Quan moren els mestres, com ara ho va ser per mi Josep Martí Gómez als meus inicis en periodisme, la meva carrera anterior, se m'encomana el tedi del spam. Pilita Clarck el va definir al Financial Times com allò no desitjat que arriba, vulguis o no vulguis. No saps d'on ve, però sempre aterra. Fa més de mig segle que existeix el correu electrònic, i quasi vint que Bill Gates va dir que en dos anys es resoldria, malgrat el qual les empreses han de continuar dedicant una partida gens menyspreable a instal·lar filtres per batre'l, i els particulars, cadascú segons la seva disponibilitat, també. Ni uns ni altres han obtingut massa èxit. Són els efectes col·laterals de l'estructura d'internet. I si ens fessin pagar per rebre notícies? -es preguntava Pilita Clarck-.
El cotxe i l'espai urbà
Amb això de la informació tots anem molt despistats. A cada petjada internàutica donem el dret als compradors de les dades generades que ens enviïn tot el que desitgin. En definitiva, internet és una paperina exquisida plena d'aigua que es vessa pels quatre cantons. Fonts i fonts, contaminades o no, sempre intencionades. El propòsit de tota informació ja es dóna per suposat; el procés de contaminació i els seus efectes, no tenen cap justificació. Això és el spam persistent que no cessa.
Tothom té clar què esdevindrà en quinze o vint anys, malgrat la qual cosa no hem estat capaços de consensuar el model de transició cap al nou escenari
L'altre dia, l'alt directiu d'una firma automobilística em deia que el sector està disposat a invertir desenes de milers de milions d'euros en el cotxe elèctric, però que, encara que hi hagi sensibilitat social envers la sostenibilitat del planeta, no tothom va pel mateix camí. Guille López, líder d'Eixample Respira, identificava les ciutats del futur amb molts menys cotxes, tots automàtics, elèctrics i socials, movent-se per l'espai urbà, ocupat aleshores massivament per les persones i no pas pels vehicles com ara. Sense els costos sanitaris de la contaminació. Sense la lluita per l'ús de l'espai públic a les voreres, en passar el carrer... Sense la seva utilització al servei de l'aparcament. Sense les congestions de tràfic. Sense el soroll... Milers de milions disposats pel cotxe elèctric quan se'n necessitaran molts menys vehicles al futur, per una banda; sensibilitat mediambiental generalitzada, per una altra. Mentrestant, la realitat de les nostres ciutats és la disbauxa. Hi ha focus. Tothom té clar què esdevindrà en quinze o vint anys, malgrat la qual cosa no hem estat capaços de consensuar el model de transició cap al nou escenari. El resultat és que la funció i l'ús del cotxe correspon al segle passat; les ciutats es continuen construint, si fa o no fa, dins dels mateixos paràmetres urbanístics; i tots els esforços de cara al futur van a destemps i produeixen neguit. Correu brossa.
La ciutat i els turistes
La nova normalitat sembla que no arrenca com molts voldrien: tornar a emplenar els carrers de riuades de turistes, que entren als establiments de tota mena, fan despesa a les botigues, emplenen els taxis, visiten els museus, els monuments, i compren tiquets per atestar can Barça. El concepte de nova normalitat és redundant; qui l'ha posat a la boca no s'ho creia. Els cicles econòmics mai són rectilinis. Els clients modifiquen els seus hàbits, els valors, els interessos per uns o altres productes; les tecnologies s'envelleixen i se n'introdueixen de noves constantment; les relacions i la representació socials es modifiquen; i les emocions i els sentiments -per exemple, la por davant l'esdevenidor de la post pandèmia- evolucionen més lentament del que semblaria. Es treballa en una visió centrada en el mateix turista que venia, en el mateix nombre de turistes de sempre (i si pot ser creixent, millor).
Atreure els visitants, després de la catàstrofe pandèmica exigeix molt més que estar assegut a la porta esperant l'allau de turistes. Requereix la millora constant de la destinació, les botigues, els monuments...; l'ús productiu de les noves eines tecnològiques; i ser capaços de gestionar directament els clients creant els llaços de veritables comunitats virtuals i presencials tant dels turistes de el hinterland, que són els que ha salvat la casa, com els d'isòcrones més llunyanes. Tot això ajuda a generar la confiança en la ciutat i fidelitzar als visitants antics i nous. Front aquesta estratègia, què fem? Doncs estem veient com els restauradors, els hotelers i molts serveis turístics, a mesura que avancen els dies, incrementen els preus per recuperar-se econòmicament -diuen- de les primeres fases de la post-pandèmia. Tornem al xiclet del revenue management: màxim benefici en cada situació, client més adient, i moment i canal just més oportun.
El vell mestre de la crònica urbana i de la vida, fent el murri, diria que aquesta és la vida i que cal narrar-la, des de l'òptica dels guanyadors i dels perdedors
Hauríem d'estar desenvolupant campanyes per recuperar els que ens coneixen, demostrar-los-hi a aquests i als que no han vingut mai que som una ciutat visitable, atractiva i amable, llençant promocions dels nostres encants, i enganxant-ho tot amb preus excitants. El que se'ns acudeix és augmentar els preus. Spam.
Per això, quan mor un periodista com Josep Martí Gómez, del que tant has après a veure i viure la vida, i també l'ofici, t'adones que aquesta mala notícia, el discurs envers el cotxe o envers la nova normalitat i la tornada dels turistes, són spam, pur spam. Amb la pipa a la boca, signant amb el seu nom sencer o deixant l'article anònim, en senyal de protesta, el vell mestre de la crònica urbana i de la vida, fent el murri, diria que aquesta és la vida i que cal narrar-la, des de l'òptica dels guanyadors i dels perdedors.