Les grans companyies tecnològiques, algunes de les que avui lideren els rànquings mundials de facturació i valorborsari, van arribar a la consciència col·lectiva de la ciutadania navegant una onada de contracultura. Les dècades als marges del curt segle XX que va definir Eric Hobsbawm, de la mà de la revolució conservadora i les successives victòries de la nova raó del món, van elevar Microsoft o Apple a l'estatus d'heralds d'un futur de creativitat, connectivitat i individualitat enfront del gris i terrorífic leviatan estatal a l'altra trinxera de la guerrafreda. Durant els primers anys del XXI, SiliconValley va aconseguir replicar aquesta narrativa, establint-se com una eina progrés social, com servidors de valor col·lectiu mitjançant la tecnologia. Casos com l'escàndol de CambridgeAnalytica, però, aixequen aquest teló, i la Big Tech es desvetlla cara el públic com un monstruós aparell amb ambicions imperials que aspira a fer-se imprescindible per explotar l'activitat dels seus usuaris com els barons del petroli que explotaven miners i pous des d'abans de la Primera Guerra Mundial. "Això era fins ara impensable, però s'ha construït una consciència de la necessitat de limitar el poder de les grans tecnològiques", afirma James Muldoon.
En el seu darrer llibre Platform Socialism: How to Reclaim our Digital Future from Big Tech (Pluto Press, 2022), el professor de Ciències Polítiques a la Universitat d'Exeter parteix d'aquesta premissa per plantejar dues qüestions: com han arribat les grans tecnològiques a expandir-se fins als darrers límits de la vida i les relacions contemporànies; i com aquests espais es poden reclamar per fer-los operar en benefici de les majories socials. Tal com identifica en els primers capítols de l'assaig, els gegants de la tecnologia han assolit quotes de poder inaudites fins i tot per als més grans capitals industrials mitjançant una combinació de clàssiques pràctiques lobbístiques – companyies com Facebook, Uber o Airbnb han dedicat centenars de milions de dòlars a tirar enrere qualsevol regulació que qüestionés el seu model de negoci – amb tàctiques d'organització de comunitats apreses, de fet, dels moviments socials. "Emprenedors del món, uniu-vos!", ironitza Muldoon, que observa com les apel·lacions a aquest sentit de comunitat, sempre construït al voltant de la generació de benefici amb, sovint, serveis i productes que haurien de ser utilities, han estat una eina cabdal per la supervivència del discurs tecnoutòpic i determinista de les plataformes tal com les coneixem.
"El primer pas per contradir aquests poderosos interessos és imaginar possibles futurs que escapen del seu control. Només llavors podrem construir un ecosistema exitós d'alternatives democràtiques per reclamar el nostre futur digital"
Sense negar la utilitat de molts dels serveis tecnològics i digitals que estan al nucli de plataformes com les mateixes Facebook o Twitter, Muldoon qüestiona la necessitat dels entramats empresarials, tendents a l'oligarquia, que les fan funcionar. L'acadèmic planteja la possibilitat d'una nova economia digital basada en la col·laboració públic-comunal, especialment de la mà dels nous municipalismes, en què no s'estableixi el fals dilema entre evolució tècnica i beneficis socials. Projectes com el marketplace digital municipal Up&Go, a Nova York, o els ride shares proposats a diverses ciutats de Texas després de les regulacions contra Uber que la multinacional va derruir el 2020 precisament amb una inversió de 200 milions de dòlars en pressió a les administracions, demostren la possibilitat d'establir una nova economia digital que ofereixi "eficiència i solidaritat; innovació i igualtat".
L'ample abast de les grans tecnològiques en la gestió de la vida social – les relacions personals, els contactes laborals, la comunicació política... – fan que la seva socialització esdevingui un element clau per a la pervivència de la participació democràtica. El seu caràcter d'escala, però, tal com reconeix l'autor, planteja un conflicte. Com maximitzar la presència cívica en la presa de decisions sobre serveis i estructures, per la seva pròpia naturalesa, mostren una clara tendència cap a la concentració del poder? Muldoon es mostra escèptic amb la noció de grans plataformes controlades per l'Estat, o per una conjunció supraestatal, per la deriva burocràtica que aquestes poden prendre – a banda de per les limitacions de connectivitat territorial que provocaria una fragmentació geogràfica de les plataformes. Tot i això, admet el professor, unes xarxes i plataformes de propietat pública serien un pas endavant en comparació amb l'estructura corporativa actual, en tant que conservarien "la fina capa de participació ciutadana que encara mantenen les democràcies liberals" occidentals.
Qüestió d'imaginar
Muldoon és clar al llarg del seu assaig – en una tendència que comparteix amb autors com el seu referent Nick Srnicek, autor de l'anàlisi estructural de l'economia digital Platform Capitalism, o Mark Fisher – en què la gran victòria de la Big Tech és el seu control, essencialment, sobre la imaginació i el desig. Deixar als designis del mercat el desenvolupament de les tecnologies lligades a la web social han posat tanques que delimiten el que pensem que pot ser internet, el que li demanem com a ciutadans, treballadors i, en conjunt, cos social a la xarxa. De la mà del mestre Erik Olin Wright, el professor advoca per una transformació intersticial: l'aprofitament de les escletxes de democràcia i col·lectivitat que queden dins les plataformes per construir nous mons dins del vell, petits nodes d'organització que allunyin, quan no tirin avall, les parets del progrés tecnològic de mercat.
La col·laboració públic-col·lectiva guanya molta importància en aquesta aproximació estratègica a la represa del poder sobre la platform economy que proposa l'acadèmic. Al final del día, les victòries discursives i d'imaginació econòmica necessiten un suport material i normatiu – quantes divisions té el Papa, que preguntava algú a un saló francès – per funcionar. Regulacions que obliguin les companyies a informar els seus usuaris de com es faran servir les seves dades, o que prohibeixin la seva venda a tercers; normatives laborals que impedeixin que les plataformes tractin els seus treballadors com contractistes independents, o les mateixes lleis anti trust que pretenen – ara per ara, sense èxit – limitar el poder de macrocorporacions com Alphabet es fan imprescindibles cap a la transició envers un món digital democràtic. La força social en forma d'organitzacions alternatives en entorns digitals, això sí, pot proveir el regulador de la legitimitat democràtica per implementar aquestes normes davant les "resistències" de la Big Tech que Muldoon reconeix que inevitablement es patiran.
A Platform Socialism, Muldoon fa un exercici intel·ligent d'imaginació en sí mateix. La seva proposta de recodificació de les relacions socials ofereix l'alternativa a un capitalisme digital que va més enllà de la vigilància i està profundament endinsat en l'explotació i el creixement productiu mitjançant el minat i venda de dades en plataformes obscurantistes i antidemocràtiques. Però queda clar, en llegir l'assaig, que pensar i construir alternatives col·lectives i socials davant aquest capitalisme de plataformes comporta inevitablement pensar i construir alternatives al mode de producció en si mateix; imaginar una organització digital diferent és també imaginar una organització econòmica diferent. "El primer pas per contradir aquests poderosos interessos és imaginar possibles futurs que escapen del seu control. Només llavors podrem construir un ecosistema exitós d'alternatives democràtiques per reclamar el nostre futur digital".