Quart lliurament de la petita història de la societat de consum donis dels orígens de la humanitat fins a la lleugera revifada econòmica després de la pandèmia, que forma part del llibre 'L'Efecte Estic, Naixement, Ascens i Caiguda de les Classes Mitjanes' (*Profit, 2024). Aquesta part pertany als inicis de la construcció efectiva que tenen lloc a partir de la revolució industrial fins a 1920, els Bojos Anys Vint.
La societat de consum pròpiament dita s'estructura entre cinc moments clau: 1800, 1920, 1950, 2008 i 2020, que marquen definitivament el mode de viure a Occident. En aquests dos segles, el desenvolupament econòmic s'accelera, estenent el benestar a una part important de la població occidental. El turisme, l'oci, el transport i el comerç emergeixen com a sectors clau. La digitalització i la desintermediació en el segle XXI replantegen radicalment el consum. La urbanització s'accelera en aquesta època.
La societat de consum pròpiament dita s'estructura entre cinc moments clau: 1800, 1920, 1950, 2008 i 2020
Internacionalització de l'economia i producció massiva
La Primera Revolució Industrial, al voltant de 1800, es basa en noves matèries primeres fins llavors poc i gens utilitzades, el carbó, el ferro, l'acer i la hidroelectricitat. La màquina de vapor i la siderúrgia impulsen la mecanització de les fàbriques tèxtils, del ferrocarril i de la producció massiva, transformant la vida quotidiana. Canvia l'economia rural cap a una industrialitzada, incrementant el PIB per càpita i modificant hàbits alimentaris gràcies a la conservació i distribució massiva d'aliments, però alhora s'introdueixen una sèrie il·limitada de noves necessitats en la vida quotidiana.
El capitalisme fomenta el mercat i el lliure comerç, influenciat per interessos neocolonials per a accedir a matèries primeres i mercats globals. L'expansió europea en aquesta època explota recursos i mà d'obra en diverses parts del món, consolidant un sistema econòmic globalitzat. En l'àmbit internacional, el capitalisme estableix les bases neocolonialistes per a influir en totes les zones del món a fi de mantenir l'accés a les matèries primeres i als mercats. El planeta eixampla les seves davanteres convertint-lo en un espai d'intercanvi global. Els exploradors i els comerciants accedeixen als llocs més recòndits de la terra com la Polinèsia, el Pacífic sud, Austràlia, el Pol Nord i el Pol Sud, a més de tota Àfrica. A partir de la revolució industrial, les relacions entre Europa, principalment d'Anglaterra i França, i àmplies zones d'Amèrica, Àfrica o Àsia adquireixen la forma de protectorat per a explotar les matèries primeres i vendre als seus habitants tota mena de productes. S'aprofundeix en la globalització de la producció i de la distribució. L'èxode rural i la concentració urbana són fenòmens del segle XIX. Grans migracions transatlàntiques porten a milions d'europeus a Amèrica i Oceania a la recerca de millors condicions.
Encara que les epidèmies persisteixen, els avanços mèdics i les vacunes redueixen la mortalitat i augmenten la població mundial. Les grans ciutats europees creixen ràpidament, amb Londres superant els quatre milions d'habitants a la fi de segle. En efecte, la població mundial s’incrementa, encara que de forma molt dispar entre els països, un 50% entre 1800 i 1900. Les raons d'aquest augment de la població radiquen, d'una banda, en les màquines que redueixen l'esforç humà i, d’una altra, dels descobriments mèdics -vacunes contra el còlera, la verola i altres malalties, raigs X i una nombrosa llista d'innovacions- que repercuteixen en la qualitat de vida dels humans, quan abans delmaven la població. La producció en termes de PIB, que a penes supera creixements de l'1% des dels inicis de l'era cristiana, es dispara al 30%.
Els avanços industrials són més ràpids en països com la Gran Bretanya, França, Alemanya i els Països Baixos que a l'Europa meridional i oriental
Els avanços industrials són més ràpids en països com la Gran Bretanya, França, Alemanya i els Països Baixos que a l'Europa meridional i oriental. Els comerciants i banquers prosperen, i la burgesia s'alia amb l'Antic Règim per a consolidar el capital necessari per a la industrialització. El proletariat urbà creix en número, treballant en condicions precàries en fàbriques i tallers. Els habitatges obrers són insalubres i densament poblades, mentre les classes altes gaudeixen de millors condicions. L'educació pública i l'alfabetització avancen, erradicant a la fi del segle XIX l'analfabetisme en la majoria dels països europeus, excepte en països com Espanya, Portugal i Itàlia.
Els mètodes mecanicistes, com el taylorisme, optimitzen la producció en cadena, controlen temps i subdivideixen tasques per a reduir costos. La Segona revolució industrial, entre 1860 i la Primera Guerra Mundial, porta avanços tecnològics en l'electricitat, el telèfon, el transport ferroviari, el petroli i l'acer. També es desenvolupen indústries químiques i petroquímiques, s'introdueixen millores en la vida domèstica, com la màquina de cosir.
El salari, el salari
La combinació de producció massiva, demografia creixent i consum ampli estableixen les bases del consumisme modern. Un factor determinant d'aquest nou escenari és la creació del salari. Encara que passarà temps fins que sigui una font digna definitiva del benestar, de fet, emergeix com a font de riquesa personal i reafirmació de la individualitat; es tracta d'un ingrés fix periòdic que anirà cobrint cada vegada més necessitats i aspiracions. Les condicions laborals del proletariat resulten dures durant tot el segle XIX: llargues jornades, baixos salaris i escasses perspectives de prosperitat. El cost de vida augmenta més que els salaris, agreujant o mantenint els nivells de pobresa dels segles anteriors. Les lluites obreres i els moviments cooperatius d'aquest segle i del següent busquen millorar aquestes condicions que s'aconsegueixen amb molta sang, suor i llàgrimes.