Des del segle XIII fins al XV, la rivalitat mercantil entre Barcelona i Gènova pel control de la Mediterrània occidental enfrontava les dues ciutats. Uns quants segles més tard aquesta pugna sembla que la guanya Itàlia. El darrer episodi d'aquesta batalla és l'OPA d'Atlantia sobre Abertis, uns anys després que la catalana intentés comprar la italiana. Històricament, les empreses nostrades no han tingut bona estrella quan han intentat adquirir companyies a la península transalpina. Segons la consultora Dealogic, des de l’any 2000 les empreses italianes han comprat 149 companyies espanyoles. En aquest mateix període de temps, el saldo de les operacions és positiu per a les empreses italianes: les empreses espanyoles han comprat 109 companyies made in Italy.
La compra (fallida) italiana
Si bé hi ha hagut alguns casos d’èxit rellevants com les adquisicions de Laborest per part d’Uriach, Pastificio Lucio Garofalo comprada per Ebro Foods, la compra de ComsCon per part de Cellnex, Galyleo per part d’Indra o, en l’àmbit de les startups, quan Glovo va comprar Foodinho; els intents de les grans empreses de la península Ibèrica de comprar companyies italianes ha estat un fracàs rere l’altre.
L’any 2006 el consell d’Administració d’Abertis va aprovar una oferta per Autostrade, l’actual Atlantia. L’oposició política del govern de Romano Prodi a l’operació va fer descarrilar la compra. Ara les posicions s’han invertit i el grup que té com a accionista principal la família Benetton vol comprar l’empresa catalana de gestió d’infraestructures.
Un any abans, quelcom semblant va experimentar el BBVA, quan Unipol li va arrabassar de les mans la Banca Nazionale del Lavoro (BNL). El banc basc renunciava, doncs, a adquirir l’entitat financera italiana.
Les empreses italianes han comprat companyies espanyoles en sectors clau: energia, infraestructures i mitjans de comunicació
De les 13 fallides de l'imperi espanyol, set van arruïnar els banquers de gènova. La venjança de la història no es va arribar a complir mai, però. El Santander també va entrar al mercat financer italià: va arribar a ostentar el 6,8% de l’Instituto San Paolo di Torino. També va formar part del consorci que va voler comprar el banc Antonveneta, que finalment va ser comprar pel Monte dei Paschi di Siena, que va fer fallida. Això que es va estalviar el banc dels Botín.
La llista la completa Telefónica quan va sortir del capital de Telecom Italia. El grup espanyol va entrar a la italiana l’any 2007 controlant el 14,78% i va acabar de retirar-se’n el 2015 amb pèrdues milionàries.
L'investigador de l'Institut d'Economia de Barcelona, Gianmarco Daniele, apunta que "és cert que històricament els governs italians s'han posicionat en contra d'adquisicions estrangeres. El cas més destacat és el d'Alitalia, quan l'any 2008 van bloquejar la venda de la firma a Air France per raons electorals. La companyia va ser comprada per inversors italians i la seva mala gestió està portant l'aerolínia a fer fallida", apunta. L'economista afegeix que, a vegades, "els forts vincles entre la política i les grans empreses desincentiven certs inversors estrangers a comprar firmes italianes, perquè temen que es prenguin decisions en base a resultats electorals més que en càlculs comercials".
La pizza es menja la truita de patates
Les empreses italianes han tingut més sort a l’hora d’introduir-se al mercat espanyol. Les adquisicions per part de companyies del país transalpí van de sectors tan estratègics com les infraestructures a l'energia i els mitjans de comunicació.
Endesa ha acabat sent “italiana antes que catalana o alemana”
Potser el sector més italià que hi a ha a l’Estat espanyol és precisament el dels mitjans de comunicació. De la mà de Silvio Berlusconi neix el 1989 Telecinco, l’accionista principal de la qual és Mediaset, l’imperi mediàtic d'Il Cavaliere. A més, el gegant italià té el 42,63% d’Antena 3, el canal del grup De Agostini i Planeta. Alhora, l’empresa RCS MediaGroup també posseeix el 96% d’Unedisa i Recoletos, l’empresa editora de El Mundo, Marca i Expansión, entre d’altres.
Després que ressonés la frase “Endesa antes alemana que catalana”, finalment l'estira-i-arronsa en la compra de l’elèctrica va acabar amb Enel fent-se amb el control del 92% de les seves accions. La italiana va posar fi a una llarga batalla pel control de l’empresa energètica més gran d’Espanya que es va iniciar el 2005 amb l'OPA de Gas Natural. Finalment, Endesa ha quedat “italiana antes que catalana o alemana”.
La pugna pel sector energètic no s’acaba aquí, però. Italgas, la distribuïdora italiana de gas més gran del país, vol fer-se amb els actius que Gas Natural té a la seva terra. En concret, té com a objectiu adquirir les tres filials que la multinacional energètica catalana té a Itàlia.
El francès ataca el bel paese
Al capitalisme, però, hi juga tothom. I si bé les empreses italianes s’han fet amb sectors estratègics a aquesta riba del Mediterrani, moltes grans empreses made in italy han perdut aquest segell. Luxe, automoció i agroalimentació, sectors de renom a Itàlia, han estat adquirits, sobretot, per grups francesos. I això fa mal a l’orgull italià.
El grup Kering va adquirir a finals dels 90 la firma de moda Gucci i posteriorment Bulgari. LVMH –Lous Vuitton, Fendi- i rival de Kering va comprar Loro Piana, una famosa productora de caixmir. L’amo de LVMH, Bernard Arnault té també la pastisseria Cova, una mítica botiga amb 200 anys d’història al centre de Milà.
El grup alimentari francès Lactalis controla els productors de formatge Galbani, Invernizzi i Locatelli i també el líder al sector lacti Parmalat. En el mateix sentit, el grup espanyol Campofrío va comprar l’any 2011 l’empresa càrnia Fiorucci. Així mateix, el gegant suís Nestlé va comprar a la dècada dels 80 l’emblemàtica Buitoni.
L’únic proveïdor de pneumàtics de la Fórmula 1, la milanesa Pirelli, va ser adquirida per ChemChina, l’empresa estatal química de la Xina. Alhora, Ducati va ser adquirida per l’alemanya Audi.
Inversió desigual
Sembla, pel que fa a les adquisicions, que Itàlia receli d'obrir l'accionariat de les seves empreses. Aquest fet, no obstant, queda lleugerament desmentit per les inversions catalanes (i espanyoles) al país veí i viceversa, que mostren un estira-i-arronsa de capital entre països depenent de l'any. La inversió catalana a Itàlia l’any 2016 va ser de 622,9 milions d’euros i representa el 75% del total de l’Estat espanyol (que va invertir a Itàlia 831 milions el 2016, un 27.6% menys que un any abans) i el 19,9% del total de la inversió realitzada per Catalunya. A la contra, les inversions italianes al Principat l’any passat van ascendir a 41,8 milions d’euros i representen el 32,7% del total invertit a l’Estat espanyol (que va ascendira 128 milions d'euros, un 19,2% menys que un any abans) i el 0,9% de la inversió total rebuda pel Principat.
Hi ha 503 filials d’empreses catalanes establertes a Itàlia, entre les que destaquen Gas Natural, CaixaBank, FCC, Abertis, Grífols, Cobega, Planeta, Vueling, Nortia i Punto FA (Mango).
D'altra banda, segons dades de Deloitte, en total a l’Estat espanyol hi ha 702 filials italianes que facturen uns 34,8 milions d’euros i donen feina a 50.523 treballadors. El nombre d’empreses italianes amb sucursals a casa nostra ascendeix fins a 651, segons d'ades d'Acció, entre les que cal destacar Enel, Assicurazioni Generali, Mediaset, Fiat, Prysmian, Calzedonia, Ferrero, Pharmafin, GF Distribuzione o De Rigo Holding. Això vol dir que el 92% de les empreses italianes a l’Estat espanyol serien a Catalunya, i representen el 8% de les empreses estrangeres establertes al Principat.
A Itàlia hi ha 503 filials d’empreses catalanes establertes
Segons explica a VIA Empresa la Secretaria General de la Camara Italiana a Barcelona, Federica Falzetta, grans empreses italianes tenen la seu a Barcelona, sobretot de sectors estratègics com el farmacèutic, la moda, logístic, navilieres i agroalimentària: "Del sector farmacèutic tenen seu a Barcelona Menarini, Chiesi, Angelini, Zambon o LivaNova/Sorin, navilieres com Grimaldi, Costa Crociere, Grandi Navi Veloci, Messina o MSC, també, del sector alimentari tenim Barilla, Ferrero, Campari; i del sector de la moda, per exemple Max Mara i Luxottica", apunta.
Els italians ens han envaït i ja són la primera comunitat estrangera a Barcelona, amb 26.993 ciutadans el 2016, segons l'Idescat. Són majoria als quatre districtes més rics de la ciutat: Sarrià-Sant Gervasi, Les Cors, l’Eixample i Gràcia. Però no solament vénen els italians, també venen les seves empreses.