Als anys seixanta, Buenos Aires constituïa una de les capitals culturals incondicionals de l'obra de Bertolt Brecht. En bona part per l'interès i el treball d'alguns dels impulsors de l'enyorat Teatro Independiente porteño, com el director Roberto Pérez Castro, estudiós de Brecht des dels anys cinquanta i creador, entre altres projectes, del Teatro Popular Independiente (TPI), que mai no va poder complir el seu somni de portar-lo a les cartelleres argentines, i Manuel Iedvabni, professor i militant teatral que l’any 1968, en temps de la dictadura militar de Juan Carlos Onganía, va dirigir l'estrena de La resistible ascensió d'Arturo Ui a Buenos Aires, amb l'actor Alfredo Iglesias com a protagonista.
L'obra es va reposar el 2005 a la Sala Martín Coronado del Teatro San Martín, a la capital argentina, amb la posada en escena del georgià Robert Sturua i Fabián Vena en el paper d'Arturo Ui. El juny del 2020, en plena pandèmia, per celebrar els seus 60 anys de vida, aquest mateix teatre, dependent del govern de la ciutat de Buenos Aires, va decidir obrir el seu arxiu amb les seves representacions més emblemàtiques i va incloure l'obra del dramaturg alemany a la plataforma www.buenosaires.gob.ar/culturaencasa.
Per aquelles mateixes dates, a la platea d’una altra de les seus emblemàtiques de la capital argentina, la del Congrés de la Nació, tenia seient un pintoresc economista i bel·licós tertulià televisiu, aleshores diputat, anomenat Javier Gerardo Milei. Un personatge polifacètic i vociferant que un any abans, el 2019, havia debutat en una oblidable obra teatral, El consultorio de Milei, que, després de la seva estrena al teatre Picadilly de Buenos Aires, va obtenir un notable èxit a la temporada d'estiu de localitats turístiques com Villa Gesell, San Bernardo i Mar del Plata. Compartint escenari, la seva inseparable germana Karina. Economista afí a la rigidesa de l'Escola Austríaca, es presumeix que el Milei teatral mai no es va sentir atret per la figura i l’obra de l’esquerrà Brecht, nascut tot just a 500 quilòmetres de Viena.
Quatre anys després, l’economista, tertulià, actor i diputat llibertari va passar a representar un altre paper molt més decisiu a l'escena argentina: el de president de la República. Sempre amb Karina a l’escenari, ara com a secretària general de la Presidència i membre del denominat Triangle de Ferro, que componen ella, el seu germà Javier i Santiago Caputo, el monjo negre sense càrrec oficial al repartiment.
Una metàfora sobre la presa del poder
Escrita en col·laboració amb Margarete Steffin el 1941, durant l’exili finlandès de Bertolt Brecht, La resistible ascensió d’Arturo Ui relata l’ascens al poder d’un mafiós de Chicago dels anys trenta i els seus intents de controlar el negoci de la protecció mitjançant l’extorsió en la venda de coliflor, eliminant tota forma d’oposició. En realitat, Ui és Adolf Hitler convertit en un vulgar gàngster, i la seva història una explícita al·legoria satírica de l’ascens del nazisme a Alemanya. Un paral·lelisme senzill, però clar i directe, que va servir a Brecht per il·lustrar els principals episodis d’aquest ascens i posar en relleu els elements polítics, econòmics i socials que el van fer possible.
La doble paràbola de Brecht volia mostrar el perill de la ideologia totalitària que s’amagava darrere el capitalisme de l’època. Un capitalisme exacerbat que, atret per l’avidesa de l’acumulació, no dubtava a acceptar l’aliança i la complicitat de la violència mafiosa. Brecht va usar la figura de Capone i l’activitat de grups criminals immersos en una xarxa de forces, interessos econòmics i delictes socials com a metàfora de l’adveniment del totalitarisme: el que encarnava Adolf Hitler, però també aquell capitalisme salvatge. Els dirigents del trust de la coliflor que fa aparèixer a l'obra representen alhora els terratinents prussians de l'Est alemany i els representants del capitalisme nord-americà d'aquell temps.
El text de Brecht és el relat satíric d’una ciutat, Chicago, i d’un barri, Cícero, en crisi, on els gàngsters, la política i els poders econòmics intenten harmonitzar els seus conflictes i interessos en una estratègia comuna mitjançant una espessa xarxa de negocis tèrbols, dòlars, accions i transfuguisme, propostes que no poden rebutjar-se, proteccions al deu per cent, investigacions que no avancen gràcies a amics i còmplices, malversació de fons públics i judicis que són una farsa. I perquè l’analogia sigui més exacta, tampoc hi falten periodistes subornats, personatges que van i venen visitant bancs per aconseguir desesperadament préstecs, simples delinqüents i ciutadans la pobresa dels quals els impedeix comprar una simple coliflor. "Els diners són cars en aquests temps", afirma un dels personatges de l’obra. Al que Sheet, empresari del transport fluvial, respon: "Molt cars! Sobretot per a qui els necessita". Un escenari que guarda multitud d’analogies amb l’Argentina actual, submergida en una profunda crisi de final de cicle polític i econòmic, i que Milei va resumir amb una advertència inicial de tres paraules: "No hay plata".
Ja en el pròleg de La resistible ascensió d’Arturo Ui s’anuncia un germen comú que donarà lloc a la increïble semblança entre trames, llenguatges i, en particular, els personatges centrals de les dues històries: Ui i Milei. En la introducció, l’autor fa aparèixer un darrere l’altre els protagonistes de l’obra, i l’escena, vista amb els ulls del després, remet a aquells últims dies de desembre del 2023, amb la presa de possessió de Milei com a president i la desfilada dels ministres elegits per formar govern. Molt especialment el moment en què apareix Ui davant els llums de l’escenari i el pregoner anuncia: "I aquí, oh curiositat, hi ha el diví, [...] el flagell que qualsevol déu del cel furiós ens va enviar com a càstig per les nostres felonies, crims, errors i vils covardies. [...] Mai, des dels temps de Lancaster i Tudor, ningú no havia vist reunits tant de foc en una sola història de mort i dolor!".
Una profecia que es complirà fidelment amb accent argentí.
Argentina 2025, el regnat de Javier Milei
Als 15 mesos de la seva investidura com a president, el personatge Milei ja no diverteix. Al contrari, en un procés continu i precís de retrocessos històrics, es confon cada cop més amb el protagonista de La resistible ascensió d’Arturo Ui. Decret rere decret, escàndol rere escàndol, engany rere engany, el president argentí avança sense rumb definit reproduint de manera sorprenent la paràbola de l’heroi salvador que, després d’arrossegar multituds amb el seu fals discurs, acaba finalment destruint vides, hisendes i drets en favor de les forces i interessos que l’acompanyen. Complint amb una fidelitat inconscient cada veu, cada escena, cada pàgina del llibret del dramaturg alemany.
Després de la seva recent cadena d’errors polítics gravíssims, iniciada a Davos i alimentada des de llavors per la seva actitud arrogant i la del seu govern, tot s’ha anat acumulant en contra seva: les multitudinàries marxes provocades pel seu discurs homòfob i racista a Suïssa, el rebuig creixent a la seva apatia i la de l’Estat davant els incendis patagònics, l’escàndol mundial de la criptomoneda $Libra, una estafa promocionada per ell i el seu cercle des de la Casa Rosada, la creixent manca de reserves en dòlars al BCRA i els dubtes sobre la viabilitat de la seva política econòmica, la interminable i secreta negociació amb el FMI per a la concessió d’un nou préstec que agreujarà el ja impagable deute del país. Un escandalós dèficit de gestió al qual es va afegir el rebuig de mitja nació horroritzada per la violència de les forces de seguretat contra les mobilitzacions dels jubilats condemnats a la misèria i la indigència. Enfurismat per la seva primera gran crisi política, Milei va optar per l’autoritarisme sense límits i va recórrer a la seva ministra de Seguretat, Patricia Bullrich, representació d’Ernesto Roma, el temut lloctinent d’Ui, personatge inspirat a la vegada en Ernst Röhm, cofundador i màxim dirigent de les SA.
Enfurismat per la seva primera gran crisi política, Milei va optar per l’autoritarisme sense límits
Bullrich, una altra gran aficionada al teatre, o més aviat a les aparatoses escenificacions policials, no està sola en aquest fosc remake: cada personatge de La resistible ascensió d’Arturo Ui té el seu doble en el singular govern liberal llibertari que lidera Milei. A la figura de Roma, el sicari d’Ui que acabarà sent proposat per al càrrec de Cap Suprem de Policia en un sinistre joc de miralls entre l’ahir i l'avui, s’hi afegeix un repartiment complet de veterans secundaris coneguts pel públic argentí: Toto Caputo, José María Espert, Guillermo Francos, Federico Sturzenegger, tots en diferents papers oficials que giren al voltant de la figura de Milei/Ui. Sense que faltin altres protagonistes de la vida econòmica nacional, com el que dóna vida a Ignacio Dullfeet, l’editor del diari de Cícero, símbol del poder mediàtic al servei permanent del poder econòmic, i a qui qualsevol ciutadà coneixedor de la història moderna del totpoderós imperi del Grupo Clarín pot posar nom i cognom. O identificar-lo directament en el diàleg que Dullfeet manté amb Ui:
"A vegades he arribat a pensar, senyor, que tenia el deure de lluitar contra vostè". El gàngster, interrompent-lo, li respon: "Malentesos, només malentesos! Si des del primer dia ens haguéssim conegut, mai s’hauria produït aquesta disparitat en les nostres actituds". "La violència…" intenta argumentar el periodista abans que Ui el torni a tallar: "No hi ha ningú que l’odiï més que jo. Crec que la violència no és recomanable, però per a això cal ser un home raonable". "El meu objectiu…" intenta explicar Dullfeet. I una vegada més, Ui l’interromp per tranquil·litzar-lo: "És absolutament igual, és idèntic al meu. Tots dos desitgem que corri el diner, que funcioni el comerç i que s’obtingui el preu que permeti viure al verdulaire. Hem de brindar-li la nostra protecció si és atacat; el desgraciat vol vendre cols amb tranquil·litat". Més endavant, Ui exposa a la seva futura víctima: "Senyor Dullfeet, jo també voldria ser-li franc, i a la seva franquesa he de respondre amb la meva. Potser, en altres temps, han passat coses no del tot ajustades a les normes estrictes de la moralitat; són incidents que succeeixen, a vegades, en la lluita. Però he d’advertir-li que mai passa res greu entre amics. Dullfeet, l’únic que vull de vostè és que, d’ara endavant, tingui confiança en mi. També voldria parlar-li d’un detall concret: deixi de publicar totes aquestes ximpleries i aquests contes de terror. No atiï més el foc".
Ficció i realitat es fonen i confonen
Cap guionista, tret de la realitat, hauria escrit amb tanta precisió la similitud entre el discurs d'Ui, el protector dels interessos del trust de la coliflor, i el de Milei, defensor dels interessos dels monopolis miners, energètics i petroliers de l'Argentina real. Brecht posa en boca d'Ui la frase: "Els febles han de sucumbir, és la llei natural! i els supervivents hauran de pagar. El trust de la coliflor em necessita!". I és impossible no recordar les paraules pronunciades per Milei el maig del 2024: "La gent es morirà de gana i farà alguna cosa per no morir-se" [...] "Si no arribessin a final de mes, ja s'haurien mort".
Quan Ui afirma que "l’obrer, ens agradi o no, forma part indissolublement de l'univers modern, del nostre propi món, i sense ell -en principi- ja no hi ha consumidor", estem llegint les declaracions del Milei president. I quan el personatge de Brecht afegeix que "pres individualment, el treballador té tota la meva simpatia, però quan s'alia i vol parlar d'assumptes que no entén (que si la plusvàlua..., que si les produccions..., que si els beneficis...), llavors jo li dic: Alto aquí, camarada! Prou de falses i fal·laces suposicions! Tu ets treballador perquè treballes; la vaga et porta a l'oci i, ociós, no ets treballador. Ets un individu perillós! I llavors, ha arribat el moment de passar a l'acció!", estem escoltant les arravatades furioses de Milei davant les protestes dels ciutadans argentins empobrits pels brutals ajustos del seu govern.
Amb vuitanta anys de diferència, ficció i realitat es fonen en un discurs idèntic. Les declaracions dels jutges de l'avinguda Comodoro Py, seu de l'edifici del Tribunal de la Capital Federal del país, repeteixen paraula per paraula les del magistrat de Cícero: "La Premsa ha insinuat que aquest tribunal podria haver estat exposat a determinades pressions i coaccions. Declaro que no ha estat pressionat ni coaccionat per ningú i que ha procedit, en tot moment, amb plena llibertat. Crec que el que els dic hauria de ser suficient".
Ui i Milei reclamen exactament el mateix: confiança i fe cega en ells i en els seus bons propòsits. I ho demanen amb les mateixes paraules tenyides d'amenaces fins al punt que costa endevinar a qui pertanyen: "Qui gosi amenaçar-me -exclama el primer-, que es prepari a patir totes les conseqüències. Qui no tingui una fe cega en mi, pot marxar. Aquí no es comercia! Us falta fe i quan la fe falta, tot es desbarata. Per què creieu que faig el que faig? Perquè la fe és la meva vida! Sense fe mai s'arriba enlloc; però amb fe, m'escolteu?, només amb fe, he posat la ciutat de genolls. [...] Creieu que només vull per vosaltres sempre el millor! Com ningú conec el vostre bé, i trobaré el camí més directe que us ha de conduir al triomf!". A la grandesa i la felicitat, en versió Milei. I tots dos també parlen des de la seva creença d'estar predestinats: "Altres també tenen pistola, però el que no tenen és la fe d'estar predestinats a ser caps!", exclama Arturo Ui. Milei, per la seva banda, ja se sap, va arribar amb l'aval de Moisès i les forces del cel.
Continuant amb la fe: què va fer el president Milei després del seu pas per l'Assemblea General de les Nacions Unides el 2024? Va enviar una comunicació oficial al cos diplomàtic argentí advertint que "havien d'acompanyar les idees de la llibertat o fer un pas al costat". Després, en el comunicat de la renúncia de la seva canceller, Diana Mondino, va amenaçar d'iniciar una auditoria ideològica al personal de carrera per "identificar impulsors d'agendes enemigues de la llibertat". Un gest digne d'Ui. Al Cícero dels anys 30, a l'Alemanya de 1941 o a l'Argentina llibertària del 2025 no hi ha lloc per a les persones sense fe.
Convertit ja en el gran protector de la vida econòmica de Cícero i en aliat de les elits de la ciutat, en el seu discurs d'agraïment Ui recordarà amb orgull la seva condició de "fill del suburbi mesquí i desheretat", i la seva decisió de "seguir la crida de la providència amb set camarades de provada decència per fer d'aquesta ciutat l'imperi de la pau". Reivindicació que trobarà ressò de nou a l'Argentina quan Milei, per celebrar a les xarxes socials la seva aparició en un anunci nadalenc de l'agència creativa RART, una de les més importants a escala internacional, triï la frase "fenomen de barri" per recordar al món la proesa exitosa que l'ha portat dels durs temps de Villa Devoto a formar part del grup de líders mundials reunit per RART - Elon Musk, Donald Trump i Emmanuel Macron, tots ells vestits de Pare Noël - per celebrar el Nadal del 2024. Denominació d'origen que seguirà utilitzant de manera irònica contra els seus adversaris quan aquests menyspreïn la seva experiència política o els seus mèrits acadèmics.
Argentina com a pròleg
El passat 12 de març, les forces de seguretat sota el comandament de Patricia Bullrich van reprimir salvatgement els jubilats i els aficionats de la majoria dels clubs de futbol argentins que es van manifestar amb ells per protegir-los. Les imatges van donar la volta al món, exhibint la transformació del govern en règim. La ministra de la inseguretat, com l'han batejada, va prometre accentuar la repressió de futures protestes, però quan va arribar el dimecres següent i els jubilats van tornar, com cada setmana, als carrers, aquesta vegada, malgrat l'amenaça real d'un nou i desproporcionat operatiu policial, ho van fer acompanyats per una enorme multitud de ciutadans i no es van produir incidents. El govern de Milei va canviar d'estratègia i va desautoritzar Bullrich en els fets. Va renunciar a la violència per salvaguardar la seva imatge en hores de feblesa.
També aquest canvi de guió va ser previst per Brecht, i figura a les pàgines de La resistible ascensió d'Arturo Ui. "Què passa, Ernesto?", pregunta inquiet el gàngster al seu irascible lloctinent: "No me'ls posis nerviosos. Per a què aquestes disputes inútils? Que hi ha hagut trets contra un camió de coliflors? Això es pot arreglar, i sobretot ara que tot va suau com una bola de billar. Els comerciants paguen, per ser una mica protegits, el 30% que els hem indicat. I en menys d'una setmana un barri sencer s'ha agenollat. Ja ningú mou un dit contra nosaltres. I jo tinc projectes encara més vastos!".
I els confessa a Roma: "En una petita ciutat de províncies, penso fer un assaig general". I el sicari li pregunta: "On vols organitzar aquest assaig general?". "A Cícero", fa dir Brecht al gàngster quan en realitat es refereix a l'annexió d'Àustria per Hitler. Tots dos són homes amb grans ambicions. Tant Ui com Milei, que uneix a la seva necessitat de protagonisme un profund sentit messiànic. També l'Argentina, per a ell, sembla un simple assaig general, el camp de proves que li ha permès saltar als cels i formar part de la Tríada ultradretana que lidera la salvació de la Humanitat: Donald Trump, el seu amic Elon Musk i ell, el nou profeta criat al barri de Villa Devoto, a Buenos Aires. Una vegada més, els plans de projecció del president i el gàngster semblen coincidir, subordinats a les seves ambicions personals i no a les necessitats i interessos de les seves respectives comunitats.
Legalitat, Violència, Estat, Màfies
No, no estan lluny Arturo Ui i Javier Milei. Ni tots dos de Louis Ferrante, l'exmafiós de la família Gambino reconvertit en un celebrat coach econòmic del segle XXI: "La gent habitualment veu la màfia com una associació criminal. Jo proposo mirar més enllà dels seus delictes, desdoblar les seves accions marginals del seu mode d'organització i descobrir els aspectes positius del seu model de negoci. Després de tot", afirma, "els objectius de la màfia no són tan diferents dels dels empresaris: es tracta de fer diners". Exactament la mateixa convicció de Milei que les màfies i el capitalisme constitueixen models d'emprenedoria i de llibertat individual no només lícits sinó imprescindibles per a un creixement econòmic sense traves. De fet, en els seus preàmbuls com a president, el candidat Milei mai va amagar la seva debilitat pels evasors fiscals, els delinqüents, fins i tot pels mafiosos. "Si jo hagués de triar entre l'Estat i la màfia, em quedo amb la màfia, perquè la màfia té codis, la màfia compleix, la màfia no menteix i, sobretot, la màfia competeix!".
Hitler i Ui arribaran al poder mitjançant el crim, la traïció i l'engany, en un camí anàleg al de Capone en la seva lluita pel control de Chicago. Milei no. Milei no és un gàngster, ni va arribar al poder a través de la violència criminal, ho va fer amb enganys i impostures, però guanyant legítimament el seu adversari, el peronista Sergio Massa. Però probablement admiraria Ui com a alter ego d'un Al Capone a qui, el 2019, en una xerrada que va donar al Paraguai, no va dubtar a elogiar públicament: "Un dels meus grans herois, l'esmento sovint a les meves xerrades, és Al Capone". Sobre el qual, portat pel seu entusiasme, va passar a reinterpretar la seva història: "Capone, bàsicament, era un trader", va explicar. "El que passa és que un dia, un fill de puta il·luminat pujat a una còmoda butaca se li va ocórrer que la gent no havia de prendre alcohol. Llavors van posar la Llei Seca. […] En aquest context es va crear una oportunitat de negoci i Capone la va descobrir. Com tot trader, va anar i va comprar l'alcohol als productors per vendre’l als borratxins de Chicago. Va millorar la qualitat de vida dels productors i la dels borratxins. Eren tots feliços. La veritat és que Al Capone era un heroi", va sentenciar.
La devoció de Milei pels transgressors de les lleis no es limita a la ficció o al passat. Reivindica delinqüents reals i en actiu, condemnats per la justícia. El 2024, ja president, va fer una visita ràpida als Estats Units per participar en el fòrum de l'Institut Milken, entitat fundada per Michael Milken, financista nord-americà condemnat a 10 anys de presó al declarar-se culpable de sis càrrecs relacionats amb frau, manipulació de preus i evasió d'impostos. Multat amb el pagament de 600 milions de dòlars, va ser alliberat després de complir dos anys de la pena gràcies a cooperar amb els investigadors del govern.
La seva mirada d'economista liberal sobre els delinqüents condemnats és tant benigna com intensa la seva convicció que administra una entitat criminal, l'Estat. El que, sens dubte, li va permetre nomenar sense contradiccions un ampli nombre de ministres i alts càrrecs amb expedients judicials immobilitzats als despatxos de Comodoro Py, o a Mariano Cúneo Libarona, ministre de Justícia de la Nació. Un advocat milionari que en la seva llarga trajectòria professional va defensar genocides, narcotraficants, violadors i policies homicides, a més a més d'atendre els interessos de la família de Pablo Escobar a l’Argentina. Una elecció com a suprem custodi de les lleis sembla un cop més extreta de l'obra de Brecht.
El passat 24 de març, Argentina va celebrar, com cada any, el Dia Nacional de la Memòria per la Veritat i la Justícia, en homenatge a les 30.000 víctimes de l'última dictadura cívic-militar, i per condemnar el terrorisme d'Estat que va marcar la vida dels argentins durant el període més sinistre de la seva història recent, entre 1976 i 1983. Al carrer, els cartells deien consignes que vinculaven el passat amb el present. La dictadura de Rafael Videla amb el règim autoritari que va prenent forma sota el mandat de Javier Milei. Les consignes i ensenyaments de Bertolt Brecht a La resistible ascensió d'Arturo Ui s'obrien més lluny, com advertència per al futur. Un futur que, en termes de valor i difusió teatrals, no va arribar a conèixer. La peça no es va posar en escena fins a finals de 1958 i Brecht va morir sense haver-la vist publicada ni escenificada.
Ensenyament final
"Arturo Ui és una peça parabòlica escrita amb la intenció de destrossar aquell respecte, estès i perillós, que es té davant dels grans assassins", escriu Brecht en les seves Notes autobiogràfiques. "L'àmbit ha estat limitat intencionadament: es redueix al pla de l'Estat, els industrials i els petits burgesos. Això és suficient per desenvolupar la intenció plantejada". I observa més endavant: "El canalla de petit format, a qui els poderosos permeten arribar a ser un delinqüent en gran, no ha de poder rebre una posició d'excepció no només en el món de la delinqüència, sinó tampoc en la nostra comprensió de la història".
A l'Epíleg de Der aufhaltsame Aufstieg des Arturo Ui, títol original de l'obra, el dramaturg alemany, sempre pedagògic, posa en boca de l'actor que representa Arturo Ui l'exhortació següent dirigida als espectadors: "Respectable públic: aprenguem a veure en comptes de mirar com xais. En comptes de xerrar, bla, bla, bla, bla, bla, heu d'actuar. El que heu vist va estar a punt de dominar el món encara no fa tants anys. Els pobles van acabar tenint la raó, però ningú pot cantar victòria abans d'hora. Encara és fèrtil el ventre que va parir el succés immund! Respectable públic: aprenguem a veure en lloc de mirar, com el xai que marxa a l'escorxador".
Molta història després, l'exhortació de Brecht, tardana avui per als argentins, continua sent cada cop més imprescindible: aprenguem a veure, és a dir, a comprendre, en lloc de mirar, com el xai que marxa a l'escorxador. Perquè, certament, l'abús de poder, la violència política, la crueltat social, igual que la criminalitat, contagia, emmalalteix i finalment mata. Com la indiferència de qui no vol saber. O la de qui vota alegrement.