El moment més emotiu de l'any es produeix a les tres en punt de la tarda. El Crist es passeja pel centre de Reus en professó el Divendres Sant. Accedeix a la porta de la parròquia de la Sang. Truca. Demana per entrar. Abans que li donin permís i es tanqui definitivament fins a l'any que ve, es gira cap a l'exterior mirant als fidels congregats a la plaça. Són uns instants màgics. Just el temps per implorar tres desitjos. Sempre els concedeix. Confesso aquí el secret més íntim del que he demanat.
La Reial Congregació de la Puríssima Sang de Nostre Senyor Jesucrist de Reus celebra la manifestació pels carrers de la seva demarcació des del segle XVIII. El format majestàtic actual de la professó de l'Agonia correspon a una normalització efectuada el 1907. A dos quarts de dotze, surten cap a la Prioral de Sant Pere el Crist els confrares -amb golilla o capirot-, els cors de la parròquia -que interpreten nou vegades el Vexila Regis Prodeunt-, la cohort dels armats amb la llança i una representació de les altres confraries de la ciutat. Des de la primera església de Reus, torna el Crist i el seu seguici a la seva parròquia on l'espera la concurrència per fer les peticions. De petit, les demandes anaven des de les llaminadures a guanyar el partit de futbol de l'endemà, passant per la salut dels pares i familiars. Els darrers anys, la cosa va de bo.
"Li he demanat que m'esborri de la polèmica entre la intel·ligència artificial i la intel·ligència humana, perquè és falsa"
Enguany no he pogut assistir, però he fet arribar al Crist les meves súpliques. Li he demanat que m'esborri: 1) de la polèmica entre la intel·ligència artificial i la intel·ligència humana, perquè és falsa; 2) de cooperar en fer creure que al futur no tenen llocs les pimes; i 3) com més aviat millor, del ridícul del 0-4 a la vegada que encara retruny a les meves orelles "Messi, Messi, Messi...".
Sobre la primera petició, jo em posiciono com en Josep Maria Ganyet a la seva columna El futur no existeix encara. Diu l'autor: "mentre ens passem el dia discutint de com ens agradaria que fos el futur, ens despreocupem del present, un present en el qual l'autopilot dels cotxes Tesla és un vulgar truc de màrqueting..." Ens hem venut l'enteniment amb la darrera versió del ChatGPT, com si els avenços de la intel·ligència artificial fessin trontollar la humana. No és una competència entre una i altra el que hauria de centrar la polèmica entre savis en mig de la demanda de moratòria per discutir el tema. Les tecnologies digitals han arribat, com a les altres revolucions anteriors, per protagonitzar aquest segle i hauríem d'enfocar-la com un pas més per millorar la qualitat de les coses, estalviar temps i esforços, abaratir els productes i serveis, i permetre l'accés a les fonts de matèries primeres i a la riquesa d'una forma més compartida. Desviar la qüestió és perdre el temps. Al present li sobren polèmiques com aquesta, que deixin treballar als tecnòlegs i que avencin com més aviat millor.
Sobre la segona petició, li he deixat ben clar al Crist de la Sang que una societat que avença cap a la globalització, i és bona la interrelació entre països, grups socials i empreses, no pot destruir el teixit empresarial dels petits i mitjans. Les pimes són la majoria actual i ho seran al futur. Gaudeixen de la dimensió adequada, racional i propera; treballen de valent i pensen sobretot en el benestar de la família que l'empeny, en els treballadors, en l'entorn immediat i en generar riquesa, molt més que en l'economia especulativa de segons i tercers mercats en la qual tot està en venda. El que passa és que els governs legislen més a favor dels primers que dels segons; aboquen més recursos i esforços, perquè és més senzill. És reversible que s'acabi col·locant les pimes, en segon lloc, sense fer-ho des d'una perspectiva paternalista o pujadista? Jo crec que sí. Li he demanat al Crist de la Sang.
Sobre la tercera petició, qui dia passa anys empeny: dos dies després del moment de les Tres Gràcies, pràcticament ni me'n recordava del 0-4; ara bé, els crits de "Messi, Messi, Messi..." encara perforaven els meus timpans. Frustració de present, nostàlgia del pretèrit; en aquest cas, qualsevol temps passat va ser millor. Però els cicles van i venen i el futur immediat és esperançador. La certesa que m'ho concedirà el Crist de la Sang.