Recordo fa uns anys, gairebé més de deu, llegir una entrevista de la Salma Hayek on parlava de la situació a Mèxic i de com, a causa d'un esdeveniment històric que no recordo, l’actriu afirmava que “ahorita ya no viene nadie”. Em va impressionar, d’entrada, aquesta frase, primer per la gràcia que em va fer el diminutiu d’una paraula com “ahora”, però també perquè el meu jo adolescent va pensar: “qui no voldria anar a Mèxic de vacances?”. Aquest any, les meves vacances d’estiu han sigut anar a Jordània amb uns amics, a visitar-ne un que està treballant a Amman, la capital, de manera temporal. Un país al mig de l’Orient Mitjà, que manté unes relacions prou bones amb els seus països veïns, però que es troba en un dels moments més crítics de la seva economia.
Tenir recursos no és garantia d’una economia redistributiva, i és que mentre hi ha grans riqueses al país, la majoria de la població viu en condicions de pobresa
L’economia del Regne Hashemita de Jordània depèn principalment del turisme, però també és el tercer productor mundial de fosfats, petroli, níquel, crom, bronze, platí i titani. Però tenir recursos no és garantia d’una economia redistributiva, i és que mentre hi ha grans riqueses al país, la majoria de la població viu en condicions de pobresa. De fet, es calcula que el PIB per càpita del país és un dels més baixos, trobant-se al lloc 196 l’any 2022. El seu Índex de Desenvolupament Humà, el rànquing de les Nacions Unides per mesurar el progrés en un país i el nivell de vida dels seus habitants, es troba al lloc 103, molt lluny del top dels països més benestants. Per això, malgrat ser un territori desèrtic, tenir algunes de les meravelles més importants del món i una riquesa històrica única de les moltes civilitzacions que van viure a les seves terres, Jordània es troba molt lluny de ser un país abundant i sòlid, així com de fer una economia autosuficient que permeti a la seva població les oportunitats necessàries per desenvolupar-se plenament. A tot això, també s’hi suma una gran censura social, on els drets i llibertats de les poblacions dissidents es troben castigats doblement per la moral social i per la legalitat política. Després del reesclat del conflicte a Israel i Palestina, el país s’ha ressentit durament dels visitants i, malgrat ser un territori completament segur, quasi no hi ha visitants. En tots els espais turístics, els grans monuments o espais arqueològics es nota l'absència de les ordres de persones que un dia van ocupar totes aquelles avingudes, però que ara no venen per la por que passi alguna cosa.
“Welcome to Jordan”, ens diuen les persones que ens trobem pel carrer i els amics per Instagram que veuen que som al país. Si soc sincera, el model de turisme de Jordània és clarament insostenible, gentrificant i una solució ràpida, però inestable per a la majoria de les famílies que s’hi dediquen de manera precària. La cultura del souvenir no és el millor negoci de la història, i sense visites es veu clarament que aquesta aposta nacional va servir durant un temps, però és perillosa en èpoques de vaques magres. Camino pels mercats i veig persones avorrides, cansades i, algunes, derrotades. Demanen que s’aturi una guerra per solidaritat, però també, amb raó, per supervivència. “En una guerra només hi moren persones, no hi guanya ningú”, veig escrit en un dels rètols d’una cafeteria on parem a fer una llimonada amb un amic. Veure tant d’activisme ens fa pensar, però també em transporta el 2018, quan vaig visitar el país del costat. Durant la setmana hem conegut persones dels països veïns, de Síria, del Líban, d’Egipte, de l'Iraq i, fins i tot, de l'Aràbia Saudita. Ens diuen el mateix: que la regió està molt malament, que ja n’estan farts de la guerra, i ens fan preguntes sobre la nostra vida a Europa. “És veritat que a Amsterdam pots fumar pel carrer i sortir de festa cada dia de la setmana?” és la més popular, però també altres amics em pregunten pels drets del col·lectiu LGBTI, i amb altres conversem sobre les poques possibilitats de desenvolupament professional per culpa de sous molt minsos. Els joves, encara que la política, la religió i l’economia majúscules ens diguin una altra cosa, compartim interessos i lluites siguem d’on siguem.
La cultura del souvenir no és el millor negoci de la història, i sense visites es veu clarament que aquesta aposta nacional va servir durant un temps, però és perillosa en èpoques de vaques magres
Jordània és un país de color sorra al mig del desert amb moltes ganes de créixer i emancipar-se. Com un adolescent rebel, de moment acata les normes, però es nota que comença a desafiar-se a si mateix en els temes que ja fa massa que li remouen per dins. Els xocs entre la societat més conservadora i els personatges més arriscats generen híbrids interessantíssims de conèixer, com homosexuals devots que resen cinc cops al dia o dones divorciades, viatgeres i obertes de ment que segueixen anant a veure la família cada setmana, estimant-los i cantant cançons tradicionals. De la mà del meu amic he pogut descobrir una realitat que desconeixia i ignorava, plena d’aprenentatges, bona gent i maneres diferents però molt similars de viure. I mentre els grans conflictes se solucionen lentament, mentre l’economia s’estreny i la societat deixa entrar noves idees, Jordània segueix sent un petit país amb una riquesa històrica immensa i una mirada a un futur esperançador.