Fa uns dies el professor Guillem López Casasnovas va publicar un article on intentava desmuntar alguns tòpics que no hauria de fer falta, ja que la informació està a l’abast de tothom, però el populisme governant fa que no es consideri. Potser per això l’article es titula Veritats revelades sobre la despesa pública i sanitària. En aquesta publicació es posa de manifest una idea que sempre em roda pel cap: Espanya viu per sobre les seves possibilitats. Sempre és així. Per això, d'ençà de la fi dels ajuts estructurals de la Unió Europea (UE), cada determinat nombre d’anys ens han de rescatar o ajudar. Diguin-li Gran Recessió o anomenin-li covid i ajudes Next Generation. Tant fa. El tema és l’entrada de diners per mantenir el nostre nivell de vida.
L’article esmentat dona informació molt valuosa. L’any 2023, la despesa sanitària espanyola va significar un 46,4% del PIB. La mateixa que la mitjana de la UE sense ponderar (46,5%) i tres punts per sota de la mitjana ponderada (49,4%). Però, és clar, el PIB per càpita espanyol està un 11,6% per sota de la mitjana ponderada de la UE.
No és tan difícil deduir que, si prenem com a referència la UE, pel que fa a sanitat, vivim per sobre de les nostres possibilitats. Pel que fa a sanitat i, des del meu punt de vista, també pel que fa a tantes i tantes coses. La demagògia populista fa molt de mal. Fer referència permanent a les famoses “retallades” i repetir sempre que la sanitat està oblidada és faltar a la veritat. La despesa mèdica en el període 2003-2022 va augmentar un 48%. El PIB per càpita ho va fer només un 10,6%.
El copagament té dues virtuts: ajuda al finançament i limita l’abús en la utilització del sistema
Tot plegat, si anéssim rascant, ens portaria sempre a la mateixa qüestió: la baixa productivitat espanyola, que també és la catalana. Si al fet li sumem que el país està infrafinançat, entendrem per què cada any la sanitat catalana gasta més del que es pressuposta. Ara ja hem arribat als 4.000 milions. I així anem tirant...
A desgrat de tot això, hi ha un tabú polític creat, insisteixo, pel populisme imperant: ni parlar-ne de copagament. Aplaudiments des del balcó, tots els que vulguin. No es vol millorar la situació econòmica general del sistema per l’únic mitjà racional que ha descobert la UE: el copagament. Aquest sistema té dues virtuts: ajuda al finançament i limita l’abús en la utilització del sistema. Si la UE analitzés a fons tot allò que els seus ciutadans paguen, però que a Espanya és de franc, hi hauria una revolució antisolidària evident.
Mirem una mica per sobre com funcionen els sistemes de tres estats membres de la UE que tenim al voltant. Som-hi.
França
Val a dir que a França el funcionament de l’assistència mèdica primària és diferent. El pacient escull el metge i paga la factura. Els diners els recupera perquè la seguretat social li abona la minuta segons uns barems. Si ha anat a un metge molt car, el pacient haurà de pagar la diferència. El tret important està en el fet que el pacient és conscient que la visita a cal metge no és de franc, i que algú l'ha de pagar. I la millor manera que s’han empescat a França és que l’usuari, el pacient, avanci els diners. Aquest fet ja limita l’abús. I ajuda a conscienciar el contribuent en el camí de la despesa racional.
Però encara n’hi ha més, d’eines de conscienciació:
- Quan es visita el metge, encara que la seguretat social torni els diners que ha costat la visita, l’usuari hi contribueix amb, aproximadament, 1 euro.
- Quan s’està ingressat a l’hospital, el pacient paga uns 20 euros al dia en concepte de manutenció. Tot entra dins el racionalisme francès: si estàs a casa, gastes diners menjant i altres despeses d’allotjament. Com que no està a casa, ho has de pagar a qui et dona el servei.
- Per als medicaments que el metge prescriu, l’usuari abona mig euro.
Val a dir que si la malaltia és de llarga durada tot aquest copagament es veu amortit.
Tot plegat fa que els francesos contractin pòlisses d’asseguradores privades que ajudin a aquest copagament.
Alemanya
Si bé la visita al metge no sembla que tingui copagament -jo no l'he trobada- sí que és cert que el sistema alemany és complex perquè la població està coberta per un sistema complementari de mútues empresarials, etc. que ajuden a finançar i a mantenir el sistema. Malgrat tot, hi ha copagament per als serveis següents:
- Quan s’està ingressat a l’hospital, es paguen 10 euros diaris pel mateix concepte que he esmentat més amunt en el cas francès.
- També es paga el 10% del cost dels medicaments prescrits pel metge.
- Els totals a pagar pels conceptes esmentats estan amortits segons els ingressos de l’usuari. Tot persegueix que tothom tingui accés a la sanitat.
Com en el cas francès, el sistema se suporta per la complementarietat de pòlisses privades (siguin individuals o col·lectives laborals) per ajudar a mantenir el servei.
Itàlia
Pel que fa a Itàlia, val a dir que entrem en els vicis mediterranis. La gestió sanitària està en mans de les regions i no hi ha un sistema únic. Malgrat tot, existeix el copagament en els següents serveis:
- Visites especialitzades
- Medicaments
- Anàlisis
Tot plegat es cobra per poder mantenir el sistema. Per això se l’anomena “tiquet sanitari”.
Conclusions
No crec que es pugui acusar França o Alemanya de ser estats que no tenen un estat del benestar important. A totes les estadístiques i rànquings, la seva sanitat surt molt millor qualificada que l’espanyola.
Tot sembla indicar que les reformes estructurals espanyoles sempre han de venir forçades des de fora
La negativa espanyola a finançar la sanitat mitjançant copagament ha de tenir els dies comptats. Com he dit, forma part del populisme hispà. De no voler explicar als governats el pa que s’hi dona.
En la pròxima onada d’ajuts que haurem de rebre de la UE -no dubtin que això tindrà lloc en algun moment- és molt probable que s’exigeixi a Espanya la implantació del copagament sanitari. Formarà part d’un paquet de reformes que se’ns exigirà a canvi dels ajuts. Tot sembla indicar que les reformes estructurals espanyoles sempre han de venir forçades des de fora.