D’en Salvador Alemany es diuen tres coses que poden servir per fer una primera aproximació al personatge: que és un gran empresari sense empresa pròpia, que és un barceloní de pedra picada i que és un devot seguidor de Schopenhauer quan diu que “és l'atzar qui dóna les cartes, però som nosaltres qui juguem la partida”. Una sentència especialment significativa si tenim en compte que ell és un dels pocs dirigents empresarials del país que no pertany a cap nissaga industrial ni prové de cap família upper Diagonal, sinó que va néixer al Raval a finals de març de 1944.
Els seus pares van ser un jove pagès de La Segarra que va arribar a Barcelona per treballar en una vaqueria (llavors la llet es venia a les vaqueries) i després conduint un taxi i una noia del Raval que ajudava la mare despatxant a la carnisseria que la família tenia al carrer d’en Roig. Una família acostumada a l’esforç i sabedora que en aquest món progressar no és tan fàcil.
L'atzar va començar a repartir-li cartes quan tot just tenia 11 anys i va encertar una travessa de 14 resultats. Salvador, els seus pares i la seva germana feien cada setmana la seva “quiniela” que el petit de la casa duia puntualment a validar al bar Resolís, un local mític del carrer de la Riera Baixa, a mig camí entre casa seva i els Escolapis de Sant Anton, on llavors estudiava segon de batxillerat.Aquella travessa havia de canviar la vida de la família, però… va ser realment una pura qüestió d'atzar? O l’atzar només és un fenomen del qual encara no en coneixem les causes?
“Un pronòstic és sempre la combinació d’anàlisi i sentiment", diu ell. Abans d’omplir la butlleta, sempre analitzava seriosament els possibles resultats de cada partit, amb una única excepció: a les seves apostes el Barça sempre guanyava. Perquè una cosa és jugar als escacs i fer-ho bé, i una altra no cedir a alguna passió de tant en tant. En aquest cas, a la passió blaugrana.
Sortosament, aquell diumenge el Barça d’en Basora, César, Kubala, Moreno i Manchón jugava a les Corts i, tot i que aquella temporada va acabar segon de la Lliga per darrera de l'Athletic Club de Bilbao, les possibilitats reals de no guanyar aquell partit contra el Valladolid eren escasses.
El primer aparcament de la seva vida
El premi va consistir en 885.000 pessetes, que avui vindrien a ser prop d’un milió d'euros i que van permetre al pare comprar un terreny al passatge Puigmadrona, al districte del Clot, i, endeutant-se, va pagar la construcció del garatge (un garatge!) que hi van alçar damunt. “Encara no entenc com, en aquell temps, el pare va ser capaç de demanar un préstec”, valora Alemany.
Com a recompensa, el futur emprenedor només va demanar als pares que regalessin un plumier amb colors a cada un dels seus companys de Can Culapi, amb qui volia compartir la seva alegria. De fet, aquell va ser el seu primer repartiment de dividends. Passats els anys, Alemany encara relativitza la importància de l’atzar: “la meva sort no va ser la quiniela, sinó l’actitud del pare i la capacitat de sacrifici de la família”. Una família que en comptes de gastar alegrement els diners del premi, va optar per treballar encara més per tornar el préstec.
Hores d’ara, en Salvador és un home proper, de mirada aguda i riallera, fet a ell mateix, que passada amb escreix la teòrica edat de deixar-ho córrer no se'n cansa de fer projectes i tirar-los endavant. Ara, concretament, està centrat en fer créixer Saba -que ja és una de les primeres empreses europees d'aparcaments, amb més de 320.000 places en 169 ciutats de vuit països del món- ampliant la seva funció originària d’aparcament cap a noves funcions de suport logístic a la mobilitat sostenible, i en fer del Gran Teatre del Liceu, aquell Liceu que “de petit l’admirava des de la Rambla, tan proper físicament de casa i tan allunyat en la imaginació de poder-hi entrar”, i que avui presideix, un Liceu obert a tothom i una referència internacional de l’òpera del futur. Tot això, sumat a la seva voluntat de contribuir amb els coneixements acumulats al llarg de la vida a una necessària reflexió coral sobre el futur de Barcelona i Catalunya.
Un home que creu en l'anàlisi crítica de la realitat per avançar i confia “en la capacitat de reacció, per damunt de les indubtables virtuts de la planificació”
Tres apostes d'actualització econòmica, cultural i ciutadana que vindrien a ser tres reptes per a l’esperit analític d’un jugador d'escacs que, amb poc més de 20 anys, jugava el Campionat d’Espanya per equips en categoria Preferent. Un home que creu en l'anàlisi crítica de la realitat per avançar i confia “en la capacitat de reacció, per damunt de les indubtables virtuts de la planificació”.
Però tot va començar en aquell garatge del Clot, on el futur emprenedor ja treballava en el torn de nit mentre progressava en els estudis. Primer el batxillerat, després peritatge i professorat mercantil, finalment Ciències Econòmiques I Censor Juratde Comptes i, per acabar-ho d'arrodonir, el diploma de l’IESE Business School.
El karma d’en Salvador, i més concretament la sisena llei del karma, que és la que regeix les connexions, juntament amb la seva particular manera de jugar a cartes amb el destí, han fet que hagi acabat presidint Saba, l’empresa d’aparcaments que ara està ajudant a diversificar com a gestora de mobilitat, sostenibilitat urbana i logística de darrera milla.
Els inicis al món de l'empresa
Alemany va començar a treballar fora de casa en l’auditora anglesa Turquand Young & Co quan només tenia 19 anys i estudiava per a censor jurat de comptes. Dos anys després, va passar al departament d'informàtica de Catalana de Gas i, més tard, al grup Seresco, on s’hi va estar entre 1967 i 1970, i a Servicios Informáticos Condal, del grup Banco Condal, entre 1970 i 1974, on va ser nomenat, amb trenta anys d’edat, director de Sistemes. Quan el Condal va ser absorbit per Rumasa, se’n va anar a la Banca Mas Sardà com a responsable d'organització i sistemes.
L’any 1982 el Banco de Bilbao va adquirir la Banca Mas Sardà que més tard i juntament amb Banca Catalana va integrar-se en el grup BBVA. El 1987, Alemany deixava el sector bancari per incorporar-se com a director general de la Societat Anònima d'Aparcaments de Barcelona (SABA) de la mà d’Enric Gabarró, que n’era president. Cal dir que entre el garatge-aparcament familiar del Clot i la direcció general i posterior presidència de Saba, l’home havia estat primer vicepresident i després president del Gremi de Garatges de Barcelona, membre del Consell Municipal de Circulació de Barcelona, president de la Asociación Española de Aparcamientos i membre de l’Europea. Coses del karma: tot està connectat i una cosa porta a l’altra.
No n'ha tingut mai prou amb una sola ocupació i sempre ha volgut compaginar la feina professional amb el repartiment de plumiers: “Han estat els meus hobbies productius”
Alemany és persona polifacètica que no n'ha tingut mai prou amb una sola ocupació i que sempre ha volgut compaginar la feina professional amb el repartiment de plumiers a qui els havia de menester. Així s'explica la seva activitat no retribuïda, com ara el seu pas successiu per la presidència de la Secció de bàsquet i la vicepresidència del Futbol Club Barcelona entre 1986 i 2003 (és cofundador de l’Eurolliga de Bàsquet), la presidència de la Creu Roja de Barcelona i la vicepresidència de la de Catalunya, la presidència del Cercle d'Economia, la del Consell Social de la Universitat de Barcelona, la del Patronat de l’Institut Cerdà, de la Comissió d’Economistes d’Empresa del Col·legi d’Economistes de Catalunya i de la Fundació de l’Institut de Neurorehabilitació Guttmann. A més a més, aquest 2022 ha deixat de ser patró de la Fundació Bancària “la Caixa” després de ser-ne vuit anys. “Han estat els meus hobbies productius”, comenta.
Treballant pel pacte fiscal
Catalanista de soca rel, l'any 2010 va ser reclamat pel president Artur Mas com assessor del Govern en matèria econòmica (es diu que el president li havia proposat abans ser conseller d’Economia en aquell “govern dels millors”). Un govern en el qual l'accent econòmic va tenir una gran rellevància, amb un conseller de renom acadèmic internacional com el professor Andreu Mas Colell al front del departament corresponent i en Salvador Alemany com a freelance de luxe, tot i que no retribuït, que presidia i coordinava la reflexió d’un equip d’elit.
Efectivament, el CAREC (Consell Assessor per a la Reactivació Econòmica i el Creixement) estava format per il·lustres economistes, acadèmics, intel·lectuals i empresaris, no retribuïts, que es van reunir durant tres anys, de 2011 a 2014, per preparar els 24 documents que formen part d’un notable recull històric de mesures orientades a la reactivació, en la sortida de la crisi financera del 2008. Entre els documents, n’hi ha un que perfilava l’anomenat “pacte fiscal” amb l’Estat.
Malauradament d’aquell govern n’ha quedat més el record de les retallades i del cop de porta del llavors president Rajoy a la proposta catalana de pacte fiscal, que no pas la tasca de professionals de primer nivell internacional com en Mas Colell o la gent del CAREC. La convocatòria d’eleccions anticipades i la retirada final d’en Mas després del segon intent de reforçar, sense èxit, la majoria de JuntsxSi amb la CUP, tampoc van ajudar gaire a l’estabilitat d’aquella etapa, que va acabar amb el nomenament de Carles Puigdemont com a 130è president de la Generalitat.
Cal remarcar, que a banda de la gran activitat social desenvolupada en associacions i fundacions, el Salvador Alemany empresari ha mantingut sempre una sola activitat retribuïda en cada moment. Després de la primera etapa de Saba com conseller delegat (1987- 1998), aquesta companyia es va centrar en Acesa (després Abertis), sempre dins del Grup Caixa, on treballava al costat d’Isidre Fainé, el qual en assumir la presidència d’Acesa, el 1998, li fa oferir la direcció general de la concessionària d’autopistes.
La batalla d'Abertis
Abertis Infraestructuras, cotitzada en Borsa des del 2003, va ser el resultat final d’una ambiciosa operació liderada per Isidre Fainé des de “la Caixa” i conduïda per Alemany, des de la direcció general d’Acesa, que va propiciar l’absorció de la concessionària Áurea i va llançar una OPA sobre Iberpistas. Posteriorment, Abertis i la italiana Autostrade van acordar la seva fusió, una operació que va avortar el govern de Romano Prodi, amb uns mètodes considerats de dubtosa legalitat per alguns analistes.
Fins que l'any 2018, va ser la companyia catalana la finalment “opada” per un consorci inversor integrat per la també italiana Atlantia, propietat en un 33% de la famosa família Benetton, i l’espanyola ACS, sota control del nogensmenys famós Florentino Pérez, que va actuar a través de Hochtief, la seva filial alemanya. Una operació semblant a la de Gas Natural sobre Endesa finalment resolta l'any 2009 a favor de la també italiana ENEL. Coses del karma, en aquest cas del karma nacional català, i tal vegada també del karma italià, que no lluiten amb les mateixes armes.
Inicialment ACS i Atlantia havien presentat ofertes separades, de 16.341 milions la italiana i de 18.600 milions d'euros l’espanyola, que s’hi va imposar forçant un acord entre ambdues companyies que permetia a Atlantia un control per la mínima del consell d'administració d'Abertis a canvi de la facultat d’ACS de nomenar-ne president.
L'operació va posar fi a un dels més importants projectes internacionals del nostre país, però també una sucosa plusvàlua per a CriteriaCaixa, principal accionista d’Abertis, i per a un nombre considerable de petits i mitjans inversors privats, que també van tenir el seu plumier de regal. Un nou repartiment, del que Fainé i Alemany se senten especialment satisfets, segons comenta Alemany. “Cal treure’n tot el benefici possible d’allò que no es pot evitar”, comenta avui dia l'empresari darrere la seva aguda mirada.
El dia del seu relleu a Abertis, la companyia declarava que Alemany n’havia estat “el primer executiu des de la seva creació i el constant impulsor dels 20 anys de creixement”
El dia del seu relleu a Abertis, la companyia declarava que Alemany n’havia estat “el primer executiu des de la seva creació i el constant impulsor dels 20 anys de creixement”. Durant aquestes dues dècades, entre 1998 i 2018, la societat havia passat de ser una empresa local, amb 600 quilòmetres d’autopistes a Catalunya, a ser líder internacional del sector de les infraestructures, amb més de 8.600 quilòmetres d’autopista gestionats a 15 països d’Europa, Amèrica i Àsia.
Des del punt de vista de les solucions negociades, a tall d'exemple, Alemany va pactar amb el Ministerio de Fomento i la Conselleria de Territori de la Generalitat, inversions, rebaixes i tarifes especials per a usuaris habituals, que van aconseguir una certa pau social en uns anys on semblava que els peatges només fossin obligatoris a Catalunya.
Però Abertis també va excel·lir a l'àmbit de les telecomunicacions, amb la creació de Cellnex, dirigida per l’antic executiu d’Abertis Tobias Martínez, que avui dia és una de les primeres empreses de l’Ibex 35; en l'àmbit dels aparcaments, amb el desenvolupament i la consolidació de Saba com a referent europeu del sector; al sector dels aeroports, que caldria explicar a banda; i en el de les infraestructures inmologístiques que va oferir notables plusvàlues.
El 2018 Abertis va sortir de l'Ibex 35 i Alemany, amb Josep Martínez Vila com a conseller delegat, es va concentrar en la presidència de Saba, projecte que mai ha abandonat des de 1987. El fins llavors conseller delegat d’Abertis, Francisco Reynés, va passar a ser president de Naturgy, que llavors es deia Gas Natural Fenosa. Tots ells dins l'òrbita de “la Caixa”. Tot en ordre.
Els reptes de futur
Actualmernt, en Salvador Alemany té altres reptes per tirar endavant, alguns d'ells també vinculats a la mobilitat, com és el de la reconversió dels clàssics aparcaments en agents creadors d’una nova mobilitat ciutadana. En aquest sentit, Alemany diu que “Barcelona no seria com és sense comptar amb les persones del perímetre, més enllà de Catalunya, que la consideren la seva capital” idefensa que l'ús del vehicle privat sigui compatible amb una xarxa de transport públic eficient i sostenible, dins d’una Barcelona Metròpoli facilitadora del lliure accés laboral, social, sanitari, i fins i tot emocional dels visitants del hinterland de Barcelona. “I això ho han de poder fer amb el mitjà públic o privat que més els hi convingui, si volem mantenir la força de Basrcelona com a capital de Catalunya”.
Aquesta filosofia porta a Saba a mirar de definir una nova mobilitat sostenible en la qual els aparcaments urbans, alineats amb els actuals valors mediambientals, generin una nova mobilitat sostenible, mitjançant la diversificació del negoci cap a funcions d’emmagatzematge, gestió i distribució de paqueteria d’última milla.
Amb aquest objectiu, Alemany ha impulsat l'entrada de Saba a l’accionariat de l’empresa de distribució de mercaderies Geever, que també presideix, i que utilitza els aparcaments com a micro hubs de distribució urbana, receptors d’unes mercaderies que entren a la ciutat en horari nocturn, classificades en furgonetes elèctriques i silencioses que les descarguen als aparcaments, convertits així en nòduls de distribució amb zero emissions, que eviten a la ciutat un trànsit excessiu de vehicles pesants. El sistema s’està assajant a Barcelona, amb la intenció d’anar-lo escalant a altres ciutats on Saba hi té presència.
El Liceu de tothom
L’altre gran repte de n’Alemany consisteix en procurar eines al Gran Teatre del Liceu que li permetin seguir jugant la lliga dels campions en el món de l'òpera i la dansa internacional del futur, renovant i fent compatible la tasca en certa manera museística i conservadora de l'òpera clàssica amb noves fórmules d’investigació i assaig. En aquest sentit i un cop rebutjada per l’Ajuntament la llicència per a la instal·lació de l’Hermitage al Port de Barcelona, el projecte “Liceu Mar” s’ubicarà al Port Vell i, més concretament, a l'espai de l'antic cinema IMAX que serà enderrocat i que el president Alemany considera “molt millor per a la segona seu del Liceu que la de la nova bocana del port”, on hi havia previst instal·lar la franquícia russa.
La nova instal·lació vol generar un nou centre d'excel·lència i creació artística capaç de potenciar la composició, la dramatúrgia i la direcció d’escena i programar-hi una temporada estable de dansa. A la Rambla i al Port s’hi afegirà aquest any la plataforma digital, que ha de permetre seguir la creació artística del Liceu a aquells que no poden desplaçar-se i, de passada, aplegar abonats liceístes a tot el món.
Nous projectes, sens dubte interessants, que com diria aquell expresident espanyol, venen de la mà d’un català “que fa coses”, casat des de fa 53 anys, que manté el seu equilibri vital entre la vida familiar (té dues filles, tres nétes i un nét), la feina creativa i una activitat social no lucrativa, però probablement necessària per un senyor que, badant, badant, ja ha rebut la Creu de Sant Jordi, la Medalla del Mèrit Civil de l’Ajuntament de Barcelona, la Encomienda de Isabel la Catòlica, la Medalla d’Or de Creu Roja Espanyola, la Medalla Ildefons Cerdà del Col·legi d’Enginyers de Catalunya (a un economista!), i és, entre altres coses, Oficial de la Legió d’Honor de la República Francesa i Comendattore de la República Italiana.
De moment.