Segon dia de classe virtual a la UPF i sembla que ja en sabem. És curiós com canviem amb les restriccions de la comunicació no presencial i adaptem els nostres hàbits a l’entorn. Parlar per a 28 persones que no veus, que fan clic a la icona d’aixecar la mà quan tenen un dubte i que esperen pacientment el seu torn a casa seva té la seva gràcia.
No sé com ni quan acabarà la crisi —sembla que va per més llarg del que ens pensem— però el que sabem ja del cert és que la covid-19 no només posa en crisi el sistema de salut, el productiu i l’econòmic, sinó que toca totes les nostres estructures d’organització social. I a la seva base —a la base de tot— hi ha l’educació.
"La covid-19 no només posa en crisi el sistema de salut, el productiu i l’econòmic, sinó que toca totes les nostres estructures d’organització social"
Si algú fa 300 anys hagués viatjat en el temps fins als nostres dies no entendria res del món actual. Imagineu-vos que arriba un dia de cada dia a la feina i us veu parlant pel mòbil i us pregunta què és. Impossible fer-li entendre.
En canvi, si mai heu d’explicar què és un mòbil a una persona del nostre temps que no n’ha vist mai cap, només li haureu de dir que és com el telèfon de tota la vida, però sense cables i que va per ràdio com… la ràdio. Potser li costarà de creure però un cop passat l’efecte uau podrà establir relacions amb conceptes que li són familiars. El viatger del temps el primer que us preguntaria després de l’analogia telefònica seria “i què és un telèfon?”. I tornaríem a la casella u. Ens podem comunicar amb algú perquè compartim un marc de referència cultural comú.
Imaginem ara que el nostre viatger del temps arriba en diumenge i enlloc d’arribar a la vostra feina arriba uns metres més enllà, a l’església de la vora (a Mortensen en tenim una a l’altra banda del passatge). Mentre durés l’ofici pensaria que no hem canviat tant, que no fem coses tan diferents del seu temps i que tot allò ja ho havia vist abans. El mateix efecte li faria aterrar a la lliçó magistral d’un professor a qualsevol universitat del món. Déjà vu espai-temporal.
"Ens podem comunicar amb algú perquè compartim un marc de referència cultural comú"
Fins avui. A causa de la covid-19 els professors d’universitat ja no fem lliçons magistrals de tres hores mentre uns alumnes contrasten allò que els expliquem en directe al seu portàtil i els altres estan pendents les xarxes socials. Els límits de la comunicació fan que les lliçons magistrals es redueixin a una curació dels continguts a estudiar, una sèrie de recomanacions pràctiques i la compartició de recursos en línia: des de tuits a vídeos d’exemple o presentacions que cada alumne estudiarà al seu pas quan li vagi millor.
Si el nostre viatger temporal arribés a una classe avui no tindria cap déjà vu; li hauríem d’explicar que les classes són com les del seu temps però que funcionen com un mòbil: sense cables, a tothora i des d’on es vulgui.