La indústriadelcru que va sorgir d’ençà de la ruptura dels anys setanta es va caracteritzar per la fi del petrolibarat, l’esmicolament de l’oligopoli de les set germanes, l’aparició de nous jugadors arreu del món i la creació d’un mercat spot (al comptat) del petroli, a diferència dels acords a termini que imposava el càrtel dominant fins aleshores. El què ens interessa d’aquest nou panorama és constatar com van evolucionar les setcompanyiesdominants i quins nous competidors els van sorgir.
El 1984 una decadent Gulf, que ocupava el sisè lloc dins les set grans, va ser adquirida per Chevron (l’antiga Socal o Standard Oil de California) en una operació que va suposar un desembors de 13.200 milions de dòlars per part dels californians. La companyia resultant va passar a ser la tercera del rànquing, darrere Exxon i Mobil. Aquesta última era la denominació que la Socony havia adoptat a partir del 1963. Precisament aquestes dues companyies es van fusionar l’any 1999, donant com a resultat el líder indiscutible del sector i fent el viatge invers d’esmicolament que havien fet les companyies de John D. Rockefeller en virtut del dictamen antitrust del Tribunal Suprem dels Estats Units el 1911. L’operació es va estructurar com una adquisició de Mobil per part de la seva rival, que va invertir-hi 77.000 milions de dòlars. Només un any més tard, Chevron va deglutir un altre dels seus competidors, en aquest cas la Texaco, en una operació valorada en 45.000 milions de dòlars. Amb aquesta compra, Chevron va pujar un graó a la llista, passant de ser cinquena a quarta. Les dues companyies que es van mantenir intactes respecte fusions entre les set germanes van ser l’angloneerlandesa Royal Dutch Shell i la British Petroleum, que era l’Anglo-Iranian Oil Company (AIOC) després del canvi de denominació que va aplicar el 1954.
La indústria del cru que va sorgir d’ençà de la ruptura dels anys setanta es va caracteritzar per la fi del petroli barat, l’esmicolament de l’oligopoli, l’aparició de nous jugadors arreu del món i la creació d’un mercat spot
Així doncs, avui dia les set germanes han quedat reduïdes a quatre, que són ExxonMobil, Shell (nova denominació de Royal Dutch Shell), BP (denominació actual de BritishPetroleum) i Chevron. El perfil de cadascuna d’elles és el següent:
ExxonMobil
Té la seu a Texas (Estats Units) i una facturació de 277.000 milions de dòlars. Els beneficis de 2021 van ascendir als 23.000 milions. Els seus principals accionistes són els sospitosos habituals, és a dir, Vanguard, StateStreet, BlackRock, Fidelity, CapitalResearch, juntament amb d’altres fons d’inversió menys coneguts com GeodeCapital i NorthernTrust. Entre tots acumulen el 20% del capital. El seu primer executiu és el texà DarrenWoods, que és posseïdor d’un paquet de 74 milions d’euros en accions de la companyia. Va ascendir al càrrec el 2017, quan el seu antecessor, Rex W. Tillerson, va ser nomenat Secretari del Tresor al govern de Donald J. Trump.
Shell
Té la seu a La Haia (Països Baixos), tot i que sembla que properament es traslladarà a Londres (Regne Unit). La facturació arriba als 255.000 milions de dòlars, amb uns beneficis de 15.600 milions. El seu capital està extremadament atomitzat, sense que cap accionista arribi a l’1% dels títols. El CEO és el neerlandès BenvanBeuren, enginyer químic, que el 2019 va percebre una remuneració de 10 milions d’euros pel seu càrrec.
Chevron
La companyia californiana és la tercera de les noves quatre germanes amb els seus 156.000 milions de dòlars de facturació i 15.600 milions de dòlars de beneficis. La seva estructura accionarial és molt semblant a la d’ExxonMobil, amb el paquet de fons d’inversió que ja coneixem (Vanguard, State Street, BlackRock, Fidelity, Capital Research, Geode Capital i Northern Trust) com a màxims accionistes. Aquest grup, juntament amb la firma BerkshireHathaway de WarrenBuffett, acumulen prop del 25% del capital. El primer executiu i alhora president és MichaelWirth, un enginyer químic de Colorado (Estats Units) que va entrar a treballar a Chevron el 1982, just en acabar de llicenciar-se. La seva retribució voreja els 30 milions de dòlars anuals.
BP
Té la seu a Londres (Regne Unit) i una facturació de 150.000 milions de dòlars, amb uns beneficis superiors als 10.000 milions. Com en el cas anterior, l’accionariat està molt atomitzat, sense que cap titular arribi a l’1% del capital. El CEO és BernardLooney, un enginyer elèctric irlandès que ha fet tota la seva carrera professional a la companyia. Ara es compleixen just dos anys del seu nomenament com a primer executiu de British Petroleum. La seva retribució del 2020 va ser només d’1,74 milions de lliures esterlines, una xifra molt inferior als 13 milions de dòlars del seu antecessor per causa de les grans pèrdues de la companyia en l’exercici 2020. L’ordre en què hem presentat aquestes quatre companyies intenta reflectir les xifres de facturació de cadascuna d’elles, però és fàcil trobar discrepàncies rellevants entre les diverses fonts consultades.
Després de segle i mig d’explotació intensiva, segons algunes fonts la humanitat ja ha deixat enrere el peak oil i, en conseqüència, fa aproximadament un lustre que s’ha entrat en una fase inèdita de producció decreixent
Però com dèiem, el panorama ha canviat molt des que existia l’oligopoli i ara les quatre companyies resultants són només una part dels jugadors al tauler mundial. Les firmes pròpies dels països productors s’han posat al mateix nivell d’elles i, fins i tot, en alguns casos les han superades. Avui dia, les dues petrolieres més grans del món són xineses, Sinopec (que va sortir a borsa el 2001, en una operació de 1.400 milions de dòlars) i Petrochina (a la borsa des de 2000, en una OPV de 2.900 milions de dòlars), seguides per Aramco, la companyia pública de l’Aràbia Saudita, que va tenir una sorollosa sortida a borsa a 2019 perquè va batre tots els rècords: van aixecar 26.400 milions d’euros traient al mercat només un 1,5% del capital, mentre que tota la resta de les accions va continuar en mans del regne d’Aràbia Saudita. Una altra de les petrolieres que formen part del top ten mundial -tot i que a molta distància de les tres indicades- és la francesa Total, que té als seus propis treballadors com a un dels principals accionistes (tenen un 6,4% del capital i un 10,7% dels vots).
Després de segle i mig d’explotació intensiva, segons algunes fonts la humanitat ja ha deixat enrere el peakoil i, en conseqüència, fa aproximadament un lustre que s’ha entrat en una fase inèdita de producció decreixent. Això no vol dir que les reserves estiguin a prop d’evaporar-se, però sí que els costos d’extreure cru són creixents i per tant, amb un impacte determinant sobre el preu de combustibles i altres derivats del petroli. Per altra banda, alternatives com el fracking o fractura hidràulica, que als Estats Units ha proporcionat una producció extra molt rellevant, no semblen una opció als països on es considera que genera uns danys col·laterals inassumibles. La combinació dels diversos pics de producció, tant del petroli com d’altres matèries primeres, amb les necessitats peremptòries que provoca l’anomenada emergència climàtica, dibuixa un futur molt difícil de preveure per a l’economia mundial.