Si bé és cert que cada generació té el seu propi patró de consum, des de finals dels anys 80 l’oci ha anat guanyant terreny de manera transversal a totes les societats dels països de l’occident desenvolupat. De fet, a la nostra societat actual se l’ha anomenat la societat de l’oci: som la societat que té més possibilitats per realitzar oci que cap altra al llarg de la història. I aquesta predilecció s’accentua en les generacions més joves que, curiosament, són les que menys poder adquisitiu tenen.
De fet, el seu baix poder adquisitiu podria estar, justament, molt relacionat amb aquesta predilecció per l’oci. Segons apunta el doctor en Administració d’Empreses i professor d’IESE José Luis Nueno, al seu darrer llibre Todo es terrible, pero estoy bien, “per fer front al cost de la vida, el consumidor retalla per on pot, per continuar gastant en allò que vol”. I això, traduït en les generacions més joves, vol dir que “davant la inflació i la incertesa, aclaparats per les despeses no discrecionals -energia, alimentació, transport, hipoteques, lloguers…- els consumidors redueixen les partides de despesa més grans -cotxes, mobles, electrodomèstics…-, però es premien amb despeses discrecionals menors en bars i restaurants o en petits viatges”. I no és pas una opinió: aquest carpe diem en els hàbits de consum Jose Luís Nueno el dedueix després d’analitzar 199 milions d’actes de despesa de 257.000 espanyols durant 16 mesos.
La població jove cada cop acumula menys riquesa i una de les maneres amb què fa front a l'increment de preus és capgirant els seus hàbits de consum. Segons l'última Enquesta Financera de les Famílies del Banc d'Espanya, les llars amb un cap de família menor de 35 tenien el 2022 una riquesa acumulada de 20.000 euros, quan l'any 2008 era de 100.000 euros. El motiu? Els salaris no pugen al ritme que ho fa l'IPC o el cost de l'habitatge. De fet, des de l’any 2011 fins al 2023, el sou de les persones menors de 25 anys va pujar un 7,7%, la meitat de l’increment de l’IPC (15,2%).
Els joves són la generació que més gasta en oci: hi destinen el 32% de la seva despesa en consum amb targeta
I si no hi ha prou poder adquisitiu per fer front a grans inversions vitals com la compra d'un habitatge, el pressupost el destinen a altres partides, com l'oci, entenent l'oci des d'una visió àmplia: no només activitats lúdiques, sinó també restauració, cultura, viatges, roba, esports... (cada entitat estudia l'oci comptant amb parcel·les d'activitat diferents). Segons dades de Caixabank, els joves són la generació que més gasta en oci (un 32% de la seva despesa en consum amb targeta), molt per sobre dels adults i els sèniors. Aquests últims, de fet, hi destinen el 17% del seu pressupost en consum.
La priorització clara la fan els joves, però la tendència a l'alça es generalitza a totes les edats. La despesa mitjana per llar l’any 2022 -no hi ha dades més actuals- es va incrementar a tots els grups de despesa, exceptuant l’habitatge, l'aigua, l'electricitat, el gas i altres combustibles; i els increments més elevats els van protagonitzar l’oci i la cultura (17,6%) i els restaurants i els hotels (16,3%).
I aquests creixements en quines xifres es tradueixen? Quants euros van sortir de les butxaques dels espanyols per al seu oci l'any 2022? Segons dades del Banc Santander -que també va detectar que els grups que més van incrementar la despesa van ser l'oci i la cultura, i els restaurants i els hotels-, la despesa mitjana per llar va ser de 1.534 euros anuals per al primer grup i 2.953 euros anuals per al segon. En total 1.469 euros, és a dir, 372 euros mensuals, sense tenir en compte altres activitats com l'esport, la moda o el self care, que també s'hi podrien encabir dins del gran calaix ambigu de l'oci.
Les persones necessiten cada dia entre dues i tres hores "lliures"
Per a la societat de l'oci, consumir oci és una manera d'atresorar temps lliure i de benestar, de consumir felicitat. Si les jornades laborals i les responsabilitats redueixen cada vegada més el temps lliure de les persones, l'oci és la via d'escapament de l'obligació. De fet, segons un estudi fet per la Universitat de Pensilvània i la Universitat de Califòrnia, sobre el temps lliure i la percepció de benestar -que va comptar amb la participació de més 35.000 ciutadans, les persones necessiten cada dia entre dues i tres hores "lliures", que s'han de traduir en temps de lleure, de desconnexió i d'activitats que aportin benestar. Ni més ni menys: "amb dues o tres hores lliures es compliria amb el temps de desconnexió i de plaer necessari sense arribar a sentir-se aclaparat per l'absència de productivitat".
I, ull, hem anat a parar a un concepte clau: la productivitat, el pal de paller d'una societat -la nostra- coneguda també com la societat del rendiment. El terme el va utilitzar per primera vegada el filòsof sud-coreà Byung-Chul Han definint-la com a "una societat sustentada en la cultura de l'autoproducció i l'explotació d'un mateix", que posa en el centre la recerca del benefici, del profit. I en aquesta obsessió per la productivitat, per esprémer al màxim el temps i els recursos del nostre voltant, ambdues visions -la de l'oci i el rendiment- funcionen com el ying i el yang d'una mateixa societat: dues filosofies oposades i complementàries que es necessiten l'una a l'altra.