Les basses omplen els carrers de la ciutat on visc i sento enveja. Enveja perquè aquí no valoren una aigua que a casa fa tanta falta. El meu tiet mira els nivells dels pantans per cinquena vegada en una tarda i afirma amb contundència al grup de família que ja estem per sobre del 25%. Amb això no n'hi ha prou, i tots ho sabem, però ha plogut tres dies i ja sembla que la sequera s'ha acabat i tots celebrem la recuperació amb alegria.
Fa dues setmanes van aixecar les restriccions de sequera. Segons el govern del moment era una bona notícia que havia plogut prou per eliminar l'emergència i deixar una mica de marge per aquelles persones que feia molt temps que estaven en tensió per l'estrès que comporta la manca d'aigua. Així, 14 comarques van abandonar la fase d’emergència a l’estat d’excepcionalitat, augmentant la disponibilitat d'aigua per habitant de 200 a 230 litres. Pels ramaders això ha significat un ús del 30% contra el 50% que era fins ara, i del 40 al 80% en el cas de l'agricultura. Per usos industrials s'ha reduït del 25 al 15%. Però per a les persones que no es dediquen a les paraules “emergència" o "excepcionalitat" volen dir poques coses, i l'aixecament de les restriccions uns dies abans de les eleccions s'han vist, per alguns, com un gest massa optimista i, per altres, com un intent electoralista. El resultat, sigui quina sigui la interpretació, ha estat un país massa eufòric pel seu estat de sequera i una percepció generalitzada que "ja no estem tan malament com abans". I en un context com l'actual això no només és perillós, també irresponsable.
Pels ramaders això ha significat un ús del 30% contra el 50% que era fins ara, i del 40 al 80% en el cas de l'agricultura
L'aigua es troba injustament distribuïda, incompresa i mal gestionada tot i ser un dels recursos més essencials de la vida humana. Sovint, per la naturalitat que hem adoptat respecte a la seva disponibilitat, no li donem la importància necessària ni emprenem mesures per preservar-la, valorar-la i cuidar-la. Així, quan la quantitat d'aigua en una zona comença a reduir-se, no és fins que arriba a un punt crític que s'aconsegueix una mobilització per part dels actors clau. Les crisis de l'aigua són un exemple clar de les crisis lentes, ja que comencen de manera quasi imperceptible, però, a mesura que erosionen i calen al territori, poden donar peu a grans catàstrofes. Fins ara, governar l'aigua no ha estat una prioritat a moltes agendes, i la seva mala governança ha conduït a greus desigualtats de poder i accés desigual arreu del món. Si bé els reptes del canvi climàtic augmentaran en els anys vinents, és important construir sistemes resilients que permetin tant a les societats com als ecosistemes establir dinàmiques sostenibles, sobretot si parlem d'aigua.
Durant dos mesos vaig recórrer Ciutat del Cap de dalt a baix. Vaig parlar amb investigadores, expertes, polítiques, activistes i dones de barris residencials marginals i empobrits. Després de més de trenta entrevistes i de visitar alguns dels embassaments de la ciutat, així com el lloc que va albergar en el seu moment alguns dels projectes de la dessaladora que havia de solucionar la sequera que quasi porta la ciutat a la ruïna. Entre els anys 2015 i 2018 Ciutat del Cap va ser reconeguda com la ciutat que va superar una sequera, però els seus habitants saben que no va ser ni per bona gestió ni per benevolència divina, sinó més aviat pels pèls i amb força gràcia. I ben aviat la ciutat va ser l'exemple palès que les crisis d'aigua, més que ser moments d'excepcionalitat, són catàstrofes lentes.
És important construir sistemes resilients que permetin tant a les societats com als ecosistemes establir dinàmiques sostenibles
Una catàstrofe o un desastre lent és un marc teòric utilitzat per descriure aquells conflictes ambientals que, més que entendre un recurs natural com una entitat inerts que es pot resoldre amb una mesura tècnica o un conjunt de mesures, l'entén com un fenomen complex construït a la intersecció entre sistemes naturals, imaginaris culturals i interessos socials, polítics i econòmics al llarg del temps. La conceptualització dels desastres lents és força nova en l'àmbit acadèmic, però té un gran potencial explicatiu dels conflictes ambientals (Joyner & Orgera, 2013; Shepherd, 2019; Knowles, 2020; Millington & Sheba, 2021, entre d'altres). L'aportació més important del terme és l'afegit de lentitud, que permet entendre el conflicte en qüestió no només com una víctima del canvi climàtic o la gestió dels recursos, sinó com un problema tècnic que es pot resoldre amb un conjunt tècnic de mesures.
Aquest enfocament teòric innovador aporta alguns beneficis per a la comprensió i la conceptualització dels desastres climàtics, dels quals els tres següents representen les seves contribucions més rellevants. En primer lloc, els desastres lents posen de manifest la variable crucial que constitueix la història per entendre les causes i les implicacions d'un conflicte ambiental. En segon lloc, se centren en com les desigualtats persistents i l'opressió en un lloc concret són clau per entendre què està passant. I tercer, com no solen ser només els aspectes relacionats amb el canvi climàtic els que generen un conflicte ambiental. No obstant això, un enfocament de desastres lent també planteja dificultats per fomentar la planificació proactiva i la inclusió de les comunitats, ja que l'impacte es realitza, tal com exposa Joyner i Orgera (2013), "al llarg d'anys i dècades en comptes d'unes poques hores o dies". Per això, aquest plantejament pot permetre als analistes i investigadors aprofundir en els efectes que el conflicte ambiental ha tingut i continua tenint en el territori i en la vida de la seva població.
La conceptualització dels desastres lents és força nova en l'àmbit acadèmic, però té un gran potencial explicatiu dels conflictes ambientals
Per construir solucions cal tenir primerament una visió, una estratègia de governança. En això anem molt tard, però en aquest mateix punt també trobem una oportunitat: si aconseguim governar l'aigua en una regió com Catalunya, si aconseguim articular solucions innovadores, podem liderar una transformació sistèmica que abraci noves formes de gestionar els nostres béns comuns i adaptar-nos a una crisi climàtica de la qual ja no tenim escapatòria. L'aigua es presenta, així, com un primer moment de resposta política, econòmica i social a una crisi planetària, que pot suposar un primer pas ferm per la recerca de solucions climàtiques.
Una part d'aquest article es troba publicat en un informe que es presentarà ben aviat.