Roger Vinton és sobretot "un home com cal". O almenys, així es defineix en el seu perfil de Twitter amb milers de seguidors que volen saber qui o què hi ha darrere d'aquest pseudònim. Hi ha moltes teories diferents. VIA Empresa coneix Vinton en un hotel del centre de Barcelona i s'endinsa en la seva gran obra: La Gran Teranyina (Edicions Periscopi). Una Òpera prima sobre els secrets del poder a Catalunya que va veure la llum el 14 de març de 2017 i que des de llavors, no ha deixat indiferent a ningú. Parlem del personatge, de La Gran Teranyina, de les famílies catalanes que volien tocar el cel o córrer sobre rodes, de banquers de sempre i de pega, de l'ombra de l'estrella de La Caixa, de l'imperi de l'or líquid de Damm, del Matrix de les farmacèutiques o la influent torre dels Godó. "Si les grans fortunes veuen negoci no es frenen per una qüestió ideològica", alerta.
Qui és Roger Vinton?
El 2012 vaig començar un blog per motius bàsicament terapèutics. No m'agrada com els mitjans expliquen la realitat i crec que hi ha massa distorsió respecte a com són les coses. O m'esclatava el cap o ho vomitava tot en un blog. Vaig crear el personatge Roger Vinton per poder explicar com veia les coses. Primer van ser temes molt concrets, el blog es va fer gran i va aparèixer el llibre que té la mateixa filosofia. El seu èxit rau en la reacció que provoca en la gent: "Ostres, jo això no ho sabia... Com és que ningú m'ho havia explicat abans?"
"Quan escrius amb un nom que no és el teu, tens més llibertat i s'eliminen les autocensures. Vés a saber si estic vetat en algun lloc"
Per què utilitza un pseudònim?
Per diferents motius. Un és psicològic: no m'agrada el protagonisme ni cridar l'atenció i no vull que el meu nom corri. Quan escrius amb un nom que no és el teu, tens més llibertat i s'eliminen les autocensures. T'allibera tant en narrativa com en no-ficció. Els temes són importants, ni insulto ni maltracto a ningú però pot haver-hi gent que no li agradi allò que escric. Prefereixo evitar danys col·laterals. Roger Vinton té una història, però no la puc explicar per implicacions personals. El nom no saps si és català, francès o anglosaxó... Genera una confusió que fa gràcia. Potser estic vetat en algun lloc.
Per què decideix destapar els secrets del poder a Catalunya?
Sempre m'ha interessat molt l'estudi del poder i en el cas de Catalunya, m'interessaven molt les famoses famílies de la burgesia. He estat molts anys recopilant dades com a aficionat i ho he acabat professionalitzant buscant relacions entre poderosos i descobrint a Mark Lombardi que feia una cosa semblant, però com a pintor i des de la perspectiva de l'art.
"L'aspecte final del trencaclosques sovint pot sorprendre el mateix autor que ha ordenat les peces", escriu Lombardi.
El resultat final de La Gran Teranyina m'ha sorprès. Lombardi també es va quedar bastant impactat quan va acabar els seus esquemes sobre família i poder als Estats Units. Vaig començar el llibre amb una idea i a mesura que anava investigant, vaig descobrir una teranyina molt més gran del que m'imaginava. La gent no és conscient de la quantitat d'informació que té al seu abast, tot i que sovint és dispersa i està amagada. Però és pública. La informació financera de grans empreses, sous de directius... Ho tens tot a Internet, has de saber trobar-ho i interpretar-ho. Hi ha registres d'empresa, mercantil, de la propietat, BOE, hemeroteques, butlletins...
“El sistema econòmic ha de canviar. El problema és que els que el volen canviar no saben com funciona. I els que saben com funciona no el volen canviar”, assegura.
Això li vaig dir a l'Andreu Barnils en una entrevista. Tothom té clar que hi ha coses dins l'economia i el món dels diners que no funcionen bé, no són eficients i és injust... Però, els més bel·ligerants a l'hora de canviar-ho són aquells que estan tan fora del sistema que directament no saben com funciona. No pots enfrontar-te als mercats que existeixen per necessitat si no entens el seu funcionament. Se'ls ha de regular. Tens dubtes quan intentes veure quin és el significat d'especulador: És immoral? Fa una funció social? El mateix amb el món de l'empresa. S'han de canviar les coses, però des de dins i decidir-ne el què. La gent critica molt la banca o les multinacionals, però què són? Hem de celebrar que li fotin una gran multa a Endesa? No ho pagaran els directius de la seva butxaca perquè han decidit saltar-se la llei, es pagarà pujant la tarifa o fotent gent al carrer. S'ha d'anar molt amb compte.
"El problema és que els que volen canviar el sistema econòmic no saben com funciona i els que ho saben no volen canviar-lo"
Com és la teranyina?
Un banc és un segell o un NIF, res més. Una altra cosa és que aquells que manen siguin immorals o males persones, però tenen nom i cognom. Són els senyors de la banca. Al blog ho anomeno perseguir fantasmes perquè és com liar-te a cops de puny amb un fantasma quan es critica la banca o les multinacionals. S'ha d'intentar que la gent que pren decisions tingui responsabilitat personal. Teranyina és la paraula que millor representa la gran xarxa, la matriu i les relacions multidireccionals que hi ha entre persones i famílies.
Les relacions de poder a Catalunya són endogàmiques?
Molt. No saps on comença i acaba una família... Tot això es va difuminant amb el temps, les societats estan més obertes i costa molt mantenir el cercle tancat. En el rànquing dels més rics de Catalunya hi apareix Thomas Meyer de Desigual. La internacionalització i la globalització trenca els vincles amb les grans famílies del passat.
La tecnologia també canvia el poder.
Mantenir el poder en grups tancats és cada cop més difícil. Tot i que alguns d'ells intenten ocupar nous sectors perquè tenen el capital per invertir en nous negocis. Però ja no és la norma... Hi ha nous capitals que vénen de fora, són fortunes noves. Un dels protagonistes és la família Espona de Pastas Gallo que s'acaben de vendre l'empresa a un fons d'inversió. Es perd la visibilitat i hi ha moltes fortunes sense empresa. Moltes famílies tèxtils i cotoneres s'han venut les empreses i han invertit en immobles. Ja no tenen cap visibilitat i no surten al diari. Les famílies tradicionals han perdut negocis per pressions de les multinacionals i els fons d'inversió.
"Les famílies tradicionals han perdut negocis per pressions de les multinacionals i els fons d'inversió"
Quines són les grans famílies de Catalunya?
Hi ha una mala interpretació que es va repetint: hi ha 400 grans famílies a Catalunya. Són moltes menys... S'atribueix la frase al Millet, però ell ho sap perfectament. L'avi d'Ana Patricia Botin parlava de 400 famílies a Espanya. A molt estirar serien 100 famílies a Catalunya... Tothom coneix els Güell que són una fortuna antiga que s'ha acabat vinculant amb moltes famílies poderoses i continuen tenint pes. No els veiem al capdavant de cap gran empresa, però mantenen bona part del seu patrimoni i tenen influència. A mi em fa molta gràcia la família Sagnier que mai ha tingut una gran empresa, però també estan emparentats amb totes les famílies poderoses com, per exemple, els Milà.
Anem al trencaclosques: les famílies que volien tocar el cel (imperi immobiliari).
Els Nuñez-i-Navarro, els Sanahuja... Hi ha gent que s'aprofita molt, d'altres no tant. Nuñez-i-Navarro és bastant discret durant la bombolla immobiliària, fa molta feina però no fa grans operacions. Els Sanahuja són protagonistes centrals de la bombolla i tenen una guerra apassionant pel control de Metrovacesa amb els Rivero. OPAs, contraOPAs, l'acció es dispara... Allò va acabar malament. Era la bombolla dins de la bombolla.
"Els Sanahuja són protagonistes centrals de la bombolla i tenen una guerra apassionant pel control de Metrovacesa amb els Rivero"
A tot gas: famílies sobre rodes (automoció).
Els Bultó, els Gibernau, els Sagnier... A finals del segle XIX i principis del segle XX, la febre que hi ha pel motor és molt gran. Els diaris esportius són sobretot de motor, futbol i alguna altra cosa. Tothom qui té diners vol fer curses. Es crea la Penya Rhin amb molts cognoms importants. Catalunya era durant els anys 70 una potència mundial de fabricació de motos com Bultaco o Montesa. Les millors motos del món es feien aquí i amb capital català. Hi ha personatges com el Tío Alberto, el Puig Palau... Els corredors de Moto GP o Fórmula 1 eren tots de les mateixes famílies.
Qui són els banquers de sempre i qui són els banquers de pega?
Els de pega són els rics que havien fet molts diners amb el seu negoci i els hi feia il·lusió ser banquers. És el cas dels Lara, l'Andik, els Folch-Rusiñol que van posar molts diners al Banc Sabadell. Es van arriscar molt per invertir en un banc mesos abans que esclatés la crisi econòmica. Quan sento a dir que la crisi està programada pels rics i els poderosos, penso en aquestes tres famílies que van perdre centenars de milions d'euros. La crisi té més d'aleatori del que molta gent creu. Es podia saber que hi havia una bombolla immobiliària... Però, quan peta? No ho saps mai, són comportaments de masses i psicologia de grups.
Les profecies autocomplertes de John Maynard Keynes.
Si un banc té problemes, mai ho pot reconèixer ni fer-ho públic perquè llavors farà fallida. S'haurà autocomplert la profecia. Quan les autoritats detecten que un banc està fotut, el deixen o hi intervenen. No poden deixar córrer rumors perquè tothom traurà diners i llavors sí que estarà malament de debò.
"Quan sento a dir que la crisi està programada pels rics i els poderosos, penso en els Lara, l'Andik i els Folch-Rusiñol que van perdre centenars de milions d'euros"
"Lara i Fainé van intentar fusionar La Caixa i el Sabadell, però Oliu ho va frenar", m'explicava José Martí Gómez en una entrevista a VIA Empresa.
Aquesta és una història que ve de lluny. La Caixa ha fet operacions i no se sap ben bé per què. Casualitat o interès? La Caixa va arribar a ser el màxim accionista de Deutsche Bank i després s'ho van vendre. També tenien una participació important al Sabadell gràcies a la venda del Banco Herrero. Semblava l'embrió d'un gran grup català financer, però amb la crisi va quedar en res. Rumors de fusions sempre n'hi ha, ja passava amb La Caixa i Caixa Catalunya. Moltes operacions no tenen sentit, però es fan per interès polític. El Sabadell no trigarà a ser comprat, és un banc gran i ben posicionat a Catalunya però no suficientment com per anar sol pel món. Ara bé, hi ha massa duplicitats entre La Caixa i el Sabadell a Catalunya com per fusionar-se, a no ser que hi hagi un interès polític...
Fins on arriba l'ombra de l'estrella?
Ha canviat molt després de la crisi. Quan La Caixa encara no era banc estava controlada per poques persones que tenien control sobre Repsol, Telefónica, Aigües de Barcelona, Gas Natural... També en immobiliaris i infraestructures. Era una anomalia. Tenia moltíssim poder i decidien una, dues o tres persones com a màxim i això es deu al fet que hi havia hagut interès per part dels governs espanyols en què els grups financers fossin el nucli dur de les grans empreses espanyoles. Però, amb la crisi arriba una nova ideologia d'Europa que defensa que els bancs no han de tenir grups industrials pel risc que assumeixen i els collen molt en solvència. Això fa que La Caixa es comenci a desprendre de les seves participades i reforçar el seu capital social. Ja fa una dècada que estem amb un tipus d'interès a zero i això és com deixar-os sense oxigen. La Caixa o CaixaBank han perdut pes sota l'ombra de l'estrella. Fainé va triar presidir la fundació perquè és la superpropietària del banc.
"Hi ha massa duplicitats entre La Caixa i el Sabadell a Catalunya com per fusionar-se, a no ser que hi hagi un interès polític"
Per beure: Damm i l'imperi de l'or líquid.
Damm ha potenciat la marca més enllà de la cervesa i pràcticament decideix la música que escolten els joves als festivals perquè els patrocina tots. Quan poses diners tens dret a vetar i amb subvencions influeixen en el contingut d'allò que patrocinen. Sense que la gent en sigui conscient, estan marcant la cultura que no té res a veure amb el seu producte. Damm és una màquina de fer diners, ho fan bé i aquí tenen una gran quota de mercat. Van comprar Cacaolat a mitges amb Coca-Cola mentre que Dr. Oetker són accionistes i aliats dels Carceller.
Pura química: De Matrix i les pastilles blaves i vermelles a les farmacèutiques.
El sector químic ha sigut molt important a la història de Catalunya. S'ha generat un clúster químic i farmacèutic bastant interessant. Almirall és una fusió i després hi ha farmacèutiques més petites com Uriach o Reig Jofré. Són famílies que no s'han volgut fusionar entre elles però estaria bé que es fessin el pas i s'oblidessin de les reticències de poder per tenir més múscul empresarial. Un procés d'integració estaria bé i els permetria jugar a escala internacional com Grífols que ha sabut cedir poder, arriscar en compres i jugar en una altra lliga. Necessitem més empreses com Grífols. En uns cables de Wikileaks sortia Grífols com a instal·lació estratègica pel ministeri de Defensa dels Estats Units.
"En uns cables de Wikileaks sortia Grífols com a instal·lació estratègica pel ministeri de Defensa dels Estats Units"
Què n'opina de Wikileaks?
Com a usuari és molt interessant. El gran paquet de documents que van treure eren cables entre ambaixades i he trobat alguns noms interessants fent investigacions sobre el sistema judicial espanyol. Fiscals, algun jutge... Una altra cosa és l'eventual perversió del seu origen, el grup de hackers o l'embrió de tot plegat amb històries personals com la de Julian Assange.
A La Gran Teranyina també parla de Diagonal 477.
Allà hi ha el Grup Godó, la patrimonial dels Godia i el despatx de Cristobal Martell. Era una torre del Banco Madrid amb relacions polítiques i financeres molt interessants durant el franquisme. A finals del segle XX entra Grupo Godó amb molta influència i opinió. La Vanguardia ha estat un diari de referència de tota la vida, no han triomfat amb 8TV però RAC1 els hi funciona bastant bé... El Barça n'és un bon exemple, molts socis s'informen a través de Mundo Deportivo i voten a les eleccions en funció de la imatge del club que es dóna al diari. Si les grans fortunes veuen negoci no es frenen per una qüestió ideològica.
"Un gran epicentre de l'economia del BOE és la Llotja del Bernabeu"
El Barça, el Reial Club de Tennis Barcelona, el Polo, el Barcino... L'oci fa negoci?
Dins de l'oci del tennis es troba gent amb interessos comuns i es generen certs negocis. A la Llotja del Barça també, però no com a Madrid. Allà hi ha molta obra pública i aquí se'n fa molt poca decidida directament des d'aquí. És allò que alguns economistes denominen l'economia del BOE a Madrid i un gran epicentre és la Llotja del Bernabeu.
S'està democratitzant el poder i s'acabarà trencant la teranyina?
Les noves tecnologies aporten accés a la informació que ja és una revolució i democratitza. Ara, també s'ha de voler accedir a aquesta informació i hi ha molta gent que continua vivint igual que abans que existís Internet. També s'han creat grans monstres a Estats Units com Amazon, Facebook o Apple. Internet i després la concentració de poder. Però per molt que la gent s'hi entesti, el futur no és una línia recta i la història canvia molt més del que sembla. No crec que el diari en paper s'acabi mai però sí que ocuparà una quota de mercat determinada. Més exemples: el tren i l'avió, el llibre en paper i l'electrònic, els cavalls i els cotxes, els vinils... Queda molta partida i l'ésser humà és bastant imprevisible.