Certament Espanya no és Alemanya. Però si acceptem que l’Alemanya que va sorgir de la Segona Guerra Mundial és un exemple bo a seguir -entre altres coses perquè el seu model constitucional i electoral es va inspirar en els aliats vencedors de la guerra- seria bo aferrar-se a aquest principi que difícilment pot ser combatut. Per tant, amb l’objectiu d’evitar el populisme i la demagògia en afers d’estat, recomano aixoplugar-se sempre en Alemanya. Que no tenen tant de sol, ni platges ni sangria? Millor per ells. Vagin vostès a saber si aquests elements, entre d’altres, no són els que constitueixen la nostra perdició -hi ha qui sosté que la bona governança va lligada a un ritme de pluges generoses.
Aquests dies ha començat l’inevitable i barroer llançament d’acusacions arran del model de finançament que el PSOE i ERC han pactat. Els atacs, insisteixo, estan al nivell intel·lectual de la política espanyola. És a dir, incultes, populistes i grollers. En aquests entorns, i quan algú fa una falsa asseveració, sempre és interessant combatre-la amb una altra, contrària, que algú, de reconeguda solvència, hagi manifestat. Per tant, permetin-me que els expliqui, molt per sobre, el sistema de finançament públic alemany i que podríem agafar com un sistema on emmirallar-nos i, com he dit, fer servir com arma llancívola quan els energúmens ataquen. No completament -fet impossible, car aquí no hi ha alemanys- però sí en els aspectes més cantelluts. Principalment la “solidaritat” que els alemanys anomenen “anivellament” -ja vaig escriure que de la paraula “solidaritat” n’acostumen a abusar els esquenadrets.
A Alemanya assumeixen que, aproximadament, el 50% de la despesa pública la fa el govern federal, mentre que l’altra 50% la realitzen els länder
El sistema de finançament alemany figura a la seva constitució, que ells anomenen Llei Fonamental (Grundgesetz). Clar que cal partir d’un principi que figura en aquesta llei i que diu: “Llevat que aquesta Llei Fonamental disposi o permeti el contrari, l'exercici de les competències de l'Estat i l'acompliment de les funcions de l'Estat és una qüestió dels länder”. Ja se sap que els länder (en singular: land) són els estats federats (Baviera, Renania-Palatinat, Bradenburg, etc.). N’hi ha setze. Vindria a ser l'equivalent a les nostres autonomies però sense porró, perquè ja hem vist que la Constitució alemanya aplica el principi de subsidiarietat: per omissió, els serveis de l’Estat els presta el land. Per dur a terme els serveis de cada land, es preveu un sistema de finançament del qual no hauria de distar massa el que s’ha pactat entre PSOE i ERC. El poder regulador pel que fa a la fiscalitat pública recau sobre el govern federal i els länder, mai sobre el poder municipal. Fem-ne un repàs a molt alt nivell. Comencem per com es reparteixen els diners.
- A Alemanya assumeixen que, aproximadament, el 50% de la despesa pública la fa el govern federal, mentre que l’altra 50% la realitzen els länder (que inclou els municipis). En conseqüència, molta regulació ve determinada per aquest principi. Per exemple, l’impost sobre ingressos dels ciutadans (renda de les persones físiques) i els beneficis de les empreses es reparteixen de manera compatida: 50% cada administració.
El poder regulador pel que fa a la fiscalitat pública recau sobre el govern federal i els länder, mai sobre el poder municipal
- La recaptació de l’IVA és el mecanisme que s’utilitza a Alemanya per regular i quantificar el nostre concepte “solidaritat” interterritorial. El 25% de la recaptació se la queda el land corresponent i el 75% se cedeix per corregir desequilibris fiscals.
- D’aquest 75% de l’IVA que es posa en un pot, el 25% es dedica als länder que recapten per sota de la mitjana. I la resta es reparteixen entre tots els länder segons unes fórmules determinades que es fixen en la capacitat fiscal de cada land. Això vol dir que del 75% dels diners de l’IVA que s’han posat en un pot, una quantitat tornen als länder que els va posar però de forma corregida.
De totes maneres es fa difícil de comparar tot el sistema amb l’espanyol, ja que Alemanya fa anys que treballa a fer un sistema fiscal més just i equitatiu. Cal prendre en consideració diversos fets:
- Els impostos que paguen les empreses no estan domiciliats allí on té la seu central aquella empresa, sinó a on l’empresa té les unitats productives. Per exemple, si la seu de Seat fos traslladada a Madrid, els impostos generats pels beneficis de la factoria de Martorell es pagarien a Catalunya.
Els funcionaris són del land, però també fan tasques que són competència del govern federal
- Els länder actuen com administració única, una fórmula que va proposar el seu dia el senyor Fraga Iribarne per a Catalunya. Que la Generalitat esdevingués l’única administració per tal de posar en relleu el fet diferencial català. Es tracta que el land duu a terme les tasques de les competències pròpies, però també les de l’Estat en el seu territori. L’eficiència és, naturalment, major. Els funcionaris són del land, però també fan tasques que són competència del govern federal. Una cosa és la titularitat, l’altra és l’execució. Recordin l’article 30 de la Constitució alemanya: “Llevat que aquesta Llei Fonamental disposi o permeti el contrari, l'exercici de les competències de l'Estat i l'acompliment de les funcions de l'Estat és una qüestió dels länder”. En conseqüència, els länder gasten globalment el 82% dels impostos recaptats perquè han de fer-se responsables dels serveis propis del land i, a més, dels de l’Estat en el seu territori.
La cultura alemanya no té assumit que uns ciutadans puguin viure de la moma permanent com succeeix a Espanya
- La constitució prohibeix excedir d’uns determinats sostres de dèficit públic que estan en l'1,5% del pressupost. I aquesta limitació afecta tant el govern federal com als governs dels länder.
- I, sobretot, la cultura alemanya no té assumit que uns ciutadans puguin viure de la moma permanent com succeeix a Espanya. Això porta a contínues modificacions i ajustaments de les lleis que transfereixen diners d’uns länder als altres.
En conclusió, podríem dir que no tot el que articula el sistema alemany és directament transportable a nosaltres -no sense fer una revolució i tabula rasa. Però sí que podríem aprendre a quantificar les coses per tal que les discussions girin sobre una base matemàtica i resultat d’un càlcul.
Pròximament, tocarem amb més detall el concepte “anivellament” -l’equivalent a la maleïda “solidaritat”- que, de la futura llei de finançament -si mai arriba a néixer- és el que més ens hauria de preocupar. Ja els he dit que discutir prerrogatives que han acostumat la població a gastar més del que es produeix és de mal pair. I aquest és el problema general d’Espanya.