Si mirem d’establir una certa correlació entre el sistema electoral que té un país observarem que aquells més ben governats i pròspers estableixen sistemes on el diputat ha de passar comptes amb el seu elector. Passar comptes vol dir que el diputat en qüestió és elegit de manera unipersonal per part del ciutadà. En conseqüència, pot rebre càstig si no ho fa bé. Quina mena de càstig? No ser elegit la propera vegada. Perquè és el ciutadà el que designa al diputat personalment, i no pas el partit. De lleis electorals eficients que ajudin a la bona governança n’hi ha diverses, segons els països. Però les eficients, les dels països ben governats, descansen totes en un dels dos sistemes bàsics: (1) la circumscripció unipersonal o (2) la circumscripció multipersonal amb llistes obertes. Avui parlarem del sistema de circumscripció unipersonal: el diputat de districte o sistema majoritari.
El sistema electoral de diputat de districte, també anomenat sistema majoritari, té molts avantatges pràctics. Des del punt de vista de la seva implantació podem dir que es tracta del “sistema anglosaxó” (Regne Unit, Estats Units, Austràlia, etc.) però ha estat adoptat per altres països com, per exemple, França, Suïssa, Alemanya i, parcialment, Itàlia. I és relativament senzill d’entendre.
El país es divideix, des d’un punt de vista electoral, en moltes circumscripcions petites. Tantes com escons al parlament. El Regne Unit té 650 circumscripcions (anomenades “constituencies”) ja que té 650 escons a la Cambra dels Comuns. França en té 577 (anomenades “circumscripcions electorals”) i té 577 diputats a l’Assemblea Nacional. Cada circumscripció només elegeix un diputat. Se’n presenten diversos, però només un en sortirà elegit. I això té uns avantatges fenomenals que ara passo llistar.
• Opció de risc. El diputat sap que se la juga. No va amagat darrere una llista tancada de la qual tothom coneix, aproximadament, els que sortiran elegits. Es presenta un candidat per cada partit -o independent- i només guanya un. La resta se’n van a casa. La decisió de presentar-se a les eleccions no és una decisió frívola, sinó meditada. Se sap que el diputat s’ho haurà de treballar. I el fet, per si mateix, ja garbella i fa que només s’hi presentin personatges d’un cert gruix. I que els partits no acceptin ni promocionin “morralla”.
Els diputats de districte no acostumen a dir les bajanades que sentim al nostre Parlament
• Compromís personal. Com que tothom sap qui és el diputat del seu districte -recordem que el districte només en té un- aquest càrrec comporta que tingui oberta una oficina local per atendre les demandes i observacions dels ciutadans. El fet és important. ¿Quantes esmenes i lleis no han sortit gràcies a les demandes d’un districte, ja que el diputat s’ha encarregat de promocionar-les dins del seu grup parlamentari? També evita els comportaments erràtics. Els diputats de districte no acostumen a dir les bajanades que sentim al nostre Parlament. Corren el risc que a la seva oficina electoral de districte els ciutadans vagin i li cantin la canya, fent-li veure que s’ha comportat de forma inapropiada.
• Coses concretes, i no pas fer volar coloms. En representar una porció de territori relativament petita, el diputat pren cura de problemes concrets: aquella carretera variant que mai s’acaba de fer, l’hospital que està saturat, etc. No succeeix com a casa nostra on el Parlament fa solemnes declaracions sobre fets remots i drets de ciutadans que habiten a milers de quilòmetres (com més lluny, millor), mentre les necessitats locals queden en terreny de ningú. Els temes internacionals es tracten seriosament al parlament mitjançant comissions especialitzades en les que aquests mateixos diputats poden formar part. Però això no els evita haver de donar resposta a les demandes locals dels seus electors.
No té sentit: els ciutadans de l’Esquerra de l’Eixample tenen uns interessos diferents dels del Berguedà Nord, però ara tots formen part del poti-poti de la “circumscripció de la província de Barcelona”
• Coherència electoral. Un dels principals problemes en un districte gran és que no es poden agrupar convenientment els conjunts d’interessos. I, en conseqüència, comporta irresponsabilitat per part del diputat. Això porta a que molts diguin que el vot d’un ciutadà queda anul·lat pel vot d’un altre que està a les antípodes geogràfiques i ideològiques. L’exemple clar és el ramader de Castellar den Hug i l’obrer de la Seat-Volkswagen, que estan a la mateixa circumscripció electoral amb problemes gens compartits. Aquest sentiment de “paper mullat” existeix i és real, i l’estimula els amants del totalitarisme (neo-feixistes i neo-comunistes, ara dits “populistes”). Per tant cal donar-li sortida. La figura del diputat de districte té l’avantatge de que aglutina sentiments i necessitats bastant similars, geogràficament limitats. Els ciutadans de l’Esquerra de l’Eixample (que podria ser un districte electoral) tenen uns interessos comuns diferents als que poden tenir els ciutadans del Berguedà Nord (que podria ser un altre districte), però ara tots formen part del poti-poti de la “circumscripció de la província de Barcelona”. Realment no té sentit.
• Ideologia sí, però professionalitzada. La gent, cadascú de nosaltres, tenim la nostra concepció de com fer anar millor el país i el món. Tenim ideologia. Però el sistema electoral implantat a Catalunya comporta posar la ideologia -i els interessos partisans- per davant dels fets concrets i dels problemes reals de la gent. I és perquè votem a partits, no a persones. El candidat de districte és un punt de trobada per llimar diferències, també. Un bon diputat de districte obté vots de gent que, potser, no votaria al partit al qual pertany aquell diputat. Però si es bo, eficaç i honest, per què no votar-lo? El diputat de districte, per guanyar, ha d’oferir solucions que passin per l’acord de la majoria de la gent, més enllà dels partidismes grotescs als que ens tenen acostumats els nostres polítics.
• Eina per governar els partits per part del ciutadà. Moltes vegades vostès s’hauran preguntat: com és que al parlament britànic, americà o francès els diputats d’un mateix partit no voten obligatòriament tots junts en el mateix sentit? I és que estem tan viciats i mal formats que hem assumit que el diputat ha de fer el que diu el partit, i no el que volen els votants. El diputat de districte ofereix aquest avantatge. El diputat de districte no pot votar en contra del que pensa la majoria del seu districte -que, no ho oblidem, està format per un conjunt de gent bastant coherent socialment-, altrament el diputat pot anar perdent suport i no sortir elegit la propera vegada. Al mateix temps, al partit tampoc li interessa pressionar un diputat fins fer-li perdre l’escó: el partit perdria pes! Per tant, els votants de districte, indirectament, també governen els partits. Els diputats no són “rates de partit” que llepen l’amo, sinó que ajuden a millor governar-lo. Un exemple clar està en el va tenir lloc a les eleccions del 2012 a l’Assemblea Nacional Francesa. Al districte de Charentes-Maritime-1èr va guanyar el senyor Olivier Falorni (candidat independent), un díscol que havia marxat del PSF enfadat perquè el partit, des de París, havia entaforat com a candidata socialista del districte la senyora Segolène Royale, en lloc seu. El senyor Falorni es va presentar com independent i l’electorat el va escollir. Allez chez vous, Segolène! A més, sembla ser un bon diputat. D’ençà del 2012, com independent, ha anat guanyant totes les eleccions.
Mirin aquests webs, si us plau, i sabran el que significa passar comptes. Perquè si el diputat no ho fa bé, no sortirà elegit la propera vegada
• I si no li agrada, el canvia! El diputat de districte ha de treballar dur, ja que passa un examen sobre la seva feina cada quatre o cinc anys. Tots tenen un web personal on exposen la feina que han fet i que estan fent. Abans parlava del diputat Falorni; mirin, si us plau, el seu lloc web. Però poden veure el lloc web de qualsevol diputat britànic, francès, americà o alemany: reunions planificades amb col·lectius del districte, propostes de llei, interpel·lacions fetes i previstes, etc. Mirin aquests webs, si us plau, i sabran el que significa passar comptes. Perquè si el diputat no ho fa bé, no sortirà elegit la propera vegada.
Com elegeix el ciutadà el seu diputat de districte?
Ja ho hem vist. Un diputat de districte no és un qualsevol. Ho és tot, menys frívol. I ara diré unes coses políticament incorrectes, però certes. Que t’hagi tret un ull una bola de goma disparada per la policia no és cap mèrit per ser parlamentari. Ni tampoc ser un alt funcionari al que el partit busca sortida. I tampoc és un mèrit que el teu pare hagi estat injustament i salvatgement assassinat. Ser diputat és una feina transcendental. I ha ser duta a terme per mèrits propis i per gent seriosa i professional. Juntament amb la feina de mestre, ser parlamentari és la feina més transcendental en termes de futur que té un país. Per això les dues professions es tenen en la més alta consideració als països ben governats. El diputat demostra la seva feina cada dia, passa un examen cada quatre anys, se la juga... Però tot això no té lloc a casa nostra, lamentablement.
El sistema deixa fora els partits minoritaris. Però el Regne Unit va votar en referèndum el 2011 que no volia canviar el mètode d’elecció
Dit tot això, com s’elegeix el diputat en el sistema majoritari?
Hem dit que en els sistema majoritari els districtes venen representats per només un diputat (districtes unipersonals). Com s’elegeixi aquest diputat és, al meu entendre, un fet bastant accessori. Més que no pas el fet important: la unipersonalitat del districte, les característiques del lloc de treball en sí mateix, vull dir. Perquè no estem davant d’un fet oportunístic. La tasca del diputat de districte unipersonal ho és a mig i llarg. Però bé, com s’elegeix? Hi ha diversos casos, però n’agafaré només dos a tall d’exemple.
Mapa de les “constituencies” britàniques
• El sistema anglosaxó del “first-past-the-post”. El sistema és bastant simple. Es presenten diversos candidats (amb suport de partits, o com individus independents) i surt elegit el que té més vots al districte (la “constituency”). Un candidat amb el 30% dels vots pot sortir guanyador. Quins problemes pot plantejar el sistema? Imaginem que els candidats d’un partit guanyen a tots els districtes electorals, però en cap d’ells el guanyador ho fa per més del 40% dels vots. Tindríem un país amb un parlament d’un sol partit, monocolor, però al que només hauria donat suport menys del 40% dels votants. És cert que el cas que plantejo no ha tingut lloc mai. Però també és cert que el sistema deixa fora els partits minoritaris. Com que era bastant criticat, al Regne Unit van organitzar un referèndum l’any 2011 preguntant si volien canviar el mètode d’elecció. I va sortir que no, que el volien deixar com estava.
Mapa dels districtes electorals a França
• El sistema francès a dues voltes. Fins l’any 1958, a França el sistema electoral era el sistema proporcional. Llistes de partits, districtes electorals grans, etc. Com aquí, però més enraonat, evidentment. D’ençà de la constitució de la Va. República es va voler millorar el sistema de representació i es va optar pel sistema majoritari. Mitjançant una llei del 1986, es va establir la votació a dues voltes, que funciona de la següent manera. A la primera volta surten designats com a diputats de districte elegits aquells que han tret més del 50% dels vots. Als districtes on això no ha tingut lloc es fa una segona volta al cap d’una setmana on només entren en confrontació els dos candidats que van quedar millor posicionats a la primera volta. El sistema garanteix, doncs, que tots els diputats són elegits per més del 50% dels vots. La segona volta dona l’oportunitat de reflexionar (fet molt francès) a l’elector. El sistema té avantatges i permet mantenir l’esperit revolucionari (fet també molt francès). Aquest va ser el cas de les darreres eleccions de fa uns anys en les que el partit La République En Marche va fer fora “l’ancient Régime”.
Com he dit, el sistema pel qual el diputat és elegit és important des del punt de vista del purisme en la legitimació democràtica (guanyar per més del 50% dels vots, o no), però no afecta massa l’eficàcia. Perquè el sistema de districtes unipersonals es basa en un individu que haurà de passar comptes amb molta regularitat. I els mediocres, siguin elegits com siguin elegits, fracassaran i seran expulsats del sistema. Que d’això es tracta.