No és gens casual que Donald Trump tingui opcions per presidir els Estats Units. Molta gent està disposada a donar suport a un candidat condemnat per delinqüent, que és racista, misogin, mentider compulsiu, que insulta a qui li sembla amb expressions molt violentes, que amenaça la premsa i els dirigents europeus, que clarament anuncia la implantació d’un govern autoritari, en el que els enemics polítics seran perseguits, si cal per a l’exèrcit, i on les dones no tindran ni el dret de decidir sobre el seu propi cos.
L’èxit d’una figura amb els plantejaments de Trump és el resultat de quasi mig segle de polítiques neoliberals, d’un capitalisme sense regles, amb uns mitjans de comunicació sense regulació ni autoregulació, on s’ha oblidat que la informació és un servei públic. Han estat anys de polítiques que beneficien els rics i s’han deixat de banda les polítiques educatives, sanitàries i d’habitatge social que haurien permès progressar a les classes mitjanes i treballadores.
Les primeres eleccions que vaig viure als Estats Units van ser les de 1974. S’havia de renovar un terç del Senat i tota la Cambra de Representants. El president republicà Richard Nixon havia acabat de dimitir, obligat per les revelacions d’uns periodistes sobre les pràctiques il·legals del seu partit per derrotar els demòcrates, l’escàndol Watergate.
Han estat anys de polítiques que beneficien els rics i s’han deixat de banda les polítiques educatives, sanitàries i d’habitatge social que haurien permès progressar a les classes mitjanes
En aquelles eleccions els republicans van caure en picat i els demòcrates van prendre el control del Congrés dels Estats Units. Semblava que una nova època de transparència política era possible i aquell esperit va portar dos anys després a l’elecció del president Jimmy Carter. Carter era un home cristià que volia aplicar els principis de la seva fe al govern de la nació. La gent el va triar perquè era un outsider, un home a qui no s’identificava amb la burocràcia de Washington i les seves corrupteles polítiques.
Lamentablement, a finals del seu mandat, Carter va haver de trair els seus principis perquè la dura realitat li va fer comprendre que la política d’una gran potència no funcionava com havia cregut. El 1980, va perdre les eleccions mentre 52 americans eren ostatges de l’Iran a l’ambaixada nord-americana de Teheran. El candidat republicà Ronald Reagan va jugar brut i va pactar amb els iranians que no deixessin anar els ostatges fins després de les eleccions, cosa que va precipitar la caiguda de Carter.
Els que cobríem aquelles eleccions del 1980 i després l’administració Reagan no ens podíem imaginar que la política conservadora ultraliberal que arribava amb aquell líder republicà, canviaria els Estats Units i el món. Reagan va abaixar els impostos als rics mentre va retallar els ajuts i subsidis als més pobres. Es va promoure la desregulació en tots els sectors en els quals era possible, entre ells el de la premsa que va passar a ser part de grans empreses multinegoci i multimèdia on ja no s’exigia el principi d’honestedat i rigor periodístics.
Milions de persones no han tingut accés a l’assegurança i s’han hagut d’arruïnar per poder pagar els metges quan han tingut malalties greus
Va venir la deslocalització d’empreses que van marxar a Mèxic o a la Xina deixant grans àrees deprimides i milers de treballadors sense feina i sense assegurança mèdica, que quasi sempre anava lligada al lloc de treball. Durant anys milers de nenes i nens, així com adults han mort per malalties que s’haurien pogut curar, si haguessin tingut assistència mèdica. Milions de persones no han tingut accés a l’assegurança i s’han hagut d’arruïnar per poder pagar els metges quan han tingut malalties greus.
Aquell ascensor social del qual els americans estaven tan segurs, ja no funcionava. El somni americà de fer-se ric si es treballava molt es va esvair. Va aparèixer una nova classe, la dels treballadors pobres, els que treballen totes les hores i no poden arribar a final de mes perquè els sous són massa baixos. Els bancs d’aliments i les diverses esglésies han substituït a l’estat en l’atenció als més pobres.
Quan el 2009 el president Barack Obama va arribar a la Casa Blanca aquesta era l’Amèrica que es va trobar, però els poders fàctics i econòmics van impedir que moltes de les seves brillants promeses es convertissin en realitats. A més, Obama va continuar gastant milions i milions de dòlars en guerres. Encara que algunes coses van millorar, com també han millorat amb el president Biden, no n’hi ha hagut prou per mantenir les esperances.
La gent veu que la política exterior intervencionista de les darreres administracions demòcrates i republicanes, basada en la guerra infinita i la confrontació amb Rússia, l’Iran, la Xina... els perjudica. Molts nord-americans es pregunten, per què gastar en armes que maten a gent, milions i milions de dòlars quan aquests diners invertits a casa en l’educació, assegurances mèdiques, habitatges socials... podrien fer funcionar de nou l’ascensor social, el somni americà?
Donald Trump dona solucions senzilles a problemes complexes i molta gent se’l creu
Davant de tots aquests problemes, que probablement no resoldrà, Donald Trump ha convertit els immigrants en l'enemic públic número a qui cal eliminar. Com altres ultradretans, ha trobat algú per donar la culpa dels problemes del seu país. Promet murs, expulsions de tots aquells que han buscat i encara busquen refugi al nord. La majoria fugen de països que les desastroses i interessades polítiques dels Estats Units al continent americà, han convertit en estats fallits, violents i sense esperança.
Donald Trump dona solucions senzilles a problemes complexes i molta gent se’l creu. Creuen en la persona i no en els partits que ja els han fallat moltes vegades. Veurem si aquest suport serà suficient per tornar-lo a portar a la Casa Blanca o seran les dones que ho impediran. Les dones a qui Trump diu que vol salvar dels homes negres i dels immigrants, i que representen un 38% de l’electorat, potser no estan tan d’acord en el fet que les tractin com a criatures sense poder de decisió.