A l’època de la il·lustració espanyola, Jovellanos va observar el gran buit que hi havia entre la investigació i l’estudi de l’agricultura respecte al que va anomenar “el rudo e iletrado pueblo”. Atenent a la preocupació, ell va proposar a Godoy l’edició del Semanario de Agricultura y Artes dirigido a los párrocos. Aquesta publicació pretenia propiciar que els rectors de cada parròquia, probablement els pocs que sabien llegir, transmetessin els coneixements als seus feligresos. Era una bona idea, potser, sense exagerar massa. Podem considerar-ho l’antecedent de l'expansió agrària. El setmanari es va publicar des de 1797 al 1808.
Ara, a la tercera dècada del segle XXI, a vegades quan es parla d’agricultura tinc la sensació que s’està parlant del “rudo e iletrado pueblo”. Sovint per desconeixement, però també, a vegades, des d’una posició paternalista, fins i tot amb un deix de supèrbia urbana. El mantra és sempre el mateix: els pagesos són molt vells, no tenen renovació generacional i l’agricultura està tecnològicament molt endarrerida. Per tant, d’aquí a dos dies, no hi haurà agricultura.
Em costa molt contradir aquestes afirmacions, ja que és la mateixa administració pública qui difon les estadístiques que confonen i avalen aquesta opinió. En qualsevol cas, la desinformació impedeix construir. Tal com vaig exposar a L’edat dels pagesos: una bona fake news? és un sense sentit mesurar l’edat dels pagesos d'acord amb els titulars de la PAC que solen ser els propietaris, sovint jubilats i no forçosament treballadors agraris.
L’agricultura s’ha de tractar com la resta de sectors. És l’afiliació a la Seguretat Social la que determina els ocupats en qualsevol sector. En el cas de l’agricultura espanyola, l’edat mitjana és de 43 anys. És a dir, res a veure amb un col·lectiu envellit. Però una xifra tan necessària i, a la vegada, senzilla d’obtenir es resisteix a ser publicada a Catalunya (Les dades a escala estatal estan publicades a la pàgina web de la Seguretat Social i són consultables per qualsevol persona.
Les conseqüències de la desinformació
La desinformació, en aquest cas, té conseqüències. És quelcom que desprestigia el sector agrari i afavoreix el menyspreu a la seva activitat. Ataca l’autoestima, prou maltractada, de l’agricultor. No estimula la incorporació de joves a l’agricultura. Portat a l’extrem, això fa pensar que l’agricultura catalana és una activitat inexistent o en perill d’extinció.
Aquest argument desactiva la necessària relació cultural entre productor d’aliments i consumidor. Els aliments passen a ser quelcom màgic que cada dia trobem al supermercat. Els preus dels aliments passen a ser un greuge inacceptable, en comptes de ser la lògica compensació als costos i treball de l’agricultor. A força de repetir-se, aquesta desinformació ha acabat formant part de les veritats que no cal contrastar. La pregunta pertinent és com es poden fer plans estratègics si es desconeix la realitat dels actius humans del sector?
Aquesta desinformació possiblement ha facilitat la presa de decisions equivocades a partir de la desconsideració d’un sector considerat, erròniament, en decadència. El tractament de l’agricultura com un col·lectiu de segona, malgrat la seva importància crítica, segurament ha exclòs els seus representants -en la proporció deguda- dels centres de decisió econòmics i socials.
Segurament, la desvaloració de l’agricultura real ha fet imaginar propostes idealistes sense sentit ni viabilitat. La multitud d’espais televisius dedicats al “pessebrisme” agrari en pot ser un símptoma que, a la vegada, multiplica la imatge desinformada.
La incoherència de la desinformació
La realitat parla d’un sector, l’agroalimentari català, que va ser considerat per l’Observatori Europeu de Clústers com el segon clúster agroalimentari del continent. Catalunya, partint d’un país amb dificultat física per l’agricultura (muntanyes i relativa aridesa), ha sabut construir sinergies entre agricultura, ramaderia i indústria alimentària fins a construir un important complex agroindustrial, a partir de la integració agroramadera que ha sostingut la vitalitat de les àrees rurals.
Els centres de recerca i innovació propis com l’IRTA, Parc Agrotecnològic de Lleida, Universitat de Lleida, Universitat Politècnica de Catalunya, Universitat Autònoma de Barcelona i altres universitats catalanes tenen un reconeixement merescut en els entorns científics. Internacionals en els camps de la bioeconomia, amb una estreta vinculació amb el món agrari i la indústria alimentària.
L’agroalimentació és el tercer sector exportador de Catalunya
Alguns sectors de l’agricultura i ramaderia catalana destaquen per la seva competitivitat i qualitat. El sector carni-ramader, la fruita fresca, l’oli d’oliva, el vi, el cava, l’arròs i la fruita seca són representatius. L’agroalimentació és el tercer sector exportador de Catalunya, darrere del sector químic i els automòbils. Mercabarna és el primer mercat hortofructícola d’Europa.
La fira Alimentària de Barcelona és una de les fires alimentàries més importants del món. La gastronomia catalana és valorada arreu del món. Algú pot creure que aquestes fites de desenvolupament i d'innovació sectorial s’han produït en un sector envellit, sense renovació generacional i cap expectativa de futur?
Els canvis que no es volen acceptar
Quina és la realitat que no agrada publicar? Que l’agricultura catalana està canviant i que el rol i estructura de l’explotació familiar agrària s’està afeblint o, si més no, transformant. La política agrària europea sempre s’ha recolzat sobre l’estructura d’explotacions familiars agràries i aquesta és la base de l’agricultura catalana.
Tanmateix, les famílies s’han fet més nuclears i, a vegades, no hi ha continuïtat per la via de l’herència. Aquestes finques, normalment passen a ser gestionades per altres agricultors o empreses de serveis agraris. Així, un agricultor (sol o amb personal assalariat) pot gestionar diverses finques de diferents propietaris, cedides en arrendament o a través de contractes diversos.
La política agrària europea sempre s’ha recolzat sobre l’estructura d’explotacions familiars agràries
És a dir, d’una forma natural, es produeix un procés de concentració en la gestió agrària. Un procés que va acompanyat d’un reforçament del fet empresarial que desdibuixa l’aspecte familiar. A la vegada, les noves exigències vinculades a la transformació verda i els mateixos avenços tecnològics estan reclamant noves inversions, unes inversions que també estan facilitant el procés de concentració. Un procés on s’afegeixen fons financers o empresarials que perfilen encara més un sector ben diferent.
La resistència al canvi
Aquests canvis poden ser considerats, per alguns, inapropiats o indesitjables i poden generar moviments defensius. Es tracta de reaccions legítimes i lògiques. Arran de la publicació de l’article sobre l’edat dels agricultors, un pagès em va enviar un vídeo dient: “tinc vuitanta anys, soc pagès i estic sobre el tractor”.
Es tracta d’un vídeo positiu sobre l’orgull de ser pagès, l’edat no importa, però aquesta persona està jubilada i cobra una pensió, el seu possible treball agrícola ha de ser considerat com a hobby i voluntari. Cal dir-nos la veritat, no amagant informació que es podrà encarar millor en el futur.
Les empreses agràries estan guanyant dimensió i eixamplant el pes dels assalariats, aquesta és la realitat. De cara a l’elaboració de polítiques agroalimentàries, la informació del propietari de les finques és important, però encara és més important la informació de l’empresa agrària que realment gestiona les finques.
La imatge del pagès envellit potser fa sentir-se còmode a algun agricultor, pensant erròniament que reforça la seva posició a l’hora de reclamar un major suport públic. Però la imatge d’un pagès modern, amic i coneixedor de la tecnologia ben segur que pot donar més confiança a l’hora d’obtenir suports i establir complicitats.
La imatge del pagès envellit potser fa sentir-se còmode a algun agricultor
La posició a la defensiva de la pagesia davant la transformació de les seves estructures de producció, de relació i de vida la trobo previsible i justificada. Però, em costa més d’entendre que a les barricades de la resistència als canvis s’hi trobi a primera fila l’administració pública.
Dilatar la publicació de dades objectives, sostenint una imatge falsa i a l’hora desvalorada de la realitat de l’agricultura catalana no és una bona estratègia de futur. No es tracta de sobreviure, es tracta d’impulsar i viure els canvis vers el futur.
Mirant endavant
Cal que l’administració pública catalana aporti les dades dels ocupats agraris (afiliats a la Seguretat Social) i faci un esforç per aprofundir en les múltiples i diverses característiques d’aquest col·lectiu. En aquest sentit, cal construir models d’informació estadística que encabeixin i donin a conèixer aquesta realitat des de la complexitat, trencant barreres fictícies des de criteris desfasats:
- Una bona comprensió del sector cal que incorpori el conjunt d’empreses de serveis agraris, sovint molt més tecnificades i que en realitat, sovint, són les que realitzen i gestionen les finques.
- Algunes indústries agroalimentàries incorporen la producció primària al seu funcionament.
- Hi ha empreses agràries que allarguen la seva activitat fins a la transformació i comercialització.
- La plurifuncionalitat d’algunes empreses agràries obre la seva activitat a funcions d’agroturisme, ecoturisme, serveis mediambientals o explotació forestal.
- Caldria incloure tots els subsectors que gestionen els recursos biològics: activitat forestal, pesca i jardineria.
Cal que la mirada de les polítiques agràries es dirigeixi al col·lectiu que treballa, un col·lectiu relativament jove que ha de tenir els recursos necessaris i un millor reconeixement a la seva activitat. En aquest sentit, és imprescindible reforçar la formació de qualitat sobre les noves tecnologies i els nous reptes vers una nova agricultura, tal com assenyalen les estratègies del Green Deal europeu.
Cal, sens dubte, comptar amb el coneixement dels veterans de l’agricultura. Però seria convenient oferir incentius a la cessió de la titularitat de l’explotació als gestors joves, atès que són aquests els qui poden impulsar més fàcilment les transformacions que l’agricultura moderna exigeix.
En tot cas cal respectar i donar seguretat als drets dels avis agricultors amb fórmules jurídiques adequades. Però cal posar a les mans de la joventut el timó de l’agricultura catalana. El reforç per part de la PAC de la figura “l’agricultor actiu” pot ajudar en la bona direcció, un fet que segurament forma part dels arguments de resistència al canvi.
Finalment, per poder fer front a les exigències de noves inversions i escalat de les empreses, cal afavorir i impulsar formes d’integració productiva i comercial. Tanmateix, també cal defensar i conservar les unitats productives existents, les quals han estat vinculades al territori des de fa molts anys i són reservoris de tradicions i conservadors de patrimoni físic i natural. En aquest sentit, el sistema cooperatiu pot esdevenir la millor opció per aconseguir-ho, acollint i donant resposta a una agricultura renovada en tecnologia i ambició.