La veritat és que mai hagués anat a Sicília per feina si no fos per la insistència del director de la nostra oficina a Palerm, va fer grans pressions per tal que executéssim un projecte de tecnologia per al govern regional que li semblava molt interessant. Va insistir-hi. Perquè aquesta és una de les característiques dels Sicilians: són insistents. En aquella ocasió de forma positiva. El projecte que vam dur a terme va ser tant exitós com profitós.
Sicília és una illa d’unes dimensions similars a les de Catalunya. De fet, si la giren en el mapa i col·loquen Catània al nord, on nosaltres tenim Andorra de veïna, veuran que gairebé hi encaixa. És més aviat secota, amb indrets verds d’una jardineria hortícola adorable tant des del punt de vista estètic com per la qualitat dels productes que s’hi cultiven. Ara bé, si l’hem de qualificar agrícolament, podem dir que és un graner. Fou el graner dels que la van conquerir successivament, adquirint la seva màxima esplendor productiva -com gairebé tots els territoris de l’imperi- en l’època de la civilització romana.
Perquè la història de Sicília és la història dels que hi han anat passant. Com tots els territoris del món, va tenir uns ocupants primitius -que són els que acostumen a batejar cada indret en qüestió-. I és així que els sículs van donar nom a l’illa. Però això va durar fins finalitzat el segon mil·lenni abans de Crist. Després l’illa va caure en l’òrbita grega, esdevenint tan important que va constituir el centre de la Magna Grècia. És per això que, avui en dia, hom pot trobar restes d’aquella cultura que són molt més significatives que les que es troben a l’actual Grècia. Parlo de Siracusa, Agrigento, Taormina, etc. Posteriorment, van venir els romans que la van convertir en una màquina fabulosa de produir farina. Entre l’Imperi d’Occident i el d’Orient, Sicília va ser romana fins al segle IX. Aquest segle va ser dominat pels àrabs que van controlar l’illa uns cent anys. Fins que van arribar els normands, que van instaurar el Regne de Sicília, beneït pel Papa. Els esdeveniments van portar al fet que l’illa acabés sota el domini de Carles d’Anjou, cap allà finals del segle XIII. A partir d’aquí entro en més detalls, per raons lògiques.
Arribat aquell punt- el domini de Carles d’Anjou-, els sicilians ja n’estaven fins més amunt, de la dominació francesa. Tant que fou així, que els nobles palermitans es van reunir a la petita capella de la Martorana -que es pot visitar avui perfectament- i allí van acordar demanar ajut al Casal de Barcelona -o al Rei d’Aragó, com prefereixin-. Els sicilians s’havien revoltat el dilluns de Pasqua, 30 de març del 1282, i provocat allò que la història ha passat a conèixer com “vespres sicilianes” que, malgrat el nom, de romàntiques no en van tenir res, ja que la matança de francesos va constituir la tònica definitòria. Fins i tot, d’aquest esdeveniment, Verdi en va compondre una òpera. El cas és que el nostre Pere el Gran va entrar a Sicília per Trapani el 30 d’agost desembarcant posteriorment a Palerm el 4 de setembre. L’estol reial estava comandat per l’almirall Roger de Llúria.
El Regne de Sicília, ara sota el domini català, va anar seguint les vicissituds que vam anar patint els súbdits d’aquest regne. Sicília es va unir al Regne de Nàpols i, amb tota la meitat sud de la península italiana, va formar el que es passà a denominar-se Regne de les Dues Sicílies. I va romandre possessió espanyola fins que Felip V en va renunciar pel tractat d’Utrecht. Poc més a dir del que vingué després. El Regne de les Dues Sicílies va quedar sota domini d’una branca dels borbons, fins que Sicília va ser conquerida per Garibaldi el 1860. Des de llavors forma part d’Itàlia.
I si m’he estès una mica sobre la història d’aquesta illa és perquè, si mai hi viatgen, es trobaran com a casa. La història passada en comú, sobretot amb els catalans, ha estat llarga. Passejant per les poblacions i barris de Palerm un es troba com peix a l’aigua. El cognom Catalano i Catalani és bastant corrent. I el seu mercat principal, a Palerm, es diu Vucciria.
Sicília es va unir al Regne de Nàpols i, amb tota la meitat sud de la península italiana, va formar el que es passà a denominar-se Regne de les Dues Sicílies
El sicilià, a diferència d’altres habitants del sud d’Itàlia és un personatge seriós, sovint circumspecte. Poc donar a cridar i al xivarri desordenat. Fer negocis allí no és difícil des d’un punt de vista formal. Les coses es discuteixen de manera entenimentada, sense exasperacions ni estirabots. Tot sota una normalitat aparent molt acusada. Encara s’estila l’encaixada de mans per signar un acord -que després es veurà reflectit sobre el paper, és clar-, cosa que vol dir que, a partir d’aquell moment els tripijocs i les posteriors interpretacions dubtoses deixen de tenir lloc. I aquesta sí que és una diferència acusada respecte als hàbits hispans, on la pràctica habitual de la trampa fa que qualsevol negociació tingui un futur incert.
Sicília forma part de la Itàlia pobra. La renda per càpita és de 23.000 euros (la Llombardia en té 48.200). El pes de l’agricultura és encara molt alt (un 3,5% del PIB) i el de la indústria és molt baix (9,5% del PIB). La resta se’n va en construcció, serveis (ja se sap, un sector eteri i d’un gran nivell d’atur encobert), etc. És una regió fortament subvencionada, i els ajuts principals provenen de l’estat italià -Itàlia és un membre contribuent net de la Unió Europea, vull dir que paga més que no pas cobra-. Aquesta subvenció permanent de les regions del sud d’Itàlia han creat fortes tensions polítiques i socials entre el nord i el sud. Encara que mai arriben a fer sang, ja que el concepte d’unitat nacional està molt arrelat, per sobre de tot. Convé recordar que va ser el nord el que va començar la unificació del país. I és el nord el que mana.
El problema greu que pateix Sicília és l’arrelada mentalitat agrària, en la implantació de la qual els espanyols, els catalans, no n’hem estat aliens. Posteriorment, massa anys sota domini monàrquic borbònic -amb les corresponents corts d’aristòcrates i altres classes improductives- van impedir cap revolució industrial. Aquest període d’abusos aristocràtics va portar a l’aparició d’una justícia paral·lela que mirés de protegir els pagesos més desvalguts. I és així que va aparèixer la màfia.
Aquesta subvenció permanent de les regions del sud d’Itàlia han creat fortes tensions polítiques i socials entre el nord i el sud
Quan vaig arribar per primer cop a Palerm feia poc que havien estat assassinats els jutges Falcone i Borsellino -l’autopista que uneix l’aeroport amb la ciutat ja portava el seu nom-. Ells van ser els iniciadors del procés de desmuntatge de la màfia siciliana que els darrers decennis ha perdut la seva gran força. Malgrat tot, arribar a Palerm i veure la presó on romanen els condemnats dels macroprocessos que aquell parell de jutges van iniciar, causa una certa impressió. Parlant amb gent local, un es trobava que la màfia era, almenys quan jo ho vaig treballar, un element de la vida quotidiana. Qui més qui menys, havia anat al col·legi amb els fills d’algun mafiós. Tothom ho sabia. Era l’única manera de sobreviure. I si bé l’estat italià va estar fortament amenaçat a finals del segle XX, avui dia sembla que el tema es manté sota un cert control.
No massa més a dir. La cuina? Excepcional. Basada en una simplicitat i una qualitat del producte que es fa difícil de trobar en altres indrets. L’idioma? Fàcil per un estranger que no sigui italià. Ells el parlen de forma una mica forçada i sense la fluïdesa del nord. Al cap i la fi, l’italià florentí -el que es va implantar com a oficial després la unificació- res té a veure amb el dialecte sicilià, que ningú més que ells comprèn. I és que per viure intensament Sicília s’ha de ser sicilià. Allí les còpies encara no s’han inventat.