L’any 1998 va sortir al mercat el llibre El dinero de la discordia, una obra de Salvador Arancibia que analitzava el fenomen de les caixes d’estalvis. A la coberta del llibre s’afirma, literalment, que “poques entitats, financeres o d’un altre tipus, funcionen tan bé com les caixes d’estalvis. L’espectacular creixement que han experimentat en les dues darreres dècades, el seu peculiar origen a partir d’institucions sense ànim de lucre, la seva àmplia base de clients de classes mitjanes i el tipus d’inversions segures que realitzen i, sobretot, l’absència de capital ha provocat l’avidesa tant per part dels bancs com dels polítics". Dues dècades després, el sistema de caixes s’ha volatilitzat enmig d’una crisi devastadora del sistema financer. Pel camí, la imatge positiva de les caixes d’estalvis també va ser amortitzada per culpa d’una gestió reconegudament nefasta.
Què ha passat en aquests 20 anys perquè la trama hagi fet un gir tan insospitat? L’any en què es va publicar el llibre referit, el conjunt de caixes d’estalvis controlava la meitat dels dipòsits bancaris i el 40% dels préstecs de tot el mercat espanyol. Una dècada més tard, a les beceroles de la crisi financera, les caixes havien arribat ja al 49%, tres punts per sobre dels bancs (l’altre 5% corresponia a les cooperatives de crèdit). El nombre de caixes en aquells moments previs al big crunch del sector ascendia fins a 45 entitats, de les quals 10 eren catalanes. El rang de les dimensions de les caixes era extremadament ampli, amb un grup d’entitats de gran volum liderant el rànquing: “la Caixa”, CajaMadrid, Bancaja (de Castelló), CAM (d’Alacant) i Caixa Catalunya. El benefici agregat de tot el sector va ascendir a 11.200 milions d’euros aquell 2007 previ a la crisi.
Un dels enfocaments possibles per analitzar l’hecatombe és que les caixes van caure a la trampa de mel del totxo, circumstància que va desembocar en uns gestors embriagats per la flaire del diner fàcil. Això, unit a una gestió més política que professional, va portar les caixes a autodestruir-se mentre, a les ombres, els seus enemics somreien satisfets del cop de sort que acabaven de tenir. A la xifra que hem donat unes línies enrere sobre percentatge de crèdits del mercat (el 49%, tres punts per sobre de la banca), caldria afegir-hi una dada que oferirà la pista principal del perquè de la caiguda; de tot el crèdit concedit per les caixes, un 70% corresponia a préstecs de caràcter immobiliari, ni més ni menys que vint punts per sobre de la banca, que tenia una exposició a la construcció del 50%.
Un dels enfocaments possibles per analitzar l'hecatombe és que les caixes van caure a la trampa de mel del totxo
El primer senyal d’alarma va arribar a finals del 2008, quan Caja Castilla-La Mancha va mostrar certes debilitats, que acabarien amb la intervenció per part de l’Estat durant el primer trimestre del 2009. Per tant, el socialista Juan Pedro Hernández Moltó va tenir el dubtós honor de ser el primer executiu que ensorrava una caixa d’estalvis en època contemporània. Però el que es va vendre com un fet aïllat va resultar, en realitat, el preàmbul d’una caiguda de fitxes de dòmino que va dinamitar el model. Cal dir també que les mesures que les administracions van prendre quan van descobrir que potser es trobaven davant d’un forat negre de dimensions imprevisibles encara van empitjorar més la situació.
Fusions en estat de pànic
Aquestes mesures, preses ja en estat de pànic, van ser ordenar fusions entre entitats, per mirar de minimitzar els danys, però aconseguint tot el contrari: si alguna entitat era viable, ara quedaria absorbida pel forat negre de les companyes de fusió i els forats es farien impossibles de gestionar. En el cas català, entre el 2009 i el 2010 es va tirar endavant una fusió a tres bandes entre les caixes de Sabadell, Terrassa i Manlleu, de la qual es va despenjar Caixa Girona a darrera hora. L’artefacte final duia per nom Unnim Caixa. Un any més tard, amb el suport dels gairebé 600 milions d’euros que hi va aportar el Frob (Fondo de Reestructuración Ordenada Bancaria), es va transformar en Unnim Banc, on l’únic accionista passava a ser el mateix Frob. Al final, l’ajuda rebuda s’enfilaria fins els 1.000 milions d’euros.
Per la seva banda, Caixa Catalunya, Caixa Tarragona i Caixa Manresa van fer la seva fusió, que al final va resultar una de les campiones en absorbir recursos públics per cobrir el forat existent. Lògicament, la part rellevant del forat corresponia a Caixa Catalunya, on les successives presidències i direccions generals d’Antoni Serra Ramoneda, Narcís Serra Serra, Josep Maria Loza Xuriach i Adolf Todó Rovira havien anat acumulant desequilibris patrimonials fins a un límit insostenible. També CatalunyaCaixa -així es va batejar la fusió- es va transformar en banc, amb una injecció de capital de més de 12.000 milions d’euros. Molt polèmic va ser el fet que mentre el Frob injectava aquest dineral, els directius de l’entitat de l’avinguda de la Catedral no van parar d’augmentar-se el sou. Tot plegat per desembocar en què els dos bancs de nova creació -Unnim i Catalunya Banc- acabessin en mans del BBVA, o el que és el mateix, el negoci de sis caixes d’estalvis catalanes d’inicis del segle XXI (Sabadell, Terrassa, Manlleu, Catalunya, Tarragona i Manresa) passava a ser propietat del banc antigament biscaí.
El negoci de sis caixes d'estalvis catalanes d'inicis del segle XXI passava a ser propietat del banc antigament biscaí
De les altres caixes catalanes, Caixa Girona va ser absorbida per “la Caixa” i Caixa Penedès va entrar al grup anomenat Mare Nostrum, conjuntament amb Caja Murcia, Caja Granada i Sa Nostra, amb la corresponent ajuda del Frob, en aquest cas de més de 1.600 milions d’euros. El destí de Mare Nostrum va ser acabar dins l’òrbita de Bankia, tret del negoci de Caixa Penedès, que el va comprar el Banc Sabadell, que també va adquirir una de les caixes grans, la CAM, que segons va assegurar el 2011 el governador del Banc d’Espanya -Miguel Ángel Fernández Ordóñez- era el “pitjor del pitjor” del sistema financer espanyol. Finalment, i pel que fa a les caixes catalanes, Caixa Laietana es va integrar al grup de Bankia ja des del 2011, després que una eventual fusió amb Caixa Penedès quedés avortada.
El cas de Cajamadrid
Però sens dubte, el cas més escandalós del big crunch de les caixes va ser el de l’antiga Cajamadrid, coneguda més tarda com a Bankia després de la incorporació de Bancaja. Els seus gestors no només van aconseguir posar en perill la solvència de l’entitat, sinó que, fent un triple salt mortal, van treure-la a cotitzar a borsa amb la intenció de captar l’estalvi de milers d’inversors que desconeixien la situació compromesa de Bankia. El 20 de juliol del 2011 Rodrigo de Rato y Figaredo, antic ministre d’Economia i en aquell moment president de Bankia, tocava la campaneta de la Borsa de Madrid indicant que s’encetava la cotització pública de les accions de l’antiga Cajamadrid. Els inversors institucionals (altres empreses i entitats financeres) van acabar-hi invertint a contracor perquè intuïen de què anava la pel·lícula, però les pressions polítiques van ser massa fortes com per ignorar-les. Al capdavall, 3.000 milions d’euros captats entre petits inversors i professionals que no trigarien a volatilitzar-se per culpa d’una operació on tots els controls previs van fallar estrepitosament.
Passada la crisi -els seus efectes han deixat una nova configuració del panorama de caixes d’estalvis-, el mapa d’entitats ha quedat dividit en tres perfils diferents: els bancs que són hereus de caixes, les fundacions bancàries (una nova figura per definir les entitats propietàries de bancs) i les fundacions. Del primer grup podem destacar Caixabank, Bankia, Kutxabank o Liberbank; del segon grup, la Fundació Bancària la Caixa, la Fundació Bancària Ibercaja o la Fundació Bancària Unicaja. Finalment, entre les fundacions hi ha, per citar uns exemples, Cajagranada Fundación, Fundación CAI o Fundación Caja Rioja. I encara trobaríem un quart grup que abans no hem esmentat per la seva especificitat, com és la raresa de dues caixes d’estalvis que van ser indultades de la crema per la seva voluntat secular de mantenir-se com a entitats locals i per la bona salut dels seus balanços, i que per tant continuen operant com si res no hagués passat. Són Caixa Ontinyent i Caixa Pollença.
El mapa d'entitats ha quedat dividit en tres perfils: els bancs hereus de caixes, les fundacions bancàries i les fundacions
Arribats aquí, algú podria aixecar el dit i preguntar per entitats com Caixa Enginyers, que té nom de caixa però que no ha sortit ni un cop al llarg del article. La raó és que aquesta entitat no és pas una caixa d’estalvis, sinó que està constituïda com a cooperativa de crèdit, que és un altre esquema completament diferent. Dins d’aquest sector hi ha totes les caixes rurals espanyoles, Caixa Guissona i la basca Laboral Kutxa, fins a un total de 43 entitats.
Finalment, no podem passar per alt la iniciativa de l’emprenedor Joan Olivé Mallafrè, que en veure el buit que havien deixat les caixes d’estalvis va pensar que calia crear una entitat que proporcionés els serveis que durant més d’un segle havien prestat les caixes catalanes. Amb aquesta voluntat va crear Caixa Catalana, però malauradament una sèrie de maniobres tèrboles al voltant del projecte li van malbaratar el somni.