La Unió Europea ha implementat, amb dotacions financeres importants, el fons Next Generation per a la recuperació post-covid dels paisos europeus. Seleccionar adecuadament els projectes de recuperació i transformació implica imaginar el futur des de tota la seva complexitat, part de la qual prové del sector agroalimentari. En aquest aspecte el Govern català ha presentat un conjunt de propostes ben encaminades per a l’impuls d’aquest sector, entre els quals destaca la modernització del Canal d’Urgell. Tanmateix, existeix un gap destacable entre la importància del sector agroalimentari des d’un punt de vista estratègic, econòmic, social, territorial i vital i la consciència que la societat catalana en té d’aquesta importancia. Aquest desconeixement o inconsciència ha provocat a vegades decisions desafortunades. Avui és hora de decisions de futur, cal evitar errors que el comprometin. Miraré d’explicar-me.
Catalunya és un país amb seriosa dificultat per a l’agricultura, el 50,5% del terreny té més d’un 20 % de pendent i moltes comarques tenen una pluviometria insuficient, cosa que dificulta una agricultura competitiva. Com a consequència, Catalunya conrea solament el 26% del seu territori, aquesta dada -en termes per habitant- és la meitat d’Europa i del Mon. En el mateix sentit, Catalunya té una baixa taxa d’autosuficiència alimentària, entre el 40 i 45%. Aquestes característiques han configurat el sistema alimentari català -abusant de simplificació- de manera dual. Hi ha una agricultura potencialment competitiva i una agricultura en dificultat que resisteix amb estrategies, sovint imaginatives, de valor afegit i diversificació productiva.
Però malgrat això Catalunya ha esdevingut el segon clúster alimentari d’Europa. Com s’ha produit aquest “miracle”? D’una banda aprofitant les possibilitats del regadiu, avui el 30% de les terres conreades de regadiu aporten el 70 % de la producció. En segon lloc, comprant la terra i l’aigua que no té en forma de cereals i soja, produida als països que en tenen en abundància, per alimentar la ramaderia intensiva, alhora integrada amb la industria càrnia. La integració ramadera catalana ha estat clau en el sosteniment de la població al territori. En tercer lloc la tecnologia, amb l’IRTA com nucli central d’una xarxa col.laborativa amb universitats i sector privat. En quart lloc la qualitat, cada cop més reconeguda i, finalment, una opció decidida pel mercat global fins assolir una balança comercial exterior alimentària equilibrada, fins i tot amb un lleuger superàvid (taxa cobertura 104%). Avui el sector agroalimentari és el primer sector industrial de Catalunya i el tercer exportador. Alhora, en tant que sector anticíclic, ha estat decisiu durant la covid al sostenir una quarta part de l’economia catalana, tal com ho va ser a la pasada crisi 2008-2012.
"Avui el sector agroalimentari és el primer sector industrial de Catalunya i el tercer exportador. Alhora, en tant que sector anticíclic, ha estat decisiu durant la covid al sostenir una quarta part de l’economia catalana"
Tanmateix, l’escenari sobre el que es sustenta aquest model està canviant ràpidament a partir de diversos vectors. D’una banda l’increment de demanda (provinent de l’increment de la població, la millora de la dieta i l’impuls de la bioeconomia) que posa en tensió els recursos bàsics d’aigua, sòl agrari, energia i biodiversitat. En segon lloc, el canvi climàtic. En tercer lloc la revolució tecnològica amb dues línies principals de desenvolupament que li afecten: les TIC i la biotecnologia. En quart lloc, un imparable procés vers l’oligopolització del clúster agroalimentari global. I, finalment, unes tendències de demanda més exigents (qualitat, saludable, sostenible, de prop, etc). Per abordar tot plegat la Unió Europea ha proposat el Green Deal, avui en procés de debat, però que acabarà suposant canvis molt importants en tots els sectors, però d’una forma singular en la producció alimentària i el conjunt de la bioeconomia vers formes més sostenibles.
Molts dels canvis que proposa el Green Deal suposen, en les condicions actuals, una reducció destacable de la producció. Per exemple, no produeix el mateix un camp de conreu convencional que un d’agricultura ecològica. Els ministres d’agricultura de la UE ja han assenyalat el risc: “cal evitar tenir una agricultura sostenible en base a importacions insostenibles”. És una crida a la responsabilitat dirigida als països europeus. Algunes dades ens poden ilustrar, per cobrir la demanda mundial la producció de cereals s’ha multiplicat per 3,5 els darrers 60 anys. Aquest increment s’ha produit en part amb millores tecnològiques, però una altre part s’ha fet artigant boscos. Des de 1990 s’han deforestat 178 milions d’hectàrees (56 Catalunyes).
Malgrat tot, és possible equilibrar producció i demanda de manera més sostenible i evitar la desforestació (una causa important de canvi climàtic). Es pot reduir o eliminar la producció d’agroacarburants. Es pot reduir el consum dels productes més exigents en recursos tal com la carn (la UE ja ho assenyala). Però, sens dubte, caldrà produir d’una manera més eficient. La FAO ja hi ha posat nom: intesificació sostenible. Com? Amb l’ajut de la tecnologia, l’agroecologia, el regadiu i l’agricultura de precisió.
Però, al si del nou marc estratègic, algunes de les fortaleses del sistema alimentari català esdevenen febleses:
- Amb una mirada a llarg termini, el clúster carni-ramader es troba dins d’una tempesta perfecta. Des de diferents vectors, entre ells el mediambiental, es posa en questió el consum de carn, l’opció vegetal guanya importància i a mig termini la carn de cultiu celular pot esdevenir una seriosa alternativa. Estem parlant de la primera industria del país i una eina clau d’equilibri territorial. Serà necessari avançar en una gestió mediambientalment avançada i reforçar la informació objectiva sobre impactes. Amb la mirada al llarg termini, una possible reorientació productiva hauria de contemplar, a nivell industrial, avançar en els desenvolupaments de la producció per cultiu celular i, a nivell d’activitat primària, caldria pensar en reforçar la producció vegetal.
- Donat el baix nivell d’autosuficiencia alimentària de Catalunya, un objectiu estratègic rellevant és la millora d’aquest grau d’autoproveïment. Però, per aconseguir-ho, cal defugir de falsos dogmes. Es a dir, cal confiar en la tecnologia i avançar vers l’agricultura de precisió. D’altra banda, cal optimitzar els potencials de regadiu dins de limits medioambientalment raonables. Parlar de sobirania alimentària i d’agricultura de proximitat significa indefectiblement prendre les opcions de regadiu i tecnologia. Dues eines que ens ajudaran en la lluita contra el canvi climàtic, contràriament a la imatge que erròniament s’ha defensat des d’algun entorn ideològic.
- L’impuls de les energies renovables, una opció que des de sempre n’he estat defensor, sorgeix ara com a competidor en l’ús del sòl agrari. Des d’empreses d’energia fotovoltaica reivindiquen els sòls més productius de Catalunya, entre ells els de regadiu. L’argumentació mediambiental és absurda, l’energia renovable que guanyem i la reducció d’emisions la perdrem pel transport de les importacions que haurem de realitzar i per la desforestació que en algun lloc hi haurà d’haver per proveir els aliments que haurem deixat de produir. Les energies fotovoltaiques no son incompatibles amb l’agricultura, hi ha erms, matollars i teulades de sobra, però l’agricultura no es pot fer als erms, matollars i terrasses. Cal optar per models que prioritzin l’autoconsum en xarxa o tinguin ubicacions compatibles amb l’agricultura. Destruir un recurs essencial i molt escàs a Catalunya (el sòl agrícola) per potenciar un altre recurs seria, en la meva opinió, una barbaritat estratègica. Com ho van ser les actuacions contra el Segarra-Garrigues.
Catalunya encara ha d’aprendre a valorar i respectar al sector que li garanteix l’aliment a la taula. Suissa, Noruega, Islandia, Corea del Sud i Japó son els paisos que destinen de manera significativa més recursos a sostenir la seva agricultura. Els cinc tenen en comú que són paisos desenvolupats amb fortes limitacions físiques per a la seva agricultura (fred, muntanya). Però, per raons estratègiques saben que els cal un grau elevat d’autosuficiencia alimentària. Per responsabilitat, Catalunya ha d’evitar -en el possible- externalitzar els impactes del seu sistema alimentari. Cal no enganyar-se, els recursos bàsics es troben avui tots en tensió i caldrà deixar estar els dogmes (sovint defensats amb dades errònies) i cercar les millors solucions amb flexibilitat a partir de les informacions que ens proveeix la ciència. Cal cercar l’equilibri dins d’un conjunt complex d’objectius, on l’alimentació n’és un de molt important. Catalunya, a nivell europeu, és campiona en boscos (64 % de la superficie), la majoria provinents de l’abandonament de terres de conreu. També és campiona en àrees naturals protegides (32 % del territori). Ningú nega la importància del bosc, ans al contrari, però ha de jugar un paper actiu en el desenvolupament de la bioeconomia a travers d’una bona gestió forestal. Els espais naturals protegits son una eina clau en la defensa de la biodiversiat però convé que estiguin oberts a admetre activitats compatibles. La intocabilitat de boscos i espais naturals és, en la meva opinió, un error. En qualsevol cas, cal que Catalunya sigui, sobretot, campiona en responsabilitat sobre el seu futur que forçosament ha de ser sostenible.