200 anys després, Thomas Malthus encara està avui present. La demanda d’aliments augmenta al ritme de la població i de la millora de la renda. Mentrestant, la producció es veu obligada a seguir-la amb dificultats. La fam i la desnutrició afecten encara centenars de milers de persones. La humanitat s'ha enfrontat contra aquesta plaga amb ciència i tecnologia. Una fita destacada de la lluita per alimentar tothom va ser l'anomenada revolució verda dels anys 60, identificada en la figura de l’agrònom Norman Borlaug, premi Nobel de la Pau, pels seus treballs d’hibridació en cereals. La revolució verda, a més dels assoliments en millora genètica, va abastar diferents aspectes de l’agronomia.
D’una banda, la mecanització que, en positiu, va multiplicar la productivitat i va reduir extraordinàriament els costos, però, en negatiu, va deixar molts agricultors sense feina i va provocar migracions massives a la ciutat, amb extraordinaris costos socials. D’altra banda, la revolució verda va incorporar massivament els agroquímics amb efectes contundents en producció però amb greus impactes ambientals prou coneguts. Les conseqüències del productivisme s’estan manifestant en pèrdues de recursos bàsics de futur. S’han contaminat i/o perdut sòls fèrtils, s’han contaminat aigües, s’ha perdut biodiversitat i s’han malbaratat aliments. Tot plegat, agreujat pel canvi climàtic.
La revolució de la sostenibilitat
Al segle XXI, un cop més, cal reclamar el suport de la ciència i la tecnologia, aquest cop per una missió més complexa: alimentar el món sense traspassar els límits ecològics de la terra. La sostenibilitat esdevé el lema de la segona revolució verda. Cal resoldre el sudoku d’una demanda creixent, uns recursos minvants i unes exigències de sostenibilitat que condicionen les opcions productives. Per incrementar la producció d’aliments no podem artigar més boscos, en tant que aquesta és una causa important de canvi climàtic. Cal fer més amb menys. Cal ser més eficients, però alhora més empàtics amb el medi natural.
La defensa de la biodiversitat serà un objectiu crític. No hi ha, però, una solució lineal i simple. Només queda una via plena de complexitat. Cal produir de manera sostenible, cal produir allò suficient per a tota la població i cal que l’alimentació estigui a l’abast de tothom. No hi ha dreceres. Però tenim eines, unes eines renovades amb el suport dels progressos en les ciències de la vida i les tecnologies de la informació i la comunicació (TIC). Contràriament, un possible retorn a tècniques del passat, en fugida dels efectes del productivisme, no seria més que una utopia, ja que no seria capaç de donar resposta al repte alimentari global.
La segona revolució verda ha de resoldre el sudoku d'una demanda creixent, uns recursos minvants i unes exigències de sostenibilitat que condicionen les opcions productives
Les noves eines tecnològiques poden actuar a favor de l’eficiència productiva, de tal manera que amb menys recursos s’obtingui un millor resultat. Però també poden aconseguir que la producció tingui menys impacte ambiental. I, en tercer lloc, poden reduir costos facilitant que l’alimentació sigui assequible en suficiència a les rendes baixes. Els millors coneixements de la biologia de plantes i animals, de biologia molecular i de l’agroecologia estan facilitant el disseny d’estratègies productives més sostenibles utilitzant la informació que la natura proporciona. Alguns exemples, dels desenvolupaments actuals, en poden ser orientadors:
- De la millora genètica clàssica fins a l’enginyeria genètica convencional i la tècnica CRISPR.L’edició genètica (CRISPR) obre unes possibilitats inimaginables que la societat haurà de saber gestionar, tot i les lògiques reticències actuals. Però, en qualsevol cas, via millora genètica clàssica, enginyeria genètica o edició genètica es poden obtenir beneficis importants en els rendiments de plantes i animals, es poden convertir les plantes en resistents a malalties, a depredadors, a la sequera, més eficaces en l’ús que fa la planta del nitrogen, etc. Millores que eviten l’ús d’agroquímics o resolen problemes davant riscos diversos. Sens dubte, la biotecnologia és una eina decisiva en la producció sostenible.
- Defensa vegetal i animal amb estratègies sostenibles. A partir d’un millor coneixement dels ecosistemes, s’estan dissenyant estratègies més resilients per a la producció agrària. Aplicant mecanismes naturals de defensa en producció integrada, control integrat de plagues per mitjà de depredadors o bé utilitzant microorganismes especialitzats en determinades funcions.
- Gestió eficient de l’aigua. La bona gestió de l’aigua en un entorn on aquest recurs és escàs és essencial. Avui amb tecnologia de regadiu eficient s’obtenen reduccions de fins a un 60% del consum respecte a una gestió tradicional del reg. Alhora, estratègies tals com el reg deficitari, obtenen bons resultats productius en condicions de manca d’aigua. Així mateix, les tècniques d’hidroponia aporten millores espectaculars en rendiments productius.
- L’agricultura de precisió integra el regadiu eficient amb la fertirrigació, de tal manera que l’aportació de fertilitzants i altres inputs de defensa vegetal es realitza a través de l’aigua. El regadiu es gestiona per mitjà d’un centre processador basat en intel·ligència artificial que pren les decisions oportunes en base a les informacions proporcionades per sensors o biosensors instal·lats al sòl o a la planta i les dades obtingudes a partir de la teledetecció mitjançant dron, avioneta o satèl·lit.
- Gestió més sostenible del conreu. Diversificació dels conreus amb alternança de conreus fixadors de nitrogen, agricultura de conservació i agricultura regenerativa, amb l’objectiu de preservar físicament els sòls i conservar la seva qualitat i capacitat d’emmagatzematge de carboni, un recurs alhora essencial i només renovable a molt llarg termini.
- Mecanització més eficient. Per exemple, amb l’adopció de la veremadora mecànica hom considera que es pot fer la tasca de 33 veremadors manuals i es pot treballar de nit, la qual cosa possibilitat una collita més ràpida i de més qualitat. Els tractors estan equipats avui amb conducció automàtica mitjançant seguiment via satèl·lit (GPS) programats amb funcions d’intel·ligència artificial. Els robots comencen a incorporar-se a la collita de fruits i a altres funcions, reduint costos i evitant riscos personals.
En qualsevol cas, cal ser conscients dels límits físics de les millores en productivitat. Podem millorar moltíssim l’eficiència però hi ha uns límits que no podrem traspassar. Les tendències així ens ho assenyalen. Per exemple, entre 1961 i 1981 el blat als Estats Units va millorar el seu rendiment un 44%; entre 1991 i 2011, l’increment fou només del 27%. Sens dubte, hi ha molts països on les possibilitats de millora són encara extraordinàries però cal ser conscients dels topalls i revisar estratègies. Fins ara, la millora parteix d’una capacitat donada de la planta per captar energia solar i dirigir-la més eficaçment a l’increment de producció o altres finalitats de millora. Una nova línia de progrés és sortir de l’esquema actual i promoure que la planta sigui capaç de recollir més energia del sol, és a dir, millorar el rendiment fotosintètic o capacitat de la planta per transformar l’energia del sol en biomassa.
Catalunya compta amb un sector agroalimentari potent i organitzat, i amb una bona estructura d'R+D+i
El repte és ingent i cal obrir noves estratègies d’actuació:
- Els centres de coordinació global han de propiciar acords clarificadors sobre l’ús dels desenvolupaments més avançats de la biotecnologia. En aquest apartat, Europa té respostes pendents.
- S’ha d’avançar en noves fonts de proteïna: algues, insectes, carn de laboratori...
- S’ha d’actuar no només sobre la producció, sinó d’una forma clara sobre el consum, és a dir, la demanda. En aquesta direcció, la potenciació d’una dieta més vegetal i equilibrada, com la dieta mediterrània, és el camí.
- S’ha d’abordar amb rigor el problema del malbaratament, impulsant una cultura més conscient.
- S’han d’eliminar els agrocarburants, és a dir, els biocarburants de primera generació. El sòl agrari no es pot destinar a la producció d’energia.
- De la mateixa manera, no es pot estampar el sòl agrari productiu amb plaques solars, un tema especialment crític a Catalunya i mostra la inconsciència o desconeixement de la societat urbana sobre el fet alimentari.
- Finalment, cal incorporar la demografia entre les variables qe cal tenir en compte i orientar.
La resposta a Catalunya
Aquesta gran transformació que ens proposa la nova revolució verda té costos i, de no establir-se mecanismes atenuadors, pot reforçar la concentració i incrementar la desigualtat. En aquest sentit, seria important adoptar des del sector públic mesures d’orientació i acompanyament. Però, al mateix temps, caldria que les petites i mitjanes empreses agràries catalanes revisessin la seva capacitat per abordar el repte. I, com a resposta necessària, impulsessin formes cooperatives i solidàries.
Catalunya compta, tanmateix, amb dues bones cartes. D’una banda, un sector agroalimentari potent i organitzat. Tot i que sofrirà profundes transformacions, cal pensar que la seva fortalesa empresarial i l’arrelament al territori aportaran resiliència en el canvi.
D’altra banda, Catalunya té una bona estructura d'R+D+i a les universitats i un paper destacat de l’IRTA, l'Institut de Recerca i Tecnologia Agroalimentàries. L’IRTA és una suma d’encerts. Dins del procés de transferències a les comunitats autònomes, la recerca agrària fou transferida en plenitud a Catalunya. Per assumir aquesta nova competència es va crear l’IRTA el 28 de novembre de 1985. El primer encert va ser la forma jurídica: per primera vegada es creava un centre d'R+D com a empresa pública, la qual cosa facilitaria enormement la dinàmica de gestió i concertació. El segon encert és que no es va crear com una entitat més sinó com a nucli vertebrador dels centres tecnològics existents, tots aquests originalment independents. Així, per exemple, va sumar el Centre de Tecnologia de la Carn de Monells, Mas Bové de Constantí, La Fundació Mas Badia de La Tallada d’Empordà, i més recentment també el CRESA. Com a tercer encert, es va concentrar en la recerca amb universitats, així va néixer el centre UPC-IRTA de Lleida (després UdL-IRTA) i altres acords de cooperació amb diverses universitats. Finalment, com a quart encert, l’IRTA es va obrir a la col·laboració contractada amb l’empresa. En aquest sentit, va ser un estimulador de la implicació de l’empresa agroalimentària en la recerca i la innovació i, alhora, de l’aplicació efectiva dels resultats de la recerca al sector.
Es disposa, doncs, de bones eines però calen, tanmateix, més recursos per a la gran transformació que significa la segona revolució verda. Els recursos econòmics són la gran limitació. Cal ajudar al sector a emprendre els canvis però calen també fons suficients per aprofundir en els necessaris treballs de recerca i desenvolupament. Finalment, no ho oblidem, ens cal una cultura conscient de la importància estratègica de l’agricultura i de la producció d’aliments. En aquest tema ens cal encara una posada a punt.