Trump ha guanyat amb una Europa que se sent abandonada per l'amic americà. Una victòria anunciada perquè ve afavorida per una altra encara de més decisiva: haver aconseguit imposar gran part del seu relat entre el món i els governs dels països occidentals. Plantejaments que fa vuit anys sovint semblaven excèntrics, ara són objecte de cada cop més consens entre les cancelleries d’una banda i l’altra de l’Atlàntic. Sempre amb matisos, sobretot de formes, però amb objectius cada cop més similars. Això inclou, en primer lloc, els plantejaments dels demòcrates estatunidencs. Repassem-ne els principals:
1. La reindustrialització forçada. O també podríem dir-ne la substitució de les importacions de manufactures per producció pròpia. Pretén ser una resposta a la deslocalització generalitzada d’activitat manufacturera cap a la Xina i altres països emergents a la recerca de menors costos laborals i menors restriccions ambientals. Durant el primer mandat, la seva croada pel retorn d’activitat deslocalitzada va tenir menys efectivitat de la que Trump esperava, però força més de la que la majoria d’analistes pensaven que assoliria. D’una forma més subtil, però amb la mateixa intenció, l’administració de Biden ha seguit una estela similar a través de la denominada Inflation Reduction Act, amb subsidis i facilitats a la inversió industrial en detriment, en aquest cas, de les empreses i les manufactures europees.
Trump ha promès en aquesta campanya nous aranzels a totes les importacions
Per afrontar la competència xinesa -ara ja no es parla de la japonesa- la política aranzelària és el seu estendard. En el fons és el retorn a la vella tradició proteccionista del país que adoptà des de la seva fundació per protegir-se de les importacions britàniques i que no abandonà fins a aconseguir la plena hegemonia planetària després de la 2a Guerra Mundial. Trump ha promès en aquesta campanya nous aranzels a totes les importacions del 10% al 20% i del 60% a les importacions xineses. Recordem que a Europa, campiona del lliure comerç fins ara, fa quatre dies que han entrat en vigor els aranzels extraordinaris europeus per frenar l’allau de vehicles elèctrics xinesos que amenacen la indústria automobilística autòctona.
2. Els límits a la immigració. Si el primer mandat de Trump va tenir com a emblema el mur aixecat a la frontera mexicana, encara inacabat, aquesta campanya ha plantejat fer deportacions massives. Fa pocs dies el Canadà, que sempre s’havia caracteritzat per una generosa obertura a la immigració en un país de tan baixa densitat de població, el govern de Trudeau ha començat a posar-hi també restriccions. I ja no parlem del consens majoritari a Europa per seguir l’exemple italià de Meloni i l’externalització dels fluxos migratoris a Albània o, eventualment, a altres països del Mediterrani. Sembla molt llunyà ja el gest de la cancellera Merkel d’acollir centenars de milers de refugiats sirians en un país que, precisament, està mancat de mà d’obra. Els tribunals europeus, a Itàlia o a la Gran Bretanya, amb les preteses deportacions massives a Ruanda, hi poden posar límits, però a Europa també seguim confonent la conseqüència amb la causa, que és precisament el que fa Trump quan promet abaixar el cost de l’habitatge a força d'expulsar immigrants. I és que no resulta sorprenent que bona part de la comunitat hispana faci costat a Trump: els penúltims a arribar sempre són els més bel·ligerants amb la competència que els faran els últims.
3.- L’aposta pels combustibles fòssils. En els darrers anys, el fracking ha tornat a col·locar els Estats Units com a gran exportador de gas i d’hidrocarburs, que era una de les bases de la seva hegemonia durant el s. XX i fins que els jaciments tradicionals van entrar en declivi. Ara mateix, les exportacions de gas liquat a Europa són una de les principals fonts de substitució del gas rus, a un preu, això sí, força superior. Aquesta pràctica, amb elevat impacte ambiental -i, per això mateix, prohibida a Europa- té una presència molt important a estats com Pensilvània, un dels estats que, a priori, havien de fer decantar la balança per Harris o Trump. El cas és que Harris, que fa quatre anys es declarava contrària al fracking, ara ha canviat d’opinió i ja no s’hi oposa.
Harris, que fa quatre anys es declarava contrària al fracking, ara ha canviat d’opinió i ja no s’hi oposa
Com sempre, el joc d’interessos es disfressa d’ideologia, en aquest cas de negacionisme del canvi climàtic. Però la ideologia es fa servir per allò que convé i en aquesta campanya un dels principals aliats de Trump és Elon Musk, abanderat del vehicle elèctric amb Tesla. Per tant, el candidat ha reorientat la seva croada favorable als vehicles de combustió en profit del seu nou aliat.
A Europa, com ja hem comentat en alguna ocasió, l’aposta per la descarbonització també ha anat trobant creixents dificultats normatives. Des de limitar l’accés a vehicles elèctrics barats amb els aranzels a les importacions xineses, fins a disminuir les exigències al sector agrícola després de les revoltes pageses passant per declarar l’energia nuclear com a energia neta i donar allargues a la utilització del gas natural.
4. Els oligopolis. Una de les novetats més significatives d’aquest cicle electoral ha estat l’aliança de conspicus membres de les noves tecnologies -com Musk- i de Silicon Valley amb el candidat republicà, quan sempre aquests havien estat del costat demòcrata de forma massiva. Ha cridat l’atenció -i les protestes de periodistes i lectors- que el Washington Post aquesta vegada no fes costat explícitament a la candidata demòcrata, quan tradicionalment sempre ho havia fet i tal com és tradició de pronunciar-se entre la premsa dels Estats Units. Jeff Bezzos -Amazon- n'és el propietari des del 2013 i aquesta vegada no ha volgut que el diari es mullés explícitament.
Hi ha qui explica que aquesta atracció per Trump prové de la promesa que deixarà actuar els gegants de les TIC sense traves i amb plena llibertat. Plena llibertat davant les incipients regulacions de la intel·ligència artificial. Plena llibertat per a exercir el seu poder oligopolístic. I és que l’administració Biden s’ha atrevit a enfrontar-se al totpoderós Alphabet -Google- i sobre la taula hi ha una eventual fragmentació de la companyia per evitar el seu poder excessiu. Feia més de 100 anys que no es recorria la legislació antitrust nord-americana per limitar el control excessiu del mercat per una sola empresa ja existent. Des que va aplicar-se a la petroliera Standard Oil del magnat Rockefeller el 1911.
Trump, en tant que líder del país més avançat del món, ha tingut l’olfacte i l'atreviment de donar resposta, més o menys encertada, a les preocupacions d’àmplies capes de la societat estatunidenca després de vint anys de globalització accelerada. Aquests sectors de la població que se senten abandonats pels governs respectius, a Amèrica i a Europa, davant un escenari de futur cada cop més incert, on la gran amenaça exterior es personifica en la Xina i en què l’enyorança d’un passat idealitzat afavoreix les pulsions aïllacionistes i conservadores.
El llegat de Biden
Seria inexacte atorgar en exclusiva a Trump el lideratge en el canvi de les polítiques econòmiques dels governs occidentals. Hi ha almenys dos tipus de mesures que tenen una clara inspiració en l'administració Biden:
- La fiscalitat efectiva de les empreses globals. Ha estat la iniciativa de lideratge més rellevant i efectiva de l’actual president nord-americà. L’elusió fiscal de les grans empreses globals -moltes també de Silicon Valley que hi són més propenses per la desmaterialització de la seva activitat- a partir de l’aprofitament dels avantatges fiscals de diferents països -Irlanda, Holanda, Luxemburg...- on fixaven la seu i on traslladaven el gros dels seus beneficis gràcies a les transaccions internes entre les seves filials. L’acord per establir una imposició de beneficis mínima del 15 % per limitar aquests moviments comptables interns no s’hauria aconseguit sense el lideratge efectiu de Biden.
Podem recordar que fa ben pocs dies que aquest acord europeu i internacional es va traslladar de forma efectiva a la fiscalitat espanyola dins el paquet de mesures fiscals acordades per la majoria governamental. Les grans empreses pagaran almenys el 15 % dels seus beneficis -al darrer exercici la imposició efectiva de les empreses de l’Ibex van ser només del 7%- i, entre altres mesures, s’estableix una rebaixa de l’impost per a les pimes -un principi que ja establia l’acord entre PSC i ERC- en funció de les dimensions i el volum de beneficis. Així s’espera que les diferències en la fiscalitat real no perjudiquin les pimes com fins ara. - La fiscalitat especial per a les grans fortunes. Diferents grans fortunes -de Warren Buffet a Bill Gates- havien argumentat en diverses ocasions que les grans fortunes haurien de pagar molts més impostos. En els pressupostos per al 2023 Biden ja va presentar un impost especial per a les fortunes de més de 100 milions de dòlars. A Europa, després de la pionera i intermitent fiscalitat francesa, els governs conservadors d’Itàlia i França han reprès el camí d’una fiscalitat especial per a les grans fortunes. En tot cas, les creixents demandes i necessitats socials i l’impacte sobre els recursos públics i les diferències cada cop més escandaloses en la distribució de la renda, poden portar molts més països occidentals a fer de la necessitat una virtut i a adoptar fiscalitats específiques per a les grans fortunes. Veurem si la victòria electoral de Trump aconsegueix revertir el signe d'aquests acords i tendències fiscals.
Evidentment, la influència de Trump no s’acaba pas en el món de la política econòmica ni en el més general dels valors i les idees. El govern efectiu de la primera potència mundial tindrà moltes altres conseqüències per a tots. De moment tenim quatre anys per davant per continuar parlant-ne.