La temporalitat catalana és la quarta més alta dels països desenvolupats europeus i té un volum similar al mercat de treball d'Holanda. Segons Pimec, la temporalitat és del 26,7% i els contractes de molt curta durada fan que un de cada quatre nous convenis sigui de menys d'una setmana. Què se’n pot fer en contra, què la causa, com reduir-la? “El mercat laboral s’assembla cada cop més al joc de les cadires”, afirma el professor titular a la Universitat Autònoma de Madrid i investigador de Fedea Marcel Jansen, que ha participat en el debat La temporalitat laboral en el punt de mira, organitzat per la patronal de la petita i mitjana empresa.
“El bon creixement de l’ocupació és una bona notícia, però els nous llocs de feina són més precaris si els comparem amb els d’abans de la crisi”, avisa Jansen. Un dels aspectes que criden més l’atenció, segons diu, és l’increment en la proporció de contractes de molt curta durada. “Les dades situen Espanya al capdamunt del rànquing de països amb la proporció més gran d’ocupació no estàndard d’Europa i s’urgeix a dissenyar una estratègia que abordi l’arrel del problema. La contractació indefinida ha de ser la norma i no l’excepció”.
Un problema estructural?
Fins l’esclat de la crisi, la taxa de temporalitat espanyola duplicava la mitjana europea. L’origen d’aquesta dualitat laboral ve de la reforma del 1984, que va liberalitzar l’ús dels contractes temporals. D’aleshores ençà hi ha hagut molts intents “infructuosos” de reduir aquesta taxa. Però només la crisi econòmica ha estat capaç de retallar-la 10 punts percentuals “per la destrucció de llocs de feina temporals”. Ara bé, amb la recuperació, la taxa de temporalitat ha tornat a nivells del 2007.
El professor Jansen durant la ponència a Pimec | Cedida
Això desemboca en una aparent paradoxa que ens duu a menys ocupació i més contractes: “Hi ha més contractes que abans de la crisi, però menys ocupació. La taxa de temporalitat és ara més baixa que abans de la crisi i alguns creuen que això és bo, però en realitat és que s’han disparat els contractes curts”.
Jansen: “Hi ha més contractes que abans de la crisi, però menys ocupació"
Es tracta d’un problema estructural? L’elevat pes d’activitats estacionals importa, però explica el 10% de la diferència amb la mitjana europea, segons el professor. El 90% restant s’explica per les diferencies en les taxes de temporalitat per sectors, totes més altes a Espanya. Què vol dir això? “El problema no és el pes del sector de la construcció sinó l’alta taxa de temporalitat d’aquest sector”.
Molt curta durada
S’ha viscut un auge dels contractes de durada molt curta. Actualment, el 26% dels contractes duren menys d’una setmana i el 40%, menys d’un mes. Fent el focus en el sector de l’hostaleria, la temporalitat no és només per culpa del “sol i platja”. Des del 2009, el nombre de contractes en aquest sector s’ha triplicat i compta amb el major nombre de contractes de curta durada i de recontractacions.
El 62% dels contractes de menys d’una setmana se signen amb persones amb un nivell educatiu baix. Més d’un terç (35%) són a l’hostaleria, mentre la indústria manufacturera és el tercer sector en contractació de molt curta durada amb l’11,4%. “I això no és per un us excessiu dels serveis de les ETT”, avisa Jansen.
Causes de la temporalitat?
Les hipòtesis a què apunta Jansen com a causes d’aquesta temporalitat són dues: “Estalviar-se costos durant la crisi i la digitalització”. El professor creu que la gestió dels recursos humans just in time gràcies a la digitalització ha facilitat que les empreses derivin part dels seus riscos sobre les esquenes dels seus treballadors: “S’haurà d’abordar una regulació d’aquest problema. Necessitem flexibilitat però s’ha de trobar un equilibri i no posar sobre el treballador tot el pes del risc de la relació laboral. Només cal veure la feina que ofereixen certes plataformes digitals que redueixen al mínim els riscos d’una relació mercantil”, apuntant a empreses com Deliveroo o Glovo.
El mur
La principal explicació de l’abús dels contractes temporals no és el nivell de costos de l’acomiadament, sinó la diferència en la protecció de fixes i temporals. Això és el que el professor anomena “el mur”. Els contractes temporals tenen una data de caducitat i en comptes de convertir-los en fixes, moltes empreses prefereixen rescindir la relació i contractar una altra persona. Les principals víctimes d’aquesta “rotació ineficient” són les persones amb poca qualificació i els joves. Les diferències en costos inclouen tant les indemnitzacions per acomiadament com les diferències en costos administratius i el grau de seguretat jurídica. “El resultat és un sistema on les empreses escullen el tipus de contracte en base a diferències arbitràries en costos en comptes de en característiques intrínseques del lloc de feina”, afirma el professor.
L'alta temporalitat laboral endarrereix l'emancipació dels joves i causa baixa taxa de natalitat
I quines són les implicacions econòmiques d’aquest sistema resultant? “La dualitat laboral té un altíssim cost econòmic: una excessiva volatilitat cíclica de l’ocupació, baixos nivells de productivitat, lentitud en l’ajustament dels salaris de conveni, a nivell macroeconòmic”, però també a escala individual o del mercat laboral: “Ocupació inestable, baixos salaris, poca inversió en formació, desigualtat de les possibilitats d’avançar en les empreses, dificultats per acumular drets a prestacions contributives i, fins i tot, endarreriment de l’emancipació dels joves o baixa taxa de natalitat”.
Solucions?
Jansen insinua, en contra del que desitja el president de Pimec, Josep González, que seria òptim fer pagar més a les empreses que abusen de la temporalitat perquè les que contracten de manera indefinida no hagin de subvencionar els treballadors que les empreses temporals acomiaden. “Les diferències en la rotació genera subvencions creuades entre empreses i sectors: les empreses que roten poc acaben finançant les prestacions generades per empreses que roten molt”, afirma.
I els Governs, què han fet? Les reformes laborals del 2010 i del 2012, segons l’expert “no han empitjorat l’accés a l’ocupació indefinida, però tampoc l’han millorat”. Segons diu, “sense mesures, la taxa de temporalitat tornarà als nivells d’abans de la crisi”.
“Per les empreses segueix sent més econòmic i segur rescindir un contracte temporal que un indefinit”, indica Jansen. “Eliminar el nivell d’indemnitzacions entre fixes i temporals només eliminaria una de les fonts de desigualtat”, afirma. En aquest sentit, el TJUE va obrir la porta a una equiparació de les indemnitzacions entre contractes fixes i temporals: “Portugal ho va fer i té una taxa de temporalitat del 23%, la mateixa que abans de la crisi”.
“Com més estricta sigui la protecció dels contractes indefinits, més complicat serà accedir-hi”, conclou.