La crisi de la Covid-19 coincideix en el temps amb el Green Deal de la Unió Europea, l’aposta europea per a transformar l’economia vers un futur sostenible. Els acords de Paris sobre el canvi climàtic i la degradació mediambiental amb pèrdua de biodiversitat, contaminació de sòls i aigües i pol·lució de l’aire requereixen una resposta urgent i exigent. El Green Deal és doncs un ambiciós projecte amb vocació holística des d’on es contemplen diferents objectius (clima, energia, mobilitat, biodiversitat, boscos, agroalimentació, pol·lució...) des d’una visió transversal i atenent als múltiples i diferents vectors que hi incideixen. Es tracta d’una aposta complexa tal com ho és la realitat que pretèn transformar.
Dins d'aquest marc, la Comissió Europea, ha presentat recentment la proposta estratègica sobre biodiversitat i sobre l’anomenada “farm to fork “(F2F a partir d’ara) o bé “del camp a la taula”. Ambdues estratègies es troben estretament relacionades, com no podria ser d’altra manera, ja que l’activitat agro-forestal o activitat bioeconòmica forçosament es desenvolupa ocupant l’espai natural. D’acord amb això l'estratègia sobre la biodiversitat afirma que “per contribuir a la sostenibilitat a llarg termini tant de la natura com de l’agricultura, la present estratègia s’aplicará conjuntament amb la nova estratègia 'de la granja a la taula' i amb la nova política agrària comuna (PAC), en particular a través de la promoció de règims ecológics i règims de pagament basats en els resultats”.
En ambdues estratègies alguns objectius són recurrents: eficiència en la producció per reduir l’ús d’inputs amb potencial contaminant, recuperació de la qualitat dels sòls, qualitat de les aigües, recuperació d’espais naturals, amb èmfasi especial en els boscos, i impuls de bioeconomia circular. Alhora l'estratègia F2F fa palesa la importància de la proximitat entre producció i consum, tant des d’un punt de vista mediambiental, al requerir una menor despesa energètica, com des d’un punt de vista social i d’equilibri territorial, com a millor estratègia per sostenir la xarxa de granges i d’empreses agràries que vitalitzen el territori.
"Entrem en un nou escenari pel que fa a les polítiques agràries, amb canvis importants que obriran les portes a una nova manera d’entendre la realitat agroalimentària"
En qualsevol cas, es tracta d’una posició de la Comissió Europea la qual sofrirà un intens debat abans de la seva aprovació final. Ben segur que el text final no serà el que ara tenim sobre la taula però val la pena informar-nos-en, analitzar-lo i iniciar el debat sobre la seva aplicació a Catalunya. Entrem en un nou escenari pel que fa a les polítiques agràries, amb canvis importants que obriran les portes a una nova manera d’entendre la realitat agroalimentària. Però els canvis també generaran, ben segur, contundents resistències. En aquest sentit, avui dia veus representatives del sector agroalimentari es queixen pel fet que s’hagin definit els objectius sense acompanyar-los d’un estudi d’impactes.
Alguns del objectius -referits a l'horitzó temporal de 2030- que més poden afectar a l’activitat bioeconòmica (agroforestal, pesca i aquicultura), són:
- Eixamplar les àrees protegides fins al 30% de la superfície europea.
- Reforestació amb 3.000 milions d’arbres.
- Reducció del 50% de l’ús i del risc que plantegen els pesticides.
- Reducció de com a mínim el 20% de l’ús de fertilitzants.
- Reducció del 50% de les vendes d’antimicrobians que es fan servir en els animals de granja i en l’aqüicultura.
- Increment de l’agricultura ecològica fins arribar a una quota del 25% del sòl d’ús agrari.
- Revisió de la normativa sobre benestar animal.
- Estratègia per facilitar i incrementar la captura de carboni en sòls agrícoles.
Tanmateix, aquest conjunt d’objectius no poden ser tractats de manera lineal simplement com a millores mediambientals necessàries aplicables unilateralment, ans al contrari cal considerar-los des de la seva interrelació amb la demanda bioeconòmica i a partir de la seva alta complexitat. Tots ells, en major o menor grau, amb les tècniques emprades actualment, suposen reducció de la producció i, generalment, més costos per produir. Tot plegat coincidint en un moment de pressió creixent de demanda alimentària a escala global i amb un canvi climàtic cada cop més actiu en la destrucció de recursos i produccions. Lògicament una minoració de l’oferta afectarà al balanç alimentari i els costos incrementats ben segur que repercutiran en preus, amb possibles consequències en l’acccés a l’aliment de la població més desafavorida.
D’altra banda, una alternativa indesitjable seria l’exportació de les pràctiques insostenibles a altres països fora de la Unió Europea per poder garantir el proveïment alimentari a Europa. És a dir, produir en altres països sense els mateixos condicionants mediambientals. En paraules dels ministres d’agricultura de la Unió Europea, “les noves polítiques sostenibles porten el risc d’importacions insostenibles”. D’aquest risc la Unió Europea n’és conscient, així com del caire global del desafiament, per la qual cosa propiciarà i donarà suport a l’establiment d'estàndards gobals. D’alguna manera la Unió Europea aspira a ser un referent sobre polítiques agràries sostenibles. Aspiració, tanmateix, prou dificultosa, ja que caldrà evitar que mercaderies elaborades amb exigències mediambientals més relaxades puguin competir amb els productes europeus, la qual cosa requerirà mesures de protecció en frontera que s’hauran de negociar en el marc de la Organització Mundial de Comerç. Es oportú recordar aquí la opinió de Olivier de Shutter: “Cal deixar de tractar els aliments com una mercaderia i tractar-los com un bé comú”, però l’OMC no ha nascut per defensar aquesta idea.
Per assolir aquests objectius sense desequilibrar la balança alimentària, caldrà comptar amb l’agroecologia i la tecnologia. Produir millor de la ma dels desenvolupaments que ens ofereix l’agroecologia, però també a partir de la biotecnologia amb la possible obtenció de plaguicides biològics, varietats resistents a plagues o malalties o altres innovacions que redueixin o evitin impactes mediambientals negatius. Entre línies, la Comissió Europea sembla que vol reobrir el debat sobre les tècniques de transformació genètica. Produir més eficientment mitjançant l’agricultura de precisió combinant tècniques agronòmiques avançades amb el suport de les TIC (teledetecció, big data, intel·ligència artificial...). Produir més de la mà de millores de productivitat a través de la tecnologia o a través de regadiu eficient, la FAO ens parla d’intensificació sostenible. El regadiu és la via com els països mediterranis obtenen majoritàriament la seva producció agrícola (a Catalunya, el 70%), és una eina contra el canvi climàtic en tant que evita desforestació i apropa els aliments al consumidor i és la millor eina de desenvolupament rural en tant que manté la població al territori. Caldrà reduir el malbaratament d’aliments amb una actuació a tota la cadena, impulsant la bioeconomia circular, aportant criteri i relaxant algunes legislacions que l’afavoreixen (exigències de comercialització, data de consum preferents, etc). Finalment, com a observació destacada, si, tal com diem, la ciència i la tecnologia han de jugar un paper clau, l’impuls de l'R+D ha d’esdevenir una prioritat de primer ordre.
"Caldrà reduir el malbaratament d’aliments amb una actuació a tota la cadena, impulsant la bioeconomia circular, aportant criteri i relaxant algunes legislacions"
Pel cantó de la demanda cal pensar des d’ara en l’impuls de canvis en el consum, vers dietes més saludables, però també menys exigents en recursos, sens dubte amb un major contingut vegetal. Per orientar els hàbits de consum el comunicat F2F exposa la necesssitat d’usar polítiques fiscals, ja sigui a través d’incentius o per la via dels impostos. Les begudes i aliments amb alt contingut de sucres i la carn són els probables punts d’atenció en la direcció de reduir-ne el consum. En el cas de la producció de carn hi ha una no casual indefinició, Europa és un gran exportador de carn arreu del món, provinent majoritàriament de la ramaderia intensiva alimentada principalment amb proteïna vegetal del continent americà. Entre els objectius hi figura un reforçament del benestar animal i la transició a una ramaderia més sostenible.
Un aspecte a destacar de F2F és la visió de cadena alimentària, de tal manera que aborda les diferents propostes des d'aquest punt de vista. En aquesta direcció assenyala la necessitat d’afavorir la producció i consum de proximitat, evitant transports insostenibles. En aquest punt val la pena referir-se a l’opinió crítica expressada per un col·lectiu d’acadèmics en relació a F2F on assenyalen que no hi ha un sol sistema alimentari i la no diferenciació impedeix donar suport a l’agricultura més desafavorida, generalment orientada als segments específics de qualitat. Cal tenir present que el repte que proposa F2F no és gratis i els costos afegits i les inversions necessàries poden suposar un salt en la concentració del sector agroalimentari atès que solament explotacions de dimensions suficient podran assumir el canvi. Caldran més que mai polítiques específiques dirigides a les petites explotacions de proximitat amb estratègies de valor afegit. Aquestes són explotacions imprescindibles per l’equilibri territorial i el sosteniment de la vitalitat rural.
Alhora, la concreció de les diverses estratègies del Green Deal europeu haurà de tenir en compte l’extraordinària diversitat d’Europa i, per tant, haurà de contemplar les especificitats regionals, de les quals poden despendre’s conclusions aparentment contradictòries amb els objectius globals. Precisament en relació a Catalunya, a més de les diferencies referides a les característiques pròpies d’una regió mediterrània, cal fer esment a algunes paradoxes. Catalunya compta avui dia amb un 32 % del seu territori protegit dins de la Xarxa Natura, una important aportació en la defensa de la biodiversitat europea, de manera molt destacada en relació a la majoria d’Estats i regions europees. L’estratègia sobre la biodiversitat proposa com a objectiu europeu pel 2030 arribar a un 30% de superfície protegida, objectiu que Catalunya avui ja depassa. Per tant, eixamplar la superfície Xarxa Natura a Catalunya no hauria de ser un objectiu, cosa que no desdiu la necessitat de destinar recursos i energies a millorar la gestió dels espais protegits.
Pel contrari, Catalunya solament disposa d’un 26% de superfície de conreu i poc més d’un 40% de taxa d’autoproveiment agrícola, fet que dona rellevància al regadiu, en condicions mediambientals adequades, com a resposta a la demanda alimentària (el regadiu a Catalunya multiplica per 8 la producció en relació al secà). En aquest sentit seria assenyat que Catalunya pogués compensar la seva major aportació mediambiental en àrees protegides amb la revisió d’algunes de les afectacions del Segarra-Garrigues. Podrien intercanviar-se zones protegides mediambientalment equivalents, que n’hi ha, per poder recuperar la viabilitat i els extraordinaris impactes econòmics i socials positius d'aquest canal, evitant així malmetre la infraestructura més important de Catalunya dels darrers vint anys.
Un altre objectiu que a Catalunya hauria de tenir una lectura pròpia és l’objectiu de reforestació. Avui el 64 % de la superfície de Catalunya és àrea forestal. És, tanmateix, en bona part, un bosc extraordinàriament dens, fruit de l’abandament i dels incendis forestals, amb densitats impenetrables en alguns casos i responsables en part de la disminució dels cabals dels nostres rius. En resum, dos terços del territori català és bosc, poc o mal gestionat, poc productiu i desaprofitat. Es a dir, tenim una immensa teia preparada pel proper incendi, el qual tindrà uns costos econòmics i personals elevats. Pel contrari uns boscos menys densos i segmentats per conreus i pastures afavoreixen la biodiversitat, ja que aquesta s’expressa amb més intensitat als espais oberts. De fet, també, un bosc compartit amb agricultura i ramaderia ofereix un paisatge més ric i divers. Al mateix temps es redueix radicalment el risc d’incendis i, en qualsevol cas, en facilita el seu control, evitant costos i danys. Extremant la paradoxa, Gabriel Borràs, biòleg vinculat a l’acció contra el canvi climàtic afirmava en una entrevista que “la millor manera d'adaptar Catalunya al canvi climàtic és reduir massa forestal”
Europa està emprenent un camí de profundes transformacions que afecten a la gestió del territori, cal acompanyar aquest procés en tant que actors necessaris i solidaris. Tanmateix cal partir de la nostra realitat, sent, alhora, conscients de la gran complexitat d’aquests canvis i dels riscos associats a la tensió recursos-necessitats. El futur ja és aquí i algunes idees fins ara de ficció estan sobre les taules dels laboratoris avançats; caldrà estar atents als canvis des d’una posició prudent i crítica, però amb mentalitat oberta, sense apriorismes ni dogmatismes.