Ja s'ha celebrat (5 de juny) el dia mundial del medi ambient, una fita anual que des de 1974 ens vol recordar els deures pendents creixents en aquest àmbit crític, tals com la contaminació, la pèrdua de biodiversitat, l’erosió dels sòls i tants altres impactes d’un desenvolupament depredador despreocupat pel futur. A l’any 1974, però, no es parlava de canvi climàtic, i avui és el principal desafiament mediambiental. Els acords de Paris de desembre de 2015 expressen un punt d’inflexió vers la voluntat fefaent d’actuar per part d'una majoria de països del món. El canvi climàtic s’expressa ja amb tantes evidències que els negacionistes –interessats o ingenus- s’han anat reduint davant la força dels fets. Els danys previsibles, molts d’ells ja inevitables, són cada vegada més importants. I qui parla de danys parla de costos. Els costos de la inacció comencen a ser inacceptables.
Un dels objectius dels acords de Paris és mantenir l’increment global de temperatura per sota dels 2oC, malgrat fer esforços per assolir només un 1,5oC sobre els nivells de la societat preindustrial. Això requereix reduir les emissions de CO2 entre un 40% i un 70% fins al 2050 i deixar-les a zero l’any 2100. Si es prengués l’opció d’un màxim d’increment de temperatura de 1,5oC les emissions zero s’haurien d’obtenir entre 2045 i 2060. Sens dubte un objectiu titànic del que la societat encara no n’és prou conscient.
"El canvi climàtic s’expressa ja amb tantes evidències que els negacionistes –interessats o ingenus- s’han anat reduint davant la força dels fets"
Però això, com i qui ho paga? Parlar de projectes és relativament senzill, però pagar-los no acostuma a resultar agradable. D’aquí ja es desprèn un primer punt d’atenció: la informació. La lluita contra el canvi climàtic exigeix canvis d’una profunditat tal que hauran d’anar acompanyats d’un gran canvi cultural que permeti adaptar-se a noves relacions econòmiques i socials, a noves exigències amb l’ús dels recursos, en la seva producció, en el seu consum i en la seva distribució. Una societat desinformada o mal informada no acceptarà les accions que cal emprendre i fàcilment es deixarà seduir per discursos demagògics que pregonen la inacció quan en realitat s'estarà apropant el desastre. Agents interessats en aquesta via perversa n’hi ha i més que n’hi haurà. Només des de la formació d'acord amb la informació objectiva i l’impuls dels valors solidaris es podrà reeixir enfront de l’emergència climàtica.
_
La solidaritat és una altre concepte troncal en l’establiment de compromisos d’actuació en la lluita contra el canvi climàtic. El problema és global i només una acció planificada i coordinada a escala global podrà assolir l’èxit requerit. Tanmateix, les causalitats (les culpabilitats) són molt desiguals, com ho són també les capacitats. En aquesta direcció els acords de Paris ja preveuen formes diferenciades de contribució i aportacions financeres des dels països desenvolupats..
Però, què s’ha de pagar? Com a concepte clau i general cal pagar els costos derivats de la necessària internalització dels impactes mediambientals que s’originin i el redreçament dels impactes ja originats. Això significa, com a principal objectiu, la reducció de les emissions mitjançant la transició a fonts d’energia netes, és a dir, mitjançant l’abandonament progressiu del consum de combustibles fòssils i el segrest possible de carboni ja emès en embornals tals com el sòl agrari, en accions de reforestació o altres, tot plegat amb el suport d’unes tecnologies cada cop més eficients. En aquest sentit, és vital impulsar la recerca i la innovació a fi de trobar les solucions que el desafiament precisa. I, sens dubte, caldrà abordar mesures d’adaptació necessàries per adaptar-se i reparar els efectes del canvi climàtic que, ateses les inèrcies i els retards d’actuació, amb tota seguretat es produiran.
Un destacat empresari català en relació als costos medioambientals: “Nosaltres complim les lleis, no les fem, la nostra feina està en els mercats”
Una part d’aquests costos seran assumits per les mateixes dinàmiques dels mercats, degudament orientats. Tanmateix per optimitzar aquests processos cal comptar amb les lleis. És a dir, normes que estimulin actuacions positives o bé acotin o posin límits obligatoris a determinades pràctiques inadequades. Efectivament, en relació als costos mediambientals, comentava un destacat empresari català: “Nosaltres complim les lleis, no les fem, la nostra feina està en els mercats”. En altres paraules, si hi ha una norma obligatòria per a tothom aquesta exigència té un efecte neutral en termes de competitivitat, per contra l’anticipació voluntària pot afeblir la mateixa competitivitat, a menys que l’anticipació pugui ser considerada al mercat com a valor afegit.
Però amb les lleis no n’hi ha prou, ni és aconsellable un excés normatiu que ofegui les dinàmiques creatives en un entorn tan canviant. D’altra banda cal tenir en compte que el repte és gegantí i trencar les inèrcies dels mercats no és cosa senzilla. Per tant, com corregir les mancances dels mercats a l’hora d’assumir aquest gran desafiament? Per donar resposta a aquesta qüestió el passat 17 de gener el Wall Street Journal publicava una postura signada per 27 premis Nobel a més de destacades personalitats en el món de les finances i l’economia de l’Administració nord-americana. La proposta es basa en la taxa al carboni, la qual, segons els autors pot ser l'eina més efectiva i alhora d’aplicació relativament simple per a induir una progressiva orientació de l’economia, tant des del punt de vista de producció com del consum, vers l’objectiu de zero emissions de gasos efecte hivernacle (GEH). La implementació progressiva d’aquesta taxa encoratjaria la innovació tecnològica i el desenvolupament de les infraestructures (energies renovables, embornals de CO2, etc), els productes i els serveis eficients en termes d’emissions GEH. Aquesta taxa hauria de retornar-se totalment a la societat que l’hauria pagat, retorn que, tanmateix, és la part més delicada d’una iniciativa que no està exempta de complexitat, tenint en compte, a més, les mancances de coordinació internacionals a l’hora de concretar solucions viables.
Certament els interessos a curt termini i la mandra de les institucions i operadors econòmics resta credibilitat a l’efectiva realització de les actuacions que comporta aquest gran desafiament. Juguen, però, a favor dues coses importants. En primer lloc els mateixos fets. Dia a dia es va evidenciant l’evolució imparable del canvi climàtic (increment de temperatures, desertització, increment de fenòmens meteorològics extrems, pujada del nivell del mar). Cal, per exemple, recordar com a les guerres del nord d’Àfrica vàrem comptar com a detonant l’increment del preu del pa després dels danys a la collita de blat deguts a unes perllongades i mai conegudes altes temperatures a Rússia. I aquelles guerres, a més de la destrucció, la mort i el dolor, van portar massius moviments migratoris que han despertat a Europa nous moviments xenòfobs. La no acció comença a costar cara. En segon lloc el moviment iniciat per Greta Thunberg, aquest és un moviment amb una força extraordinària i amb una projecció a llarg termini. La seva força rau en què està promogut per les futures víctimes del canvi climàtic, és a dir els joves, aquells que ja visualitzen el deteriorament futur del seu benestar per mor de l’herència de les generacions precedents. Les generacions anteriors a la Greta hem obtingut el nostre benestar manllevant-lo del futur, la Greta arriba just a l’hora per tornar el préstec, la seva indignació no pot ser menys justificable. El canvi climàtic va començar sent un tema que preocupava als científics i molestava als polítics, va continuant sent una preocupació de majories però la Greta ha portat el moviment al cor dels afectats. I, atenció! Aquests seran els líders de la societat d’aquí a pocs anys.
"Certament els interessos a curt termini i la mandra de les institucions i operadors econòmics resta credibilitat a l’efectiva realització de les actuacions que comporta aquest gran desafiament"
En qualsevol dels casos ens apropem a fortes controvèrsies, si s’accepta controvèrsia com a eufemisme. La principal complexitat neix de la imprescindible coordinació i planificació global davant d’un problema global d’un món que està organitzat en Estats amb diferents interessos. De fet, en aquest escenari solament la força dels Estats pot condicionar i resistir la força de poders fàctics enfrontats a les solucions. D’aquí la importància de propiciar i defensar la vitalitat democràtica de la societat i dels governs que els representen. L’objectiu és molt seriós i cal que sigui corresponsabilitat de tots.