del Pallars Jussà. L'altiplà de la Cerdanya n'és l'excepció relativa. Els terrenys per sota del 20% de pendent arriben al 23,9%. Puigcerdà, però, és a 1.200 metres d'altitud.
El fenomen de despoblació i d'empobriment de l'alta muntanya catalana no és recent, sinó que prové de la Baixa Edat Mitjana, amb poques excepcions, com ara la construcció de diversos grans embassaments a començaments del s. XX
El fenomen de despoblació i d'empobriment de l'alta muntanya catalana no és recent, sinó que prové de la Baixa Edat Mitjana, amb poques excepcions, com ara la construcció de diversos grans embassaments a començaments del s. XX. No és casualitat que la de la Seu sigui l'única catedral romànica que perviu. Ni l'evolució de la població ni la seva riquesa minvant van permetre substituir-la per una de gòtica, com a la resta de seus episcopals de Catalunya.
L'assignatura pendent de les infraestructures
Els 40 anys d'autonomia han permès dotar la regió pirinenca de la majoria de serveis -educatius, sanitaris- propis de l'estat del benestar modern. Hi ha hagut millores evidents en termes d'accessos des de Barcelona i del pla de Lleida, però la interconnexió transversal entre les diferents comarques de la regió és encara una odissea. El planificat Eix Pirinenc és una quimera més enllà de Banyoles. Del suposat túnel que hauria de salvar la collada de Tosses fa temps que no se'n parla. I el mateix pel que fa a la Bonaigua. L'obertura del túnel del Cadí els anys 90 ja hem vist que no ha estat pas suficient per capgirar gaire la situació de la Cerdanya ni de l'Alt Urgell, les comarques teòricament més beneficiades per la millora de l'accessibilitat des de l'àrea de Barcelona
Les comunicacions amb tren tampoc no han millorat gaire, tot i l'assumpció per part de FGC de la gestió del tren entre Lleida i la Pobla de Segur, que n'ha millorat el servei. Però no s'ha aconseguit allargar una línia que algun dia hauria d'arribar a la Seu d'Urgell i a les portes d'Andorra. Pel que fa a la línia de Puigcerdà no cal estendre-s'hi gaire. Fins als anys vuitanta no van canviar la catenària que datava de l'electrificació inicial. I després, res. Ara diuen que s'està treballant en el tram inicial de la línia des de Barcelona per salvar el pas del Congost però, en el millor dels casos, d'aquí uns anys hi haurà una línia competitiva fins a Osona i prou.
Són els Jocs d'Hivern una alternativa de futur per l'Alt Pirineu i l'Aran?
En aquest context, doncs, apareix la possibilitat de presentar candidatura als Jocs Olímpics d'Hivern del 2030. L'inefable president de l'Aragó, que tant es distingeix entre els barons socialistes pels seus atacs a les iniciatives del Govern de Catalunya, vol afegir-s'hi. De fet, ells han presentat la candidatura de Jaca -i en solitari!- almenys quatre vegades i no se n'han sortit. Una eventual candidatura conjunta seria de gestió difícil entre els dos governs, beneficiaria especialment el Pirineu Central i acabaria en mans del govern espanyol, que aprofitaria per espanyolitzar el projecte amb l'excusa de fer-ne d'àrbitre.
Evidentment, no és el millor dels models esperar que arribin uns Jocs d'Hivern o qualsevol altre gran esdeveniment d'abast mundial perquè un territori pugui posar-se al dia en matèria d'equipaments i infraestructures. Es tracta d'un territori especialment delicat i molt sensible als canvis i als nous equilibris que s'hi puguin implantar.
Una eventual candidatura conjunta amb Aragó seria de gestió difícil entre els dos governs, beneficiaria especialment el Pirineu Central i acabaria en mans del govern espanyol, que aprofitaria per espanyolitzar el projecte amb l'excusa de fer-ne d'àrbitre
L'exemple de Barcelona 92 només serveix parcialment. Primer perquè hauran passat 30 anys des d'aleshores. Segon perquè es tractava d'una gran ciutat, ja desenvolupada i que calia regenerar, més que no pas construir, en molts aspectes. Tercer, perquè les seves mateixes dimensions han facilitat un aprofitament raonable de la majoria de les obres i infraestructures que s'hi van desenvolupar. I és cert que, excepte algun nyap puntual -com ara el tambor de les Glòries, que tant de temps i tants diners han calgut per solucionar- les coses es van fer urbanísticament prou ben fetes.
Ara, l'efecte indirecte de posar la ciutat sobre el mapa turístic internacional és el que no s'ha gestionat tan bé. I això no ha estat obra dels responsables olímpics d'aleshores, sinó de tots els que han aprofitat per fer negocis fàcils i ràpids amb la ciutat. I de les autoritats que han permès o han facilitat aquesta especialització turística excessiva que cada cop ha generat més deseconomies externes.
L'especialització turística
I arribats aquí, ja som al nucli de la qüestió: l'especialització turística. Una especialització que en el cas de l'Alt Pirineu i l'Aran té molts més elements en comú amb la de la costa catalana que amb Barcelona. I és que tant a la muntanya com, inicialment, a la costa, actuem sobre un territori molt verge i poc urbanitzat, on els recursos naturals són el principal atractiu per als visitants.
És cert que difícilment el turisme de muntanya esdevindrà tan massiu com el de sol i platja. Però els processos i els riscos poden ser similars. A la costa, durant el franquisme, es van desenvolupar processos d'ocupació intensiva del sòl -amb l'especulació i corrupció subsegüent- que 40 anys després s'han mostrat irreversibles. És més, durant aquests quaranta anys d'autonomia i d'ajuntaments democràtics, el procés d'urbanització intensiva ha continuat i l'especialització turística s'ha accentuat, amb tot el que comporta: temporalitat, feines poc qualificades i sous baixos, immigració ... i inexistència d'altres iniciatives empresarials per crear riquesa al marge del turisme.
Neu i canvi climàtic
El canvi climàtic és un altre dels arguments que s'empren per qüestionar l'opció dels Jocs d'Hivern i l'especialització en turisme de neu. Es critica l'eventual ús massiu dels canons de neu a causa del seu consum elèctric. Però això és oblidar que la regió de l'Alt Pirineu i l'Aran és la principal generadora d'energia renovable de Catalunya, a través dels embassaments. Quan tots els catalans ens beneficiem d'unes infraestructures -els embassaments- amb un impacte tan gran sobre el territori de la regió sembla una mica ridícul qüestionar que es pugui utilitzar una mínima part d'aquesta energia per fer neu artificial.
El futur de la regió no es resol, només, amb el turisme
Dit tot això, l'eventual celebració dels Jocs Olímpics d'Hivern i encara més, l'especialització en turisme de neu resoldrà per si sola el futur de la regió? És evident que no. Hi pot ajudar, però amb això no n'hi haurà pas prou. En tenim un exemple ben immediat a la Vall d'Aran. Única comarca de Catalunya -i de l'Estat espanyol- situada al vessant nord del Pirineu, té la neu de més qualitat i més assegurada de tota la serralada pirinenca. Per això mateix, s'ha beneficiat de la propaganda, sobretot entre el públic espanyol, de ser la zona triada per esquiar per part de la família reial. I tot i amb això, ha perdut el 2% de la població en la darrera dècada.
Com en tantes infraestructures, el negoci no és en l'explotació, sinó en la construcció. En aquest cas, sobretot, de les zones hoteleres i residencials que amb l'excusa de l'estació s'hi desenvolupen
Un altre exemple el tenim en les estacions d'esquí alpí. De les nou estacions que hi ha a la regió, sis han hagut de ser rescatades pels Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya, que va haver de modificar els seus estatuts per poder anar fent-se'n càrrec progressivament. Com en tantes infraestructures, el negoci no és en l'explotació, sinó en la construcció. En aquest cas, sobretot, de les zones hoteleres i residencials que amb l'excusa de l'estació s'hi desenvolupen.
L'Alt Pirineu i l'Aran ja tenen a hores d'ara el percentatge més alt d'entre totes les regions catalanes de segones residències sobre el parc d'habitatge total, un 15,6%. Tenint en compte l'escassetat que ja hem comentat de terreny mínimament pla, un desenvolupament gaire més intens de les segones residències podria hipotecar de forma permanent l'estoc de sòl disponible per a tota la resta d'activitats.