Ja no recordo si fa dues o tres setmanes quan la meva mare em va dir que tornava a la feina. Després de gairebé dos anys (pre)jubilada, la meva heroïna torna a les trinxeres. "Quedar-se a casa no és una opció", em repetia una i altra vegada per vídeotrucada quan veia la meva cara de preocupació. Jo, callada, intentava amagar la meva inquietud perquè si no faig així no m'explica res. I ho vull saber tot.
Ella, la Isabel, o la Isa pels amics, pacients i tota la gent que l'estima, té ànima de cuidadora. I això la supera, en el bon sentit de la paraula. Després d'oferir-se per tornar a les seves arrels, a l'infermeria, i posar el seu granet de sorra -per a mi l'Everest sencer- en la crisi sanitària, i en veure que no la trucaven -potser perquè, encara que no ho sembli, està a punt de complir els 64-, va accelerar la seva reincorporació. Jo, mentre no em deia res, feia veure que oblidava el tema i així feia com si no existís. I si no existeix, no té per què passar res, ni bo, ni dolent.
De sobte, dimarts de la setmana passada em diu que dimecres té una reunió i en la nostra telecervesa noctura amb els meus tiets i la meva cosina, ens diu que comença "demà" i que ho fa en un hotel salut, el Princess de Barcelona, que és un dels allotjaments que ha obert les seves portes als pacients de covid-19 que ja han sortit de l'hospital. Quan ens quedem soles davant la càmera, m'ho confessa: "Ho he precipitat perquè volia començar ja".
"Invertir en sanitat hauria de ser llei obligatòria arreu del món. Perquè, si no ho fem així, per molt bons i professionals que siguin els sanitaris, no podran arribar allà fins on els guia el cor"
I jo que em pensava que potser si es reincorporava ho faria en una centraleta de trucades telefòniques atenent dubtes de pacients, no a primera línia de foc, encara que ella em digui que no és així. Els seus pacients estan infectats per coronavirus i, com ja és notícia diària, no hi ha material suficient. I això em preocupa. Perquè, sonarà a pataleta de nena petita dir-ho així, però jo no vull sacrificar la salut de la meva mare perquè no es prenen les mesures necessàries. I encara més si a això li sumes les 12 hores dia si dia no que està a primera línia.
La meva mare torna a les trinxeres després de quasi dos anys. La Isabel ha decidit deixar en pausa la seva vida personal i familiar per ajudar la societat. I per convicció. I ella és només un exemple de la situació actual i de tots aquests herois que ho donen tot per nosaltres. Si no cuidem els nostres sanitaris, difícilment podran cuidar els nostres pacients. Elles i ells són uns dels herois d'aquesta crisi i se'ls ha de protegir. Invertir en sanitat hauria de ser llei obligatòria arreu del món. Perquè, si no ho fem així, per molt bons i professionals que siguin els sanitaris, no podran arribar allà fins on els guia el cor.
El Racó del Lector és una secció per compartir experiències, donar el teu feedback o fer algun suggeriment de tot allò que t'agradaria llegir o escriure. Escriu-nos a lectors@viaempresa.cat.