Els darrers temps, hem insistit molts cops que un dels valors medul·lars que integren l’ADN del FC Barcelona és la seva estructura de propietat, és a dir, la forma jurídica que permet que el club funcioni a partir d’unes bases democràtiques on tots els socis en són propietaris i cada un d’ells representa un vot. No és cap secret que la situació de desequilibri patrimonial en què el tàndem Rosell-Bartomeu ha deixat l’entitat blaugrana posa en risc aquesta naturalesa jurídica de caràcter mutual i que els cants de sirena per transformar el club en una societat anònima esportiva ja són aquí. Precisament, fa tot just dos mesos, en un article titulat Un club en ruïnes: la insofrible herència de Bartomeu, vam posar sobre la taula el tema de la possible transformació del Barça en SAD i ens afanyàvem a avisar que la pressió mediàtica seria intensa per tal de convèncer els socis de renunciar a un dels elements definitoris del club, alhora que també un dels seus factors diferencials. L’article esmentat acabava amb la frase “en tot cas, caldrà estar preparats per suportar la pluja fina que intentarà dur els socis cap a aquest escenari. Tindrem temps de parlar-ne”. El moment de parlar-ho ha arribat, perquè la pluja fina ja és aquí.
Dit i fet, darrerament han començat a aparèixer articles a premsa que, amb diferents arguments, proposen la transformació del club en SAD com a solució màgica. El primer que volem destacar és el que signava Joan Vehils per al diari Sport. Ja en el primer paràgraf demostrava de manera contundent el desconeixement que tenia del que és una societat anònima. Deia que “vist el que hem vist, potser el millor és que el Barça es plantegi reconvertir-se en una societat anònima. D’aquesta manera, evitaríem que un dia el club entri en fallida, s’esfondri el Camp Nou a bocins o els directius, executius i socis passin de les pesades discussions habituals a les mans”. Aquesta és precisament una de les fal·làcies que es repetiran aquests dies, la que assegura que el model de propietat està relacionat amb la qualitat de la governança. Pensar que una societat anònima implica una gestió més responsable per se és no conèixer el món empresarial: tenim milers d’exemples, des de gegants com Abengoa o Pescanova que han fet fallida (essent, a més, societats cotitzades a borsa, amb tots els suposats requisits de transparència que implica), a negocis més petits com el Grupo Zeta, que han estat revenuts a preu de ferralla perquè havien arribat a una situació insostenible des del punt de vista financer. De manera addicional a la fal·làcia de la millor governança, l’autor de l’article deixa caure que ser una societat anònima implica poder fer fitxatges de luxe per competir amb els millors. En aquest punt cal recordar-li, per una banda, la gran despesa en contractacions i en salaris que ha fet el Barça durant la darrera dècada, i que el situaven com el club esportiu més generós del món i de tots els esports a l’hora de retribuir els seus esportistes; i per l'altra, recordar-li també les Champions League guanyades pel Reial Madrid davant totes les SAD d’Europa i, per sobre de tot, l’escassa nòmina de jugadors suposadament estel·lars (al nivell de Messi, Mbappé o Neymar) que tenen els darrers campions d’Europa (Liverpool FC, FC Bayern i Chelsea FC).
Pensar que els clubs de la Premier League dominen el vell continent per la seva forma jurídica i no pas per la feina ben feta és un error greu d'enfocament
Més recentment, aquesta mateixa setmana, el periodista anglès John Carlin també s’apuntava a la festa. Amb més llums que Vehils, però també amb l’argument espuri de la capacitat competitiva d’un Barça transformat en SAD, escrivia un article a La Vanguardia on afirmava que “els dos llegendaris clubs espanyols [Barça i Reial Madrid] estan destinats a deixar de competir a Europa mentre mantinguin la seva estructura de club de tennis veïnal (...)”. Pensar que els clubs de la Premier League dominen el vell continent per la seva forma jurídica i no pas per la feina ben feta és un error greu d’enfocament; amb els clubs de la Bundesliga passa el mateix. Si aquesta afirmació funcionés, els clubs italians -tan societats anònimes com els anglesos i alemanys- continuarien a dalt de tot, i en realitat veiem casos com el de l’històric Milan AC, que fa temps que flirteja amb la fallida.
Un valor afegit
Costarà molta feina desfer-se de les fal·làcies, però cal mantenir-se ferms en la defensa del club i les seves essències, que al mateix temps són les seves fortaleses: cal anar a buscar seguidors arreu del món que s’identifiquin amb l’esperit mutual de l’entitat blaugrana davant de les societats anònimes sense ànima ni valors. La singularitat que alguns presenten com un desavantatge competitiu és, en realitat, un valor afegit que avui ningú o gairebé ningú més al món pot acreditar.
Més enllà de les justificacions estètiques que es buscaran per aconseguir l’assalt al club, hi ha un tema de fons que és el veritable risc, i no és cap altre que la precària situació econòmica de l’entitat, que a hores d’ara mostra un passiu que s’enfila fins els 1.500 milions d’euros, combinat amb l’escassa capacitat secular per generar beneficis i amb un escenari d’aparició imminent com és la previsible reducció d’escala de la indústria del futbol (no és cap secret que el valor dels drets de televisió ja fa temps que va a la baixa, al que caldrà afegir la reducció de l’import dels patrocinis i el possible deteriorament dels ingressos per match day). En aquesta tessitura, sembla molt arriscat embarcar-se a correcuita en l’Espai Barça, que implica un endeutament addicional de 1.500 milions d’euros i que té com a substrat un projecte elaborat per la junta anterior ara fa ja sis anys. Costa d’entendre que l’administració Laporta no faci una pausa, prengui oxigen i es posi a dissenyar un projecte que s’ajusti a les noves necessitats del club. El món futbolístic del 2016 (moment en què es va aprovar el projecte) no s’assemblarà gens al d’una dècada després, quan està previst que finalitzin les obres. La necessitat d’aprofitar les llicències concedides per les administracions no sembla prou motiu com per continuar amb un projecte on només s’hi han aplicat modificacions menors. Dins dels 1.500 milions d’euros que es buscaran al mercat per finançar tot això (i que tot sembla indicar que vindran a través del banc d’inversió Goldman Sachs) hi ha inclosos 420 milions per aixecar un nou Palau Blaugrana (i annexos) que sembla del tot prescindible en una economia de guerra com és la que avui pateix el FC Barcelona.
La baraca de Laporta podria ser la peça clau que la providència ha posat a les mans de tots aquells poders més o menys ocults que desitgen la transformació del Barça en societat anònima
Aquestes presses per sobreendeutar el club ens poden dur a un carreró sense sortida i que davant de l’eventual impagament de quotes dels voluminosos préstecs que el club tindrà en vigor, els creditors puguin plantejar la solució màgica: la transformació de l’entitat barcelonista en societat anònima i la capitalització del deute, és a dir, la transformació de deutes en capital social (accions) de la nova societat. Tenint en compte l’elevat volum de deute al qual s’arribarà un cop aprovat en assemblea el finançament de l’Espai Barça (prop de 3.000 milions d’euros) i el valor estimat del club (uns 4.100 milions d’euros, segons la publicació nord-americana Forbes), la porció de capital a la que podrien accedir els creditors que capitalitzin el seu deute seria molt rellevant. Si, a més, existeix una aportació addicional de diner “nou” per sanejar el club, la part que pugui quedar disponible per als actuals socis seria ben minsa.
Un dels principals arguments del soci culer per votar Laporta a les darreres eleccions era l’aspiració que ell seria l’únic capaç d’aconseguir que Messi continués vestint de blaugrana aquesta temporada, després de la crisi del burofax. La realitat és que avui Messi viu a París i que la imatge de Laporta ha quedat indemne d’aquest fracàs, enmig d’un garbuix d’explicacions on es barregen límits salarials, Javier Tebas, el fons d’inversió CVC i els avaladors que semblen moure els fils a l’ombra. En vista d’això, la baraca de Laporta podria ser la peça clau que la providència ha posat a les mans de tots aquells poders més o menys ocults que desitgen la transformació del Barça en societat anònima, però que no s’atreveixen a fer-ho en nom propi. Un servidor té el pressentiment que aviat sortirem de dubtes.