Quan jo era un adolescent somniava en viatjar un dia a Sydney, a Austràlia en general. Però especialment a Sydney. Contemplava l’edifici de l’òpera i m’imaginava la ciutat en un indret remot on la gent vivia desconnectada de la resta del món. Aquest isolament la feia als meus ulls -de fet, encara la fa-, un indret desitjable. En aquella època hauria dit que estava boig aquell que pronostiqués que, d’adult, i durant tres anys, hi hauria d’anar cada dos mesos. I així va ser. I lluny de fatigar-me, sempre emprenia el viatge amb aquell neguit de qui va al lloc més lluny, la mateixa excitació que el primer dia. I és que Sydney -tota Austràlia - és, per a mi, un indret insuperable. On rarament res t’embafa. És allí on hagués anat si hagués hagut de marxar d’Europa.
Si algú em demana definir el sud-est d’Austràlia -el conjunt format pels estats de Nova Gal·les del Sud i de Victòria- diria que és un territori organitzat pels britànics d’ençà de fa més de dos-cents anys i que, a causa del seu clima mediterrani i determinada immigració, la cuina és molt bona. Fet, aquest darrer, que no deixa de resultar sorprenent. Recordin que estem parlant dels anglosaxons: una civilització lloable en molts sentits, però amb un paladar devastat. El cas és que Austràlia és una barreja terriblement atractiva: gent laboriosa, un bon clima, una bona cuina i una bona governança. Què més es pot demanar?
La història d’Austràlia és la de l'Imperi Britànic del Pacífic. L’aliança entre privat i públic de la que ens omplim la boca -aquest famós partenariat només existent en la verbositat dels nostres polítics- va tenir lloc quan la Gran Bretanya va haver de créixer: La Companyia Britànica de les Índies Orientals. Es va fundar a principis del segle XVII i es va dissoldre a finals del segle XIX. Missió complida. Malgrat tot, ja des de bon principi Austràlia va quedar una mica al marge de tot l’Imperi Indi (el famós Raj). Encara que hi havia arribat gent abans, el tema no va agafar volada i aires de formalitat fins que hi va arribar el capità Cook a finals del segle XVIII, allà on ara està el barri The Rocks, a Sydney. Com que el territori estava pràcticament buit, es va decidir colonitzar-lo. Per tant, no parlem de l’administració per part britànica d’un territori secularment civilitzat i culturitzat, com podria ser l’Índia i tot l’Extrem Orient, sinó d’incorporar un territori britànic al país. Un territori a on, inicialment, van ser enviats els presos a complir pena.
Austràlia és una barreja terriblement atractiva: gent laboriosa, un bon clima, una bona cuina i una bona governança
No va ser fins més tard que els colonitzadors es van adonar que el territori estava pràcticament desert i només poblat per uns pocs indígenes que, mira per on, tenien el costum de practicar el canibalisme -de fet, el van practicar fins no fa massa temps. Es veu que el capità Cook va ser menjat per unes tribus d’unes illes del pacífic. Amb això vull dir que tot plegat era molt agrest, i intentar projectar els hàbits i els costums de tots plegats (colonitzats i colonitzadors) a la realitat d’avui dia resulta una barbaritat. En fi, les coses van anar com van anar i la Commonwealth of Austràlia va entrar a formar part del Regne Unit.
El país era ric en mineria, i ho és encara. I de seguida es va veure que era bo per a la pastura, tant de bovins com d’ovins. Per això en aquestes dues àrees -mineria i ramaderia- el país va despuntar aviat. La seva llana i les seves carns arriben als racons més inesperats del planeta. Tots, productes excel·lents. Els recursos naturals miners són immensos -el país té una superfície similar a la dels Estats Units- i exporten a tot el món. Només són 27 milions d’habitants. L’índex de riquesa per càpita és altíssim (69.500 dòlars per càpita). Per afegitó, no pateixen cap recessió econòmica d’ençà 1990, que aviat és dit. En resum, jo diria que si existeix alguna mena de paradís terrenal, aquest podria ser Austràlia. Potser és la concatenació de coses ben fetes? Pot ser.
El privilegi britànic de la democràcia està en allò que no figura escrit
D’entrada Austràlia és una monarquia en què el cap de l’estat és el monarca britànic. Jo vaig viure de prop el període en què es va fer un referèndum per abolir la monarquia (any 1999). El resultat va ser negatiu. I és que el privilegi britànic de la democràcia està en allò que no figura escrit. Per exemple. El monarca britànic és el cap de l’estat i està representat a Austràlia pel governador general -bé, ara és una governadora, la senyora Sam Mostyn-. Aquesta figura és nomenada per Londres. El sistema polític australià és bicameral clàssic -elegit per sufragi universal directe de la població- que investeix un primer ministre -actualment el senyor Anthony Albanese, pel cognom ja es poden imaginar l’origen-. Atenció, però, perquè el governador general, que no ha estat elegit, pot formalment dissoldre el parlament. Un anacronisme històric. Algú es pensa que aquest fet s’aplicarà mai? Aquesta és la gràcia de la democràcia profunda: els hàbits que no estan escrits.
Perquè Austràlia és un país independent. Ara bé, com va arribar-hi? Si intentem fer un símil pròxim a nosaltres podríem dir que es va fer independent a cop de transferència de competències. És així. No existeix un dia de la independència a Austràlia. Mai ha existit un punt temporal en què es digués “ahir érem britànics i avui som independents”. No senyor. Austràlia s’ha anat allunyant de l’antiga metròpoli de manera suau i educada. Sempre considerant els britànics com amics. Col·laborant en totes les aventures bèl·liques (Primera i Segona Guerra Mundial, guerres del Pròxim Orient, del Pacífic, etc.). A principis de segle XX podríem dir que Austràlia era un territori de la Gran Bretanya. A finals de segle era un país independent. Ep! I sense escarafalls.
Sempre he pensat que els millors llocs per viure són aquells indrets localitzats en un cul-de-sac. Austràlia no està en el lloc de pas de res. Ningú hi para per coincidència. I vet aquí l’interès. I l’avantatge dels culs de sac. Hi has d’anar. Conèixer el país és una aventura fascinant, sobretot si has de barrejar-hi negocis, feina i una mica de curiositat, que és com es pren pols a la realitat. És així que un es pot trobar, al cap de munt de la banya, a Cooktown -una petita població d’intrèpids on fins fa pocs anys no hi havia carretera i s’havia d’arribar en vaixell- amb una senyora que cuida el jardí perfectament vestida amb una pamela al cap. Enutjada perquè els cangurs li destrossen la feina; “estic frisant perquè arribi l’estiu. He quedat amb una amiga per anar Gal·les (Regne Unit) a presentar les nostres plantes a un concurs que fan allí!”. També pots travessar el país per la meitat sempre que, en determinats casos, hagis d’avisar la policia quan surts i quan arribes, perquè els accidents i les pèrdues són habituals. O fer atenció a animalons perillosos com t’avisa un granger al qual una serp va matar la seva dona. O creuar una finca de les dimensions de Catalunya (un quadrat de 200 km de costat) on guien els ramats amb helicòpter.
Bé, tot això és real. Existeix sense fer soroll. Perquè té lloc a un cul-de-sac on tothom camina cap per avall.