En els dos anys de pandèmia, el comerç electrònic a Catalunya ha crescut un 28%. Són dades oficials de la Generalitat, tot i que molts pensaran per la pròpia experiència que el percentatge hauria de ser molt més elevat. En total, diuen, es fan 80 milions de compres anuals, de les quals el 84 per cent es lliuren a domicili.
Aquests dies de conflicte amb el transport i distribució de mercaderies a causa de l'augment dels combustibles i que ha generat alguns desabastiments a les prestatgeries dels supermercats, ningú ha dit res de cap problema entre els repartidors del comerç electrònic. És cert que alguns es fan en bicicleta o en mitjans elèctrics, però són l'excepció del màrqueting de determinades empreses. I no només no hem sentit a parlar de cap distorsió entre els repartidors de plataformes com Amazon. Ni Seur, ni MRW, ni Correus... sembla que tinguin cap problema amb els costos dels combustibles. De moment.
Les dades que comentàvem al principi són les que figuren a la memòria preliminar aprovada pel Consell Executiu fa pocs dies per regular el repartiment de mercaderies adquirides a través del comerç electrònic. L'última milla, en diuen. Un calc de l'anglès, per cert, que podríem substituir per una expressió més autòctona i entenedora.
L'americanització de les compres al detall
La compra a distància, a través d'un catàleg físic, sempre ha estat molt rellevant a Amèrica del Nord, una regió amb molta població suburbana, centres de ciutat amb molt pocs residents i colonitzats per les oficines. I molt dependents del transport privat. En un model d'urbanització de zones extenses amb poca densitat de població, comprar per catàleg era una forma prou eficient de posar a l'abast dels compradors potencials una important oferta que, sovint, físicament, els podia resultar llunyana. El comerç electrònic, doncs, no és gaire més que una actualització basada en la revolució de les telecomunicacions. L'únic que passa és que, en l'era de la globalització, aquest model ha arrelat amb força en una Europa molt més densa i amb una oferta comercial distribuïda pels centres urbans i les barriades més populoses.
El comerç electrònic, doncs, no és gaire més que una actualització basada en la revolució de les telecomunicacions
Bé, aquesta seria una part de l'explicació perquè prèviament els europeus havíem viscut dècades de creixement accelerat dels grans centres comercials establerts a la perifèria de les ciutats. Un altre model importat de Amèrica del Nord, per cert, i vinculat a l'auge del consum i a la generalització dels desplaçaments amb vehicle privat. L'èxit colossal d'aquest model, sobretot quan no hi ha hagut cap mena de regulació, ha provocat que a molts nuclis urbans d'Europa l'oferta de productes alimentaris i de primera necessitat sigui pràcticament inexistent. S'ha afeblit intensament el petit comerç tradicional, que ha de refugiar-se en nínxols molt limitats de mercat, des dels productes frescos fins a l'artesania, passant pel comerç turístic o els productes ecològics o de proximitat.
Amb aquest panorama, no resulta estranya la puixança de nous operadors expressament concebuts per explotar les possibilitats del comerç electrònic. Operadors que, com Amazon, van haver de suportar molts anys de pèrdues i que sobrevivien perquè el seu volum de facturació i les expectatives que generaven entre els inversors creixien exponencialment. És una forma com una altra de competir amb la venda a pèrdues. Com ara mateix fa Glovo, per posar un exemple més pròxim i en un estadi empresarial més inicial.
Les posicions de domini desmesurat arriben al comerç minorista
Avui, però, no són només els grans operadors generalistes d'abast mundial, com el mateix Amazon, Alibaba o Rakuten els qui impulsen el negoci del comerç electrònic. Tothom ha vist que no podia deixar d'estar present en aquest canal. El mateix abans totpoderós Corte Inglés, al principi de la pandèmia, tenia un sistema de venda en línia i de distribució entre els clients molt primari i ineficient. Van haver de modernitzar-lo cuita corrents per no acumular encara més problemes dels que ja tenien. I això per no parlar de les plataformes de comerç electrònic sectorials. Avui proliferen, per exemple, les dedicades a mobles i objectes de la llar i pots adquirir objectes produïts a tota Europa. O més ben dit, comercialitzats -segurament també dissenyats- per tota mena de firmes europees, encara que la producció sigui xinesa o vietnamita.
En darrera instància, el que ens trobem és que les TIC combinades amb la globalització i l'abaratiment dels transports han portat el comerç minorista -com ja havia passat a la majoria de sectors manufacturers- a una nova dimensió, la de les economies d'escala que fan possible un nou tipus de competència. Una competència que transforma els atributs tradicionals del comerç -proximitat, tracte personal, prescripció- i hi afegeix la diversitat quasi infinita de productes on triar i de preus on comparar. I la comoditat i la seguretat, sobretot en temps de pandèmia. Tot plegat, ens porta d'uns mercats locals amb operadors sense excessives diferències de mida i de productivitat a un mercat global on els més eficients -en sentit ampli de l'expressió- assumeixen posicions de domini. D'oligopoli.
I els oligopolis, encara que puguin oferir alguns avantatges inicials als consumidors per guanyar quota de mercat i consolidar la seva posició, són sempre perjudicials per a la gran majoria. Avui, lluitar contra l'oligopolització d'un sector i garantir-ne la competència real és gairebé tan difícil com revolucionari. I per tant, malgrat les dificultats, necessari.
Com si rebre un paquet diumenge a les dotze del matí fos un exercici de llibertat
Una iniciativa tan innovadora i arriscada com necessària
Després de molts anys de propostes i de discussions, és bo que el govern de la Generalitat es plantegi mesures perquè, si més no, els oligopolis no lluitin en condicions més favorables que les empreses tradicionals, molt més petites. La memòria que esmentàvem al principi planteja limitar, per exemple, els horaris de distribució -de disponibilitat física del producte- als mateixos que existeixin en aquella mateixa zona per a l'obertura dels comerços físics. No serà fàcil de controlar ni de fer acceptar per tots els partidaris de la llei de la selva, que invocaran suposades llibertats qüestionades. Com si rebre un paquet diumenge a les dotze del matí fos un exercici de llibertat. El més rellevant, però, és que sempre podràs comprar a qualsevol hora del dia o de la nit, encara que per rebre-ho hagis d'atenir-te a determinats horaris. I aquí sí que no s'hi pot fer res de res.
La memòria també planteja que la majora part d'actes de lliurament es faci per mitjans de transport no contaminants. Una pizza potser sí que es pot servir amb bicicleta, però la paqueteria general és molt més complicat perquè qüestionaries les economies d'escala, base de la competència de tots els operadors. També es parla d'afavorir que el client passi a recollir el seu paquet en un establiment específicament concertat. No són gaire clars els avantatges ambientals d'aquest plantejament i si hem de fer cas a les cues tradicionals de Correus, és dubtós que fos gaire eficient.
La fiscalitat és sempre l'eina més poderosa
Queda el vessant fiscal, on sembla que es pretén que siguin els ajuntaments respectius els qui decideixin si cal establir un cànon específic pel repartiment a domicili que molts operadors internalitzen en el cost final i on el client no té opció -si més no de descompte- de passar a recollir el paquet per algun lloc. És una opció que alguns defensem de fa temps i que hem arribat a proposar que s'anomeni Taxa Tarragó, en honor a l'enyorat economista i urbanista comercial que ja fa uns quants anys fou el primer a plantejar-ho. Però, desenganyem-nos, tampoc no és fàcil. I més quan, per exemple, tota l'activitat de distribució -a comerços físics, a la restauració...- no suporta cap impost específic i encara se'ls reserven espais específics al carrer per aparcar i descarregar la mercaderia.
El comerç físic tradicional també té molts deures a fer per millorar la seva competitivitat, començant per col·laborar entre si -sectorialment o territorialment- per guanyar dimensió i eficiència
Com dèiem, tot és complex i de resultat incert. Possiblement sigui més efectiva la posada en marxa de l'acord internacional perquè les grans empreses -del sector i de tota la resta de sectors- no puguin estalviar-se impostos desmesuradament amb transaccions creuades i tributació als països amb taxes més reduïdes en l'impost de societats. Però, el que cal és que l'Administració, sigui local o supralocal, no es desentengui del problema que per a la convivència ciutadana i per als nostres municipis significa el continu afebliment del comerç presencial.
Evidentment, el comerç físic tradicional també té molts deures a fer per millorar la seva competitivitat, començant per col·laborar entre si -sectorialment o territorialment- per guanyar dimensió i eficiència. Per exemple, a l'hora de vendre també a través d'una plataforma en línia pròpia.
Tanmateix, benvinguda sigui la iniciativa del Govern per mirar que tothom competeixi amb eines més equilibrades. I d'aquí un temps, quan les mesures que s'acordin portin uns anys implantades, que es revisin per si han millorat la situació o no i si cal reformar-les o, simplement, eliminar-les. O substituir-les per unes de noves.