Tina Rosenberg (Nova York, 1961) és periodista. Va guanyar el Premi Pulitzer l'any 1996 per The Haunted Land: Facing Europe's Ghosts After Communism. El seu avi també era periodista, escriu a The New York Times i podeu trobar centenars d'articles seus a The New Yorker, The Washington Post o Rolling Stone. És cofundadora de la Xarxa de Periodisme de Solucions juntament amb David Bornstein i Courtney E. Martin i compta amb la Fundació Gabo, Transitions Online o la Universitat de Bornemouth, entre d'altres, com a grans aliats. Alerta: Solutions Journalism Network encara no té cap soci a Espanya. Després del S2B Impact Forum, Rosenberg parla amb VIA Empresa sobre la comunitat, el periodisme de solucions, l'empatia de Ryszard Kapuscinski, el quart poder o el model de negoci més enllà del clickbait o les subvencions de la política. "El periodisme viu una crisi econòmica i existencial", assegura, però s'ha de mantenir ferm en una fórmula: 2+2=4. El seu últim llibre es titula Join the Club: How Peer Pressure Can Transform the World. Per preguntes i respostes no serà.
Per què es va dedicar al periodisme?
El meu avi era periodista i de petita em semblava la millor feina del món perquè podia anar on volgués i preguntar a qualsevol persona tot el que volgués. No podia imaginar res millor.
Va guanyar el Premi Pulitzer l'any 1996.
El Pulitzer em va donar credibilitat, la possibilitat d'escriure un altre llibre i també em va obrir moltes portes. Vaig tenir la llibertat de començar els projectes que més m'importaven.
Del periodisme del segle XX al periodisme del segle XXI.
El rol del periodista està canviant molt i el periodisme està passant per una crisi econòmica amb la mort de la publicitat com a font d'ingressos. Una dada: Google i Facebook tenen el 80 % de la publicitat online. Això no canviarà, però és fins i tot més forta la crisi existencial del periodisme. Els periodistes sabem que el públic no ens vol, no ens creu i no confia en nosaltres. És per això que hem de fer la nostra feina d'una forma diferent.
"Els periodistes sabem que el públic no ens vol, no ens creu i no confia en nosaltres. Cal treballar amb i per les comunitats"
Com ho fem?
Amb el periodisme de solucions, podem fer una cobertura més àmplia i real, no mostrant només els problemes del món sinó també les seves solucions. Si només mostrem els problemes, llavors estem mostrant un mirall distorsionat. Cal treballar amb i per a les comunitats, no n'hi ha prou en fer històries i reportatges sobre elles.
Què hem fet malament?
La crisi és una mica merescuda per la política. Per exemple, el Partit Demòcrata als Estats Units creu en el periodisme mainstream mentre que el Partit Republicà creu en el seu propi periodisme com Fox News. Jo crec que aquest periodisme no presenta la realitat sinó la seva versió de la realitat. Cal creure en el periodisme! En el New York Times presentem la realitat i també cometem errors, però mirem de no distorsionar-la i mereixem que ens creguin pel que fem.
Cal creure sempre en el bon periodisme.
Política a banda, la gent no creu en el periodisme perquè hem utilitzat una forma de definir el que és notícia que està molt malament, no serveix al públic i no ens fa formar part de la comunitat. Hem perdut la confiança del públic.
"Amb el periodisme de solucions, podem fer una cobertura més àmplia i real, no només mostrant els problemes del món sinó també les seves solucions"
Hem recuperat la confiança amb la pandèmia?
Al començament de la pandèmia, molts es van adonar que necessitaven els diaris perquè volien conèixer tota la informació important de la seva ciutat, on poder comprar menjar o qualsevol ajuda que fos útil. Hi va haver un retrobament del periodisme i la comunitat, però ara que la pandèmia s'ha normalitzat ja hem tornat en certa mesura a la normalitat.
"La relació amb els éssers humans és l'element imprescindible de la nostra feina", escrivia Ryszard Kapuscinski.
M'agrada molt Kapuscinski perquè és un heroi del periodisme internacional. Té tota la raó! Hem de tenir més empatia. Cada comunitat que se sent marginada, se sent també abusada pel periodisme que va a la seva comunitat i ho veu tot només des del focus del seu pitjor estereotip.
Un exemple.
Si vius en una comunitat de color a la zona sud de Chicago i un periodista pica a la teva porta, ja saps què preguntarà: violència i armes. Creu que és l'única cosa que passa al barri, però no és així. La vida allà no gira només al voltant d'aquest problema, però sembla que la resta no interessa als periodistes. Un altre exemple: si vius a Mississipí, un periodista buscarà gent amb quatre dents perquè sembla complir l'estereotip de persona ignorant. Error! La comunitat no ho vol. La gent no creu en els periodistes perquè utilitzem massa estereotips i això no demostra empatia.
"Un bon periodista ha de tenir empatia, capacitat de decidir què és important, posar en valor i aprofundir en la veritat o no deixar-se portar per prejudicis o estereotips"
"Mitjançant l'empatia, es pot comprendre el caràcter propi de l'interlocutor i compartir de forma natural i sincera el destí i els problemes dels altres", afegia Kapuscinski.
Hem de tenir empatia i buscar la persona que hi ha al darrere de l'estereotip. És una lliçó que encara estem aprenent.
Què necessita un bon periodista?
Empatia, la capacitat de decidir què és i què no és important, posar en valor i aprofundir en la veritat, veure les persones al complet o no deixar-se portar per prejudicis i estereotips. Cal fixar-se en el que veus, no en el que creu el teu cap abans de veure-ho.
Falta pensament crític?
El pensament crític és important i cal saber que arreu del món no només hi ha notícies negatives. Cal tenir ull crític, però no només buscar els problemes sinó les solucions i les respostes.
"Cal saber que arreu del món no només hi ha notícies negatives o problemes, s'han d'explicar quines són les seves solucions"
Què pot aportar el periodisme de solucions a la societat?
El periodisme de solucions parteix d'una base: decidir explicar només les males notícies és quedar-se amb la meitat de la història. Cal buscar també què està funcionant a l'hora de resoldre problemes i cobrir-ho de forma rigorosa i amb un alt estàndard del periodisme. No només podem cobrir els problemes.
Fotografia cedida per la Fundació Ship2B
Quin és la millor solució per al periodisme?
No hi ha cap solució perfecta. Fa un temps estàvem treballant amb un periodista de Cleveland que ens deia que li costava molt trobar una bona història perquè no hi havia cap projecte perfecte. Li vaig respondre que no era qüestió de trobar un projecte perfecte perquè directament ja no existia. De fet, ningú et creurà si dius que és perfecte. Està bé reconèixer dins l'article que un projecte val la pena, però òbviament té problemes i també cal dir-los. Cal cobrir les limitacions de la solució per arribar precisament a l'estàndard de la rigurositat.
Existeix la veritat absoluta o és un joc de perspectives?
Sense entrar en filosofia, una persona té dret a tenir una opinió però no té dret a tenir els seus propis fets. Hem de posar-nos d'acord en els fets. És una creença errònia pensar que la vacuna és pitjor que la pandèmia. Aquesta opinió no té cap dret perquè directament no és una opinió, sinó una percepció errònia de la realitat. El periodisme ha de ser ferm en què 2+2=4. Sempre cal escollir i preguntar-se: Què puc explicar per servir millor a la meva comunitat? D'un periodista depèn el que entra o queda fora d'una notícia.
"Una persona té dret a tenir una opinió però no té dret a tenir els seus propis fets"
Parlem també de periodisme positiu i constructiu?
Constructiu sí, positiu no. Quan la gent pensa en un periodisme positiu creu que parlem del nen que va obrir una botiga per vendre refrescos i ajudar al seu cosí que té càncer. Això és una història positiva. Ara bé, com la ciutat de Baltimore va solucionar el problema de la mortalitat infantil no és una història positiva perquè parla del problema i també cobreix les seves limitacions.
Periodisme, política i economia van de la mà?
Molta gent associa el periodisme amb gent opinant, però això no és periodisme. El periodisme és molt més profund i ampli. El periodisme de solucions no és una eina per cobrir a Donald Trump o les notícies d'última hora que passen cada dia. El periodisme de solucions és una eina que s'utilitza per a la salut, l'educació, el medi ambient o la justícia. Hi ha problemes i molta gent tractant de solucionar-los.
"El periodisme de solucions és una eina que s'utilitza per a la salut, l'educació, el medi ambient o la justícia, però no per a les últimes hores"
Tenim un problema de model de negoci dins el periodisme?
Molta gent pensa que traiem les notícies de Twitter o Facebook, però Twitter i Facebook no fan notícies i cal pagar bé als periodistes. És molt complicat el model de negoci, però sobreviuran els diaris que ofereixin al públic alguna cosa que no pugui llegir en cap altre lloc. No pots publicar un clickbait amb la mateixa història que la resta i a més esperar que la gent pagui per això. No ho faran. Cal oferir alguna cosa diferent i d'alt valor afegit amb els recursos que es tenen.
Totalment d'acord.
Els diaris als Estats Units que abans tenien desenes de persones treballant i ara només tenen a set persones, no té sentit que publiquin cinc notícies al dia perquè ningú pagarà per això. Si utilitzes als set periodistes perquè facin periodisme de recerca i solucions, llavors la gent trobarà alguna cosa que realment valgui la pena comprar.
El model de negoci actual és el d'una empresa pagant a un diari per un tros d'atenció dels seus lectors. Hi ha una cosa bona de la caiguda de la publicitat i és que estem canviant el model actual per un model finançat pels lectors, la filantropia, les fundacions, la membresia o les subscripcions. La publicitat com a model de negoci premia el clickbait, però la gent està pagant pel bon periodisme. Insisteixo que és molt millor model premiar el bon periodisme que el clickbait.
"No pots publicar un clickbait amb la mateixa història que la resta i a més esperar que la gent pagui per això. Cal oferir alguna cosa diferent i d'alt valor afegit. La publicitat com a model de negoci premia el clickbait, però la gent està pagant pel bon periodisme"
I les subvencions públiques?
Les subvencions de la política sempre han estat un obstacle per fer periodisme lliure i això no ha canviat. De fet, és fins i tot pitjor que abans.
El periodisme és el quart poder?
Ho era. Fa 30 o 40 anys hi havia tres telenotícies als Estats Units i gairebé totes les famílies ho veien. Hi havia diversos diaris nacionals i locals i el que deien tenia molt pes, però ara l'escenari està fragmentat i ningú té tanta influència com abans. No sento nostàlgia per tornar a una època on només hi havia narrativa feta per la classe dominant i la gent marginada no tenia cap forma d'expressar-se, però la fragmentació implica que el poder que té el periodisme ja no és el que era.
La història escrita pels vencedors.
Exacte.
El diari en paper té data de caducitat?
El periodisme escrit seguirà existint encara que només sigui digital. No és important que existeixi també la impremta.
"Les subvencions de la política sempre han estat un obstacle per fer periodisme lliure i això no ha canviat. De fet, és fins i tot pitjor que abans"
Quin paper han jugat els mitjans de comunicació en la fi de l'era Trump i l'inici de l'era Biden-Harris?
El mainstream media com New York Times, Washington Post, Wall Street Journal o NBC s'ha convertit sense voler en l'oposició a Trump. El mainstream media explica una realitat que ell no vol explicar i a la qual anomena Fake News. No és un paper còmode per als mitjans de comunicació perquè no han de tenir el mateix pes que un partit polític. Trump ha polititzat el periodisme i no crec que això se solucioni ara amb Joe Biden i Kamala Harris. El Partit Republicà és el partit de Trump. Pensàvem que ens havíem lliurat dels governs autoritaris quan va caure el comunisme però han tornat amb força a Filipines, Brasil, Estats Units o Europea Oriental.