Un dels erros més importants dels darrers trenta anys comesos per Europa en relació amb Rússia ha estat considerar que aquesta seria un proveïdor fiable d'energia, especialment de gas. Que els països de l'antic bloc de l'Est tinguin encara aquesta dependència pot justificar-se per les dificultats de capgirar el model soviètic imposat després de la 2a GM. Però aquí la part més elevada de responsabilitat se l'endú Alemanya.
La candidesa alemanya...
Quan el socialdemòcrata Schröeder fou foragitat de la cancelleria alemanya per Angela Merkel, els russos de Gazprom de seguida van fitxar-lo per greixar les relacions amb els germànics de cara al nou gasoducte –Nord Stream- que havia de proveir Alemanya a través d'aigües internacionals del Bàltic. Això és, sense haver de pagar peatges a països intermedis, com Ucraïna, ni haver de dependre d'ells si algun dia se'ls acudia de tancar el pas dels gasoductes.
Això de les portes giratòries no és patrimoni exclusiu ibèric
Com veiem, això de les portes giratòries no és patrimoni exclusiu ibèric. Ara el que sí que tenen en comú espanyols i alemanys és que són les empreses energètiques les més proclius a asseure expolítics als seus consells d'administració.
L'administració de la senyora Merkel va quedar tan satisfeta de l'operació amb el Nord Stream que donà el vistiplau a un segon gasoducte pel Bàltic -el segon-, que ara mateix acaba de finalitzar-se i al que els alemanys no han donat llum verda per operar tot just en el darrer moment.
...i la prepotència francesa
I si els alemanys han pecat de falta de visió estratègica, l'altra gran potència europea, França, s'ha comportat com sempre, com el centre del món, si més no, com el centre d'Europa. L'opció nuclear apadrinada per De Gaulle per assegurar la independència energètica de l'Hexàgon ha convertit França -més que en una illa energètica-, en una fortalesa aïllada que, per la seva posició central, impedeix la integració energètica europea. Si, tot i dedicar-se a exportar l'electricitat d'origen nuclear que els sobrava, les connexions elèctriques transfrontereres són escasses, fer de lloc de pas per al gas que produeixen uns altres -començant per Algèria- i que consumiran uns de tercers -Alemanya i Centreeuropa- no els ha interessat mai. I val a dir que, fins ara, Alemanya tampoc no hi havia mostrat gaire interès, perquè la seva projecció internacional fa dècades que gira cap a l'est.
Enagàs impulsa el MidCat de la mà de Cañete
És en aquest context, doncs, que hem d'entendre el frustrat, fins ara, projecte del MidCat, impulsat des de la Comissió Europea fa més d'una dècada. El MidCat havia d'interconnectar Espanya i França a través de Catalunya i Occitània, el Midi francès. En concret, eren 235 km que havien d'unir Martorell amb Barbaira, entre Carcassona i Narbona, al corredor tradicional francès Mediterrani-Atlàntic.
El MidCat havia d'interconnectar Espanya i França a través de Catalunya i Occitània, el Midi francès
A Martorell culmina el gasoducte mediterrani, que uneix Almeria -per on entra el gasoducte algerià, anomenat en el seu moment en honor de Duran Farell- i enllaça amb les plantes regasificadores d'Enagás al Mediterrani: Cartagena, Sagunt i Barcelona, la més important.
El MidCat fou impulsat per Enagás -la distribuïdora i principal regasificadora espanyola, com veurem després- i l'equivalent al sud-oest francès d'Enagás, Teréga,que gestiona el transport de gas i l'emmagatzematge de seguretat.
Es va començar a construir el 2010, sempre arrossegant el desinterès del govern francès, que al sud del seu país té una xarxa de gas molt poc desenvolupada i, que molt probablement, caldria redimensionar si havia de servir de pas fins a Centreeuropa. A principis del 2011, les reticències franceses van arribar a paralitzar les obres a l'alçada d'Hostalric. Tot i amb això, la connexió figurà al llistat de Projectes d'Interès Comú de la Comissió Europea del 2013, 2015 i 2017.
En l'endemig, el comissari europeu d'energia, l'exministre del PP Antonio Cañete- intentà reactivar-la i el 2015 preveia que la connexió entrés en funcionament el 2020. De fet, el 2015, a Madrid, els governs espanyol, francès i portuguès, juntament amb la Comissió Europea i el Banc Europeu d'Inversions van assumir el compromís de millorar les interconnexions gasistes per aconseguir que la península Ibèrica deixés de ser una illa energètica (sic). L'acord de Madrid ampliava els gasoductes cap a l'oest -fins a 1000 km de noves canonades- i incloïa una tercera connexió amb Portugal.
El canvi de paradigma ambiental
Com ja va passar amb la MAT, que reforçava la interconnexió elèctrica entre els dos estats a través de Catalunya, el MidCat també trobà el rebuig de grups locals ecologistes.
El MidCat també trobà el rebuig de grups locals ecologistes
Les dimensions de la canonada i les servituds en termes de seguretat comportaven obrir una rasa de 30 metres d'amplada en un territori ja força castigat per les infraestructures de pas.
Però el més determinant va ser el canvi d'aires a Europa. El 2018 es va filtrar un informe independent de la Comissió Europea, que posava en dubte la viabilitat econòmica del projecte si no es produïa una concatenació de circumstàncies que aleshores tothom considera poc probables: un augment desmesurat del preu del gas i una crisi amb el subministrador rus. Just el que passa ara.
A finals del 2019 i en un context de rebuig per les energies fòssils, el nombre d'interconnexions gasistes van disminuir fortament en el llistat de Projectes d'Interès Comú Europeu i el MidCat va ser un dels que hi va desaparèixer. I, així, la possibilitat de finançament europeu -fins al 50%-, amb la qual cosa el MidCat fou definitivament abandonat.
Europa, de fet, ratificava la decisió dels dos reguladors energètics -el francès del sud i espanyol- del 22 de gener del 2019, en el sentit de manca de rendibilitat financera de l'operació. A la Comisión Nacional de Mercado y la Competencia, a banda de les reticències franceses, segur que hi van pesar dos fiascos recents. En matèria de gas, el dipòsit Castor. I, en connexions transfrontereres, el túnel d'ample europeu sota els Pirineus, que ha acabat amb el rescat de l'empresa mixta concessionària perquè no ha assolit el volum de trànsit de trens previst.
El MidCat vol ressuscitar
I ara tornem a tenir el MidCat sobre la taula. Impulsat mediàticament per un antic company de militància política de l'incombustible president d'Enagás, la represa del MidCat ha aconseguit l'aval de Foment del Treball, del president català -condicionat al fet que pugui transportar hidrogen verd- i del mateix govern espanyol.
La Comissió Europea ha proposat que el gas natural i l'energia nuclear siguin energies de transició cap al model de descarbonització en què s'ha compromès Europa per al 2050
A banda de deixar de dependre d'un proveïdor tan inestable i xantatgista com la Rússia de Putin, la Comissió Europea ha proposat que el gas natural i l'energia nuclear siguin energies de transició cap al model de descarbonització en què s'ha compromès Europa per al 2050.
De ratificar-se aquesta proposta -que ara segur que s'acceptarà-, voldria dir que hi hauria diners europeus per al MidCat, així com d'altres infraestructures gasistes, com les plantes regasificadores anunciades per Alemanya per poder proveir-se de gas natural liquat, vingui dels Estats Units, de Qatar o de qualsevol altre proveïdor que contribueixi a reduir la dependència russa. I és que Alemanya només disposa d'una planta regasificadora a hores d'ara i, a l'Atlàntic, només n'hi ha dues a França, una Bèlgica i una altra a Holanda.
Per cert, Espanya en disposa de tres a l'Atlàntic. A Galícia, a Astúries i al País Basc. I d'una connexió de petita capacitat amb la xarxa francesa de gasoductes, a Irún. Però ni Galícia ni al país Basc les regasificadores són d'Enagàs, sinó que estan controlades pels respectius governs autonòmics.
Beneficis empresarials, i fiscals, caiguts del cel
A Espanya, hem de tenir en compte que a hores d'ara, el gas té una rellevància notòria com a energia primària per generar electricitat. Durant anys, des de l'Antic Gas Natural es van queixar -i demanaven compensacions- perquè el govern espanyol els havia induït a fer noves plantes per produir electricitat -sobretot les de cicle combinat-. Però aquestes estaven subutilitzades i la inversió sense rendir. Ara, per un mètode o altre, el gas genera el 20% de la producció d'electricitat. Si fa o no fa, com les nuclears. Dels beneficis extraordinaris que a causa del mètode de fixació de tarifes elèctriques aconsegueixen les grans companyies quan venen energia nuclear, hidroelèctrica i altres renovables en diuen "beneficis caiguts del cel".
El gas genera el 20% de la producció d'electricitat
Sánchez diu que emprèn un gira per Europa per convèncer tothom que cal modificar l'actual manera d'establir els preus. Ara, per beneficis caiguts del cel, l'IVA que recapta l'Estat, que continua sent del 21%. La càrrega fiscal de les famílies, doncs, per aquest concepte, s'ha multiplicat aquests mesos al mateix ritme que la factura del gas, el doble o el triple. I després diuen que no apugen els impostos.
A Itàlia, per exemple, tant la llum com el gas han reduït l'IVA al cinc per cent. Però sembla que Sánchez està massa ocupat viatjant per Europa per tenir temps d'aquestes minúcies que afecten el 72 per cent de les llars catalanes. És clar, que si parlem del conjunt espanyol, Catalunya inclosa, només el 40% tenen gas a casa. Deu ser per això. I total, ja arriba la primavera...
A qui convé el MidCat?
Arribats aquí, hem de preguntar-nos efectivament a qui convé la represa del MidCat. D'una banda, és clar que ni el MidCat ni l'augment de plantes regasificadores resoldran la dependència russa d'aquí a l'hivern vinent, que és quan les calefaccions d'Europa Central es posen en marxa. Acabar el MidCat o crear noves plantes de regasificació fàcilment pot trigar dos o tres anys per molt de pressa que s'hi posin. La ministra espanyola del ram parla de sis per al gasoducte. Per tant, només a mitjà termini contribuiran a la diversificació energètica.
Algèria sembla que és a prop d'assolir el seu sostre de producció de gas
I d'on vindrà el gas que haurem de connectar a la xarxa transfronterera? Una part, més aviat petita, d'Algèria. Algèria, de totes maneres, sembla que és a prop d'assolir el seu sostre de producció, encara que això sempre depèn de la inversió en origen que es faci. Com han tancat -uns altres- el gasoducte que els unia a la Península a través del Marroc, el gasoducte restant té una capacitat limitada per proveir el mercat ibèric.
Per tant, el gas que eventualment hagués d'arribar a Alemanya i Centreeuropa hauria de ser bàsicament liquat, a través de vaixells metaners. A la costa mediterrània Enagás disposa de tres plantes que podrien funcionar a tot drap -per no dir gas. En un context de recents rebaixes imposades per l'Estat per al transport de gas per canonada, Enagás ja obté un terç dels beneficis de les activitats a l'estranger. El MidCat, doncs, seria un bon negoci per a ells, una empresa privada, però plena d'expolítics dels dos partits espanyols majoritaris, amb tarifes regulades per l'Estat que també en nomena el president. Un garbuix, vaja. Per cert, el conseller delegat fins fa a penes un mes era Marcelino Oreja fill. Ara l'ha substituït un ex-alt càrrec de Zapatero, vinculat fins ara a Repsol. Tot queda a casa.
Evidentment, els ports on arriben els vaixells metaners -inclòs el de Barcelona- també veurien augmentar els seus ingressos. Sobretot, en termes relatius, els més petits de Sagunt i Cartagena.
L'hidrogen verd magribí, entre visionari i quimera
L'altre gran dubte és si cal aportar recursos públics, europeus en aquest cas. Amb recursos privats ja hem vist que la connexió no s'ha fet. Un projecte com aquest, quan teòricament el 2050 hauríem d'haver eliminat el consum de combustibles fòssils, quina rendibilitat social i econòmica pot tenir en a penes 25 anys de vida útil?
El 2050 és un termini massa ambiciós. O almenys ho semblava fins ara. Després de la invasió russa, tot pot canviar de paràmetres
Segurament, el 2050 és un termini massa ambiciós. O almenys ho semblava fins ara. Després de la invasió russa, tot pot canviar de paràmetres. Diuen que els gasoductes també podran portar el futur hidrogen verd o una part d'ell barrejada amb gas natural. Tot encara està molt a les beceroles. L'hidrogen pesa menys i circula més de pressa. Tot el tema de vàlvules i pressions caldria revisar-lo per assegurar-ne l'estanqueïtat i la seguretat. A Irún ja han fet alguna prova amb gas i hidrogen barrejats.
L'hidrogen es podria fer servir a la indústria petroquímica -producció d'amoníac- i a la siderúrgia no elèctrica. Fins i tot a l'aviació o al transport marítim. Són sectors molt difícils d'electrificar perquè requereixen molta energia i molt concentrada en el temps i l'espai.
D'altra banda, l'hidrogen només pot ser verd si es genera amb energia elèctrica renovable. S'ha parlat d'eventuals plans multimilionaris per generar energia fotovoltaica massiva al nord d'Àfrica que, parcialment, podria arribar a Europa en forma d'hidrogen verd. Però fins ara, l'hidrogen s'obté d'aigua dolça i per aconseguir-ne de l'aigua del mar, caldria dessalinitzar-la. Encara més energia.
Tot plegat, no sembla inversemblant del tot, però són moltes peces i molts interessos en joc que haurien de convergir. I passar de dependre del gas rus a les renovables del Magrib no sembla una opció gaire més segura.
Per part dels catalans, si realment a Alemanya i a Centreeuropa hi estan interessats, no ens hauríem de negar a aquesta solidaritat europea. Això sí, amb una inversió de tal magnitud -Foment del Treball parla de 500 milions d'euros- cal exigir la restauració ambiental efectiva del llarg i ample esvoranc necessari per encabir una eventual represa del MidCat.