14
de Setembre
de
2015
Act.
14
de Setembre
de
2015
En els actes de commemoració de la Diada, els sindicats reclamaven atenció als conflictes laborals. Ara bé, no tots els problemes entre empreses i treballadors acaben malament. Les imatges de vagues i protestes són molt cridaneres, però a Catalunya, des de principis dels anys 90, la tasca de mediadors i àrbitres ha permès evitar moltes aturades i les seves corresponents pèrdues econòmiques per a treballadors i empreses. El Tribunal Laboral de Catalunya (TLC), nascut el 1990, ha atès més de 15.000 procediments entre 1992 i 2014, tal com reflecteixen les seves estadístiques públiques.
La immensa majoria de les vegades el conflicte troba una resposta en la mediació i la conciliació; essent poques les ocasions que el TLC ha d'exercir l'arbitratge. En qualsevol cas, només el 2013 i el 2014 va facilitar 25 vagues desconvocades cada any, fet que es tradueix en un valor mensual d'hores desconvocades de més de set milions d'euros el 2013 i una mica més d'un milió d'euros el 2014.
Què és el Tribunal Laboral de Catalunya?
Jordi Miró, director general de Relacions Laborals i Qualitat en el Treball de la Generalitat de Catalunya, explica a VIA Empresa que el TLC "no és un organisme de l'Administració. És una institució privada, però des dels seus orígens es va voler que la Generalitat hi fos present tutelant-lo i posant-hi els recursos econòmics perquè funcioni". És a dir, parlem d'una fundació privada on la Generalitat té la presidència del patronat i hi posa els diners.
"En el patronat l'única persona que representa el Govern sempre està en minoria, sempre decideixen els representants de les patronals i els sindicats", evidencia Miró per constatar el protagonisme de les parts interessades. De fet, és fruit de l'Acord Interprofessional de Catalunya (AIC) que el 1990 van subscriure l'organització patronal Foment del Treball i els sindicats CCOO i UGT de Catalunya.
Per Jordi Miró, el més destacable és que en aquests 25 anys "el TLC s'ha consolidat com un àmbit de resolució de conflictes evitant la via judicial. Ha servit per conflictes col·lectius, vagues, etc." De fet, hi ha hagut un progressiu augment del seu nombre d'actuacions, que va tenir l'expressió màxima en els anys més durs de la crisi. El 2010 i el 2013 és quan més feina va tenir, però les xifres del 2014 apunten a un retorn a la normalitat, que ronda el miler de procediments atesos per any. "És una eina que s'ha consolidat i ha ocupat el seu espai com un òrgan idoni per resoldre conflictes. Ha evitat moltes hores de vaga que l'acord entre les parts desactiva", reivindica Miró.
Qui el forma?
Pel responsable governamental, una de les claus de l'èxit del TLC és que quan l'empresa i els treballadors hi arriben, "els que actuen com a mediadors són els sindicats o les patronals que representen a les parts. D'això se'n diu l'autocomposició del conflicte". D'aquesta manera, els mateixos protagonistes, a través dels seus representants a les instàncies superiors, tenen capacitat d'arribar a un acord que es compleixi en el si de l'empresa.
"No és la intervenció d'un tercer des de fora, sinó que els mateixos agents socials s'han dotat d'aquesta eina on tenen uns tècnics dels quals responen i que els ajudaran a trobar la solució", apunta Jordi Miró. Aquesta forma de treballar, absolutament privada, "s'ha manifestat com a molt positiva, útil i econòmica. Les aportacions són públiques, però cal pensar en els diners que ens estalviem en vagues, conflictes, despeses judicials, etc. Té un retorn a la societat", justifica el Director General de Relacions Laborals.
A la mateixa pàgina web del TLC es poden trobar les llistes d'àrbitres, conciliadors o mediadors que les parts proposen i consensuen. "Tots tenen perfils professionals molt importants. Professionals de molt de prestigi que hi afegeixen aquesta condició, una activitat amb la que no es guanyen la vida però sí que els dóna prestigi", considera Jordi Miró.
Quins conflictes atén?
El TLC tracta exclusivament conflictes col·lectius, però els seus camps d'actuació són d'allò més diversos. Tot i no fer pública la seva tipologia concreta per respectar la privacitat de cada cas, en les seves memòries sí que ho analitza per sectors. El 2014, per exemple, han estat protagonistes el sector sanitari o el del metall. De fet, els sectors amb més activitat econòmica i treballadors ocupats són on acaba havent-hi més conflictivitat. Si es miren les temàtiques, les més habituals són discussions sobre jornades laborals, calendaris o vacances, salaris i acomiadaments objectius.
Un d'aquests conflictes que va haver d'abordar el TLC durant el 2014 és el que va sorgir a l'Hospital Moisès Broggi de Sant Joan Despí quan el personal de neteja, de l'empresa Clece, no va cobrar el plus hospitalari durant el mes de vacances. Francisco Cuadros, president del Comitè d'Empresa de Clece, explica a VIA Empresa que "ens vam reunir amb la companyia, amb el cap de servei i el gerent, i ens van dir que el convenia recollia que durant el mes de vacances s'ha de pagar el salari base, el plus de conveni i el d'antiguitat, però res més".
Des del sindicat van parlar amb els assessors per començar a buscar jurisprudència, trobant-ne de favorable. "Vam trobar una sentència de Londres on es deia que el treballador durant el mes de vacances ha de cobrar el mateix o la mitjana del plus que ha estat cobrant durant l'any, si era variable", indica. Tot i això, tampoc hi va haver acord amb les noves reunions amb l'empresa, que seguia acollint-se al conveni.
Va ser aleshores que va aparèixer la figura del TLC. "Els assessors del sindicat ens van dir que el més ràpid i eficaç que hi ha ara mateix és anar al TLC, que és un servei gratuït que en tres o quatre dies t'atén", recorda Cuadros. Explica que hi va enviar l'escrit de petició el 23 de setembre, i que al cap de dues o tres hores ja havien convocat representants sindicals i de l'empresa per al dia 29.
La mediació al TLC va servir per acordar que si els treballadors demostraven haver cobrat el plus reclamat amb l'empresa per la que treballaven anteriorment, Clece es comprometia a pagar-lo. "De 48 treballadores vam rebre les nòmines de 44 o 45 demostrant que tant en el 2011 com en el 2012, amb l'empresa anterior, havien cobrat el plus. Clece va comprovar que era cert i al mes següent ja es van posar al corrent de pagaments, i aquest estiu també ho han pagat", celebra Francisco Cuadros.
L'eficàcia i la rapidesa en la resolució és el que més valora el representant sindical de Clece: "el TLC t'incita a la mediació i a arribar a un acord, facilitant que puguis exposar els teus motius". Al capdavall, Jordi Miró apunta que "les empreses no hi anirien si no els fos útil. D'això n'estan convençudes patronals com Foment o Pimec, que han traslladat als seus afiliats que el TLC és un mecanisme molt útil".
Els avantatges de la mediació
Durant el 2014, el 98,55% de les actuacions del TLC van correspondre a conciliacions i mediacions, per només un 1,45% d'arbitratges. Per Jordi Miró, s'explica en primer lloc perquè "l'arbitratge és el primer reconeixement del fracàs de les parts per posar-se d'acord. És com els divorcis, que poden ser de mutu acord o judicials, i quan acaben als jutjats vol dir que les parts han estat incapaces de posar-se d'acord i que un tercer ha hagut de decidir".
Així doncs, els arbitratges sempre tendeixen a ser pocs. "Es prima que les mateixes parts es posin d'acord. De fet, en tots els àmbits on hi ha litigis, es demostra que els acords aconseguits per les parts s'apliquen millor i es respecten més que els acords imposats per un tercer", recorda el responsable de la Generalitat. Per aquest motiu l'orientació del TLC és afavorir la mediació, i l'arbitratge és un recurs residual. "Fins i tot es pot aplicar un arbitratge tou, on el mediador proposa una solució per veure si les dues parts l'accepten", recorda.
"Com a Govern som poc intervencionistes en el marc de les relacions laborals. Tot el que sigui donar suport a les parts perquè es posin d'acord és el que preferim sempre", indica Miró. La idea és que qui està més a prop del conflicte és qui té més recursos per solucionar-lo. "La intervenció exterior, que en determinats casos pot ajudar molt, ha de ser sempre subsidiària. Ha de ser l'última intervenció, i quan les parts ho demanen", assegura.
La immensa majoria de les vegades el conflicte troba una resposta en la mediació i la conciliació; essent poques les ocasions que el TLC ha d'exercir l'arbitratge. En qualsevol cas, només el 2013 i el 2014 va facilitar 25 vagues desconvocades cada any, fet que es tradueix en un valor mensual d'hores desconvocades de més de set milions d'euros el 2013 i una mica més d'un milió d'euros el 2014.
Què és el Tribunal Laboral de Catalunya?
Jordi Miró, director general de Relacions Laborals i Qualitat en el Treball de la Generalitat de Catalunya, explica a VIA Empresa que el TLC "no és un organisme de l'Administració. És una institució privada, però des dels seus orígens es va voler que la Generalitat hi fos present tutelant-lo i posant-hi els recursos econòmics perquè funcioni". És a dir, parlem d'una fundació privada on la Generalitat té la presidència del patronat i hi posa els diners.
"En el patronat l'única persona que representa el Govern sempre està en minoria, sempre decideixen els representants de les patronals i els sindicats", evidencia Miró per constatar el protagonisme de les parts interessades. De fet, és fruit de l'Acord Interprofessional de Catalunya (AIC) que el 1990 van subscriure l'organització patronal Foment del Treball i els sindicats CCOO i UGT de Catalunya.
Per Jordi Miró, el més destacable és que en aquests 25 anys "el TLC s'ha consolidat com un àmbit de resolució de conflictes evitant la via judicial. Ha servit per conflictes col·lectius, vagues, etc." De fet, hi ha hagut un progressiu augment del seu nombre d'actuacions, que va tenir l'expressió màxima en els anys més durs de la crisi. El 2010 i el 2013 és quan més feina va tenir, però les xifres del 2014 apunten a un retorn a la normalitat, que ronda el miler de procediments atesos per any. "És una eina que s'ha consolidat i ha ocupat el seu espai com un òrgan idoni per resoldre conflictes. Ha evitat moltes hores de vaga que l'acord entre les parts desactiva", reivindica Miró.
Qui el forma?
Pel responsable governamental, una de les claus de l'èxit del TLC és que quan l'empresa i els treballadors hi arriben, "els que actuen com a mediadors són els sindicats o les patronals que representen a les parts. D'això se'n diu l'autocomposició del conflicte". D'aquesta manera, els mateixos protagonistes, a través dels seus representants a les instàncies superiors, tenen capacitat d'arribar a un acord que es compleixi en el si de l'empresa.
"No és la intervenció d'un tercer des de fora, sinó que els mateixos agents socials s'han dotat d'aquesta eina on tenen uns tècnics dels quals responen i que els ajudaran a trobar la solució", apunta Jordi Miró. Aquesta forma de treballar, absolutament privada, "s'ha manifestat com a molt positiva, útil i econòmica. Les aportacions són públiques, però cal pensar en els diners que ens estalviem en vagues, conflictes, despeses judicials, etc. Té un retorn a la societat", justifica el Director General de Relacions Laborals.
A la mateixa pàgina web del TLC es poden trobar les llistes d'àrbitres, conciliadors o mediadors que les parts proposen i consensuen. "Tots tenen perfils professionals molt importants. Professionals de molt de prestigi que hi afegeixen aquesta condició, una activitat amb la que no es guanyen la vida però sí que els dóna prestigi", considera Jordi Miró.
Quins conflictes atén?
El TLC tracta exclusivament conflictes col·lectius, però els seus camps d'actuació són d'allò més diversos. Tot i no fer pública la seva tipologia concreta per respectar la privacitat de cada cas, en les seves memòries sí que ho analitza per sectors. El 2014, per exemple, han estat protagonistes el sector sanitari o el del metall. De fet, els sectors amb més activitat econòmica i treballadors ocupats són on acaba havent-hi més conflictivitat. Si es miren les temàtiques, les més habituals són discussions sobre jornades laborals, calendaris o vacances, salaris i acomiadaments objectius.
Un d'aquests conflictes que va haver d'abordar el TLC durant el 2014 és el que va sorgir a l'Hospital Moisès Broggi de Sant Joan Despí quan el personal de neteja, de l'empresa Clece, no va cobrar el plus hospitalari durant el mes de vacances. Francisco Cuadros, president del Comitè d'Empresa de Clece, explica a VIA Empresa que "ens vam reunir amb la companyia, amb el cap de servei i el gerent, i ens van dir que el convenia recollia que durant el mes de vacances s'ha de pagar el salari base, el plus de conveni i el d'antiguitat, però res més".
Des del sindicat van parlar amb els assessors per començar a buscar jurisprudència, trobant-ne de favorable. "Vam trobar una sentència de Londres on es deia que el treballador durant el mes de vacances ha de cobrar el mateix o la mitjana del plus que ha estat cobrant durant l'any, si era variable", indica. Tot i això, tampoc hi va haver acord amb les noves reunions amb l'empresa, que seguia acollint-se al conveni.
Va ser aleshores que va aparèixer la figura del TLC. "Els assessors del sindicat ens van dir que el més ràpid i eficaç que hi ha ara mateix és anar al TLC, que és un servei gratuït que en tres o quatre dies t'atén", recorda Cuadros. Explica que hi va enviar l'escrit de petició el 23 de setembre, i que al cap de dues o tres hores ja havien convocat representants sindicals i de l'empresa per al dia 29.
La mediació al TLC va servir per acordar que si els treballadors demostraven haver cobrat el plus reclamat amb l'empresa per la que treballaven anteriorment, Clece es comprometia a pagar-lo. "De 48 treballadores vam rebre les nòmines de 44 o 45 demostrant que tant en el 2011 com en el 2012, amb l'empresa anterior, havien cobrat el plus. Clece va comprovar que era cert i al mes següent ja es van posar al corrent de pagaments, i aquest estiu també ho han pagat", celebra Francisco Cuadros.
L'eficàcia i la rapidesa en la resolució és el que més valora el representant sindical de Clece: "el TLC t'incita a la mediació i a arribar a un acord, facilitant que puguis exposar els teus motius". Al capdavall, Jordi Miró apunta que "les empreses no hi anirien si no els fos útil. D'això n'estan convençudes patronals com Foment o Pimec, que han traslladat als seus afiliats que el TLC és un mecanisme molt útil".
Els avantatges de la mediació
Durant el 2014, el 98,55% de les actuacions del TLC van correspondre a conciliacions i mediacions, per només un 1,45% d'arbitratges. Per Jordi Miró, s'explica en primer lloc perquè "l'arbitratge és el primer reconeixement del fracàs de les parts per posar-se d'acord. És com els divorcis, que poden ser de mutu acord o judicials, i quan acaben als jutjats vol dir que les parts han estat incapaces de posar-se d'acord i que un tercer ha hagut de decidir".
Així doncs, els arbitratges sempre tendeixen a ser pocs. "Es prima que les mateixes parts es posin d'acord. De fet, en tots els àmbits on hi ha litigis, es demostra que els acords aconseguits per les parts s'apliquen millor i es respecten més que els acords imposats per un tercer", recorda el responsable de la Generalitat. Per aquest motiu l'orientació del TLC és afavorir la mediació, i l'arbitratge és un recurs residual. "Fins i tot es pot aplicar un arbitratge tou, on el mediador proposa una solució per veure si les dues parts l'accepten", recorda.
"Com a Govern som poc intervencionistes en el marc de les relacions laborals. Tot el que sigui donar suport a les parts perquè es posin d'acord és el que preferim sempre", indica Miró. La idea és que qui està més a prop del conflicte és qui té més recursos per solucionar-lo. "La intervenció exterior, que en determinats casos pot ajudar molt, ha de ser sempre subsidiària. Ha de ser l'última intervenció, i quan les parts ho demanen", assegura.