Encara que costi de creure, hi ha qui pensa que després que Donald Trump assumeixi la presidència dels Estats Units, el pròxim 20 de gener de 2025, agafarà un avió rumb a Moscou i resoldrà el conflicte russo-ucraïnès. Anirà després tot seguit cap a Tel-Aviv i resoldrà el conflicte israelià amb Hamàs i Hizbul·là, just abans de tornar a Washington. Tot plegat en un mateix viatge, fent honor a la seva fama d’home resolutiu o de businessman. Per desitjar que no en quedi.
El dia que Trump va guanyar, es va imposar el sentiment que les seves promeses electorals es farien realitat
Anem primer als fets objectius. El dia que Trump va guanyar les eleccions, les borses americanes van pujar, tot descomptant que baixaria els impostos de societats a les empreses; la renda fixa va caure, tot preveient que el seu major proteccionisme aranzelari generaria una major inflació així com un augment dels tipus d’interès de llarg termini, i el bitcoin va pujar, tot donant per entès que faria una gran desregulació financera. Per tant, el dia que Trump va guanyar, es va imposar el sentiment que les seves promeses electorals es farien realitat. Aquest sentiment pot tenir les arrels en el fet que tingui ara més força que en el seu primer mandat, ja que, al cap i a la fi, ha guanyat també en vot popular per primera vegada; ostenta majories tant en el Congrés com en el Senat, i disposa d’una major experiència en el càrrec.
Tanmateix, però, és ben cert també que la realitat econòmica moltes vegades s’imposa i limita a la voluntat electoral, que existeixen importants contrapesos institucionals dins i fora dels Estats Units, i que, de fet, es tracta del seu segon i darrer mandat. Certament, els dos primers anys serà prou lliure per a prendre decisions impopulars, però els dos darrers anys de la seva presidència seran el que s’anomena la lame duck presidency, o presidència de l’ànec coix. És un període en què el poder i influència dels presidents nord-americans sol disminuir, atès que ja no es poden presentar a un tercer mandat.
Diversitat d'opinions sobre el terreny
Anem ara a endinsar-nos una mica més en la qüestió, i per a fer-ho cal disposar d’opinions sobre el terreny, de primera mà. Per això introduiré converses recents, totes en els darrers tres mesos, que he tingut amb consellers delegats d’empreses dels Estats Units, de Hong Kong, de Vietnam, d’Estònia i d’Israel, entre altres.
Els votants de Trump no neguen que aquest sigui una mala persona, amb uns enormes defectes prou coneguts per tothom, sent el tipus de persona amb qui ningú voldria tenir-hi cap mena de parentiu. Ho admeten ràpidament, però diuen, alhora, que les seves polítiques són encertades. Distingeixen, per tant, al personatge de la seva acció política. Diuen també que utilitza recurrentment l’exageració com a estratègia. L'ajuda a captar vots, i en això emmarquen molts dels seus comentaris desafortunats, no fruits de l’atzar sinó suposadament molt calculats. Què farà Trump?
Comencem per Mèxic. Diu Trump que vol posar aranzels als productes fabricats a Mèxic. Certament és molt difícil que ho faci. En primer lloc, en el primer mandat Trump, aconseguí que el percentatge del total d’exportacions mundials provinents de la Xina ja no cresqués més. Aquest percentatge, després d’estar creixent durant molts anys, es va situar llavors al voltant del rang 15%-17%, on continua avui. Ell mateix ho considera un èxit seu. Mèxic fou una de l'alternativa a la Xina que el mateix Trump promogué. El resultat fou que el número de maquil·les mexicanes, empreses que produeixen a Mèxic per exportar als Estats Units, es va disparar. Qui en són els principals propietaris? Les mateixes empreses nord-americanes, que serien les primeres perjudicades pels aranzels.
Cal no oblidar que l’emigració sempre es dirigeix cap als països on hi ha feina
Amenaça Trump també amb deportar als immigrants il·legals, bona part dels quals són mexicans. Ho té molt difícil per dos principals motius, en primer lloc, l’economia nord-americana està en una situació de plena ocupació, amb unes taxes d’atur en zona de mínims històrics, i necessita molta mà d’obra. Cal no oblidar que l’emigració sempre es dirigeix cap als països on hi ha feina. En segon lloc, pel seu particular sistema. Quan un immigrant il·legal entra als Estats Units, l'endemà pot demanar feina a qualsevol lloc. No cal estat legalitzat per treballar als Estats Units. Existeix un sistema d’assegurances privades per a treballar a empreses privades, especials pels il·legals, que el sistema admet. Mentre treballin els deixen fer, això sí, si cometen qualsevol irregularitat amb la justícia són deportats, per molt que faci molts anys que treballen als Estats Units. M’imagino la vida de por i temor que deuen tenir. El cas és que molts trumpistes estan d’acord amb aquest sistema. En definitiva, podria molt ben ser, que les amenaces exagerades i poc realistes que Trump fa, anessin només dirigides a forçar a Mèxic a implementar mesures reforçades de control de fronteres pel control de noves onades migratòries.
Vietnam fou una altra de l’alternativa a la Xina que la pròpia primera administració Trump promogué. Són moltes les empreses ja instal·lades a Vietnam. De qui són aquestes empreses? Principalment de companyies nord-americanes, japoneses i sud-coreanes. Tots ells territoris proamericans. De totes les importacions que feia els Estats Units, el 21% provenien de la Xina, ara fa uns anys. Avui només en són el 12%. Per contra, les importacions que provenien del Vietnam han passat, en el mateix període del 2% a gairebé el 5%. Imposarà Trump aranzels a les importacions de Vietnam? Difícilment. De fet, és força complicat que Trump molesti massa als seus aliats. Quan Trump diu “America first”, de fet està dient “America and its allies first”. Uns aliats que Trump necessita. Això va també per Europa. No oblidem que el primer cinturó de contenció de la Xina està format, sobretot, per l’Índia, Taiwan, Corea del Sud, Austràlia i el Japó.
Quan Trump diu “America first”, de fet està dient “America and its allies first”. Uns aliats que Trump necessita
Respecte a Taiwan una qüestió crida poderosament l’atenció. A Occident parlem molt de les probabilitats d’un atac militar de la Xina a Taiwan, com un dels potencials riscs geopolítics. La probabilitat que se li atorga podria estar al voltant del 20%. Doncs bé, aquesta probabilitat, vista des de l’òrbita xinesa, no arriba ni a l’1%. No és tan sols pel fet que el poderós exèrcit xinès no disposa d’experiència de combat, que és un fet. Sobretot es deu al fet que la visió xinesa és molt més de llarg termini. La Xina s’ha fet ja, de facto, amb el control de Macau i de Hong Kong, molt abans dels terminis legals fixats. El seu mètode és la paciència i l’absorció progressiva. Fa uns anys les exportacions a la Xina suposaven un 15% del total d’exportacions taiwaneses. Avui superen ja el 40% amb escreix. A la Xina vinculen els rumors d’atac militar al mateix interès nord-americà, tant pels interessos de la seva potent indústria armamentista, com pel manteniment de la tensió entre la primera i la segona potència mundials.
Ucraïna. Certament, els Estats Units podrien forçar a Ucraïna, com a principals subministradors d’armes, a una aturada de la guerra. Aturar l’atac rus a canvi d'una certa pèrdua de territori per part d’Ucraïna i del compromís que aquesta no formarà mai part de l’OTAN. El problema és que això és molt més complex. D’ençà que Ucraïna va mirar cap a Europa, la seva economia va millorar fortament, i els seus forts avenços eren transmesos pels ucraïnesos als seus parents russos, tot incomodant a Putin dins de la mateixa Rússia. Efectivament, prop del 30% de la població russa està emparentada amb ucraïnesos, i aquests transmetien al seu parent el bé que els hi anava amb Europa. El fortíssim càstig militar rus sobre l’exitosa Mariúpol, ben a prop de la frontera, és poc comprensible si no és dins d’aquesta òptica. Difícilment acceptaran els ucraïnesos el seu declivi econòmic per tal d’apaivagar Putin, a qui no li agrada que se sàpiga que dins d’Europa s’hi viu bé.
Pel que fa a Israel la situació és força complexa. Cal esperar que Netanyahu intensifiqui els seus atacs tant a Hamàs com a Hezbol·là en els gairebé dos mesos que falten fins a la presa de possessió de Trump. Certament, tots els governs nord-americans han donat i seguiran donant un suport incondicional a Israel. El que realment preocupa és que la societat israeliana ha canviat força de parer sobre la possibilitat de l’existència dels dos estats, la solució promoguda per les instàncies internacionals. Abans de l’atac de Hamàs, existia una majoria de la societat israeliana disposada a acceptar els dos estats. Ara mateix les enquestes diuen que els partidaris dins d’Israel d’acceptar els dos estats s’han fet fonedís. Interpreten que l’atac que Hamàs va fer des de Gaza, un territori del qual s’havien retirat tant els colons israelites com l’exèrcit israelià, és el que acabaria tornant a passar si hi hagués dos estats. Per tant, la solució d’aquest llarg conflicte és més llunyana que mai.
Difícilment acceptaran els ucraïnesos el seu declivi econòmic per tal d’apaivagar Putin, a qui no li agrada que se sàpiga que dins d’Europa s’hi viu bé
En definitiva, les possibilitats reals que Trump té de resoldre els actuals conflictes geopolítics són ben minses. Tal vegada apaivagar-los, però poca cosa més.
El que realment preocupa a Trump és l’amenaça comercial de la segona potència mundial, la Xina, a qui li agradaria esdevenir-ne la primera. Aquí és ben possible que focalitzi els seus majors esforços. Aquesta guerra comercial ja fa anys que dura, i molt probablement durarà uns quants anys més encara.