Obrir la casa; arreglar quatre coses; pintar les humitats de l’hivern; plantar unes flors perquè llueixin totes aquestes setmanes; millorar quelcom, canviar un electrodomèstic, un moble..... Aquestes són les feines mínimes que s’han de dur a terme si es vol gaudir d’un estiu com cal fora de la ciutat. Formen part d’una partida mai comptabilitzada, però que sempre cau -malament- en aquestes dates. Tenir casa fora, a part el plaer de la propietat, que ves a saber què significa, te grans esclavituds. En moments com aquests, la majoria dels propietaris pensen que és millor llogar: “si no hagués de pagar les despeses inherents a la casa d’estiu -em deia l’altra dia un amic que sempre rondina i és una mica de la confraria del puny tancat- podria estiuejar tota la vida sense pagar un duro”.
Fet aquest primer tràmit, ja es pot començar a habitar l’espai. Prendre possessió de la casa significa adoptar el rol de l’estiuejant. Això significa viure intensament amb la família; rebre als amics que es poden presentar d’improvís i s’han de complimentar adequadament; fer-se càrrec de les despeses diàries d’alimentació i begudes; sentit el soroll dels veïns o dels arrendataris tota la nit; preparar dinars especials; assistir a festes i espectacles; sortir d’excursió com si hom fos un boy scout; dedicar més temps als hobbys; cercar els regals quan et conviden a casa dels amics...... Això per una banda. I pagar religiosament les quotes de la urbanització o municipals, que sempre aprofiten les juntes i els ajuntaments per empaitar a la gent quan està a destinació, per una altra.
Viure l’estiu resulta una activitat “esgotadora”, com deia l’altre dia l’Ariadna Romans i Torrent en un article a VIA Empresa. Fer-ho a casa pròpia, a més és una sangria econòmica. Li declarem doncs la guerra al lleure, a les vacances, que des de fa cinquanta o seixanta anys és una activitat indispensable pel 50% de la població europea, un bé de primera necessitat?. O bé optem per fer vacances fora de temporada, quan només les poden fer els jubilats, aquells que treballen en activitats rares o els nous teletreballadors integrals?
El nou status
Quan a la majoria dels països del nord d’ Europa, els governs van obligar a les empreses a donar un mes de vacances pagades als treballadors, seguint la recomanació de l’OIT, eren conscients que la productivitat permetia aquesta millora laboral. Més encara. Aleshores, a la dècada de 1960, canviava definitivament la relació treball-temps lliure i s’encetava un nou model de societat, on els negocis del lleure es convertien en el sector més avançat i rendible. Viatjar, allotjar-se en un hotel, anar a la platja, sortir d’excursió, assistir periòdicament als espectacles han esdevinguts des de llavors una font de despesa creixent, el nou signe de distinció de les classes mitjanes. Le representació social d’aquestes es realitzava a través d’aquestes noves partides. Quina va ser la primera expressió d’aquest nou status?. L’adquisició d’un apartament o d’un xalet per passar les vacances. I amb la propietat, els beneficis i les càrregues.
“Ha crescut el mercat de lloguer d’apartaments i xalets per l’estiu perquè molts propietaris complementen els seus ingressos amb les rendes que treuen a canvi de no gaudir-ne”
La crisi del 2008 va afeblir els ingressos de les classes mitjanes. Malgrat els esforços públics realitzats arran la pandèmia i la invasió russa d’ Ucraïna, el seu poder adquisitiu no ha millorat. D’aquesta manera, ha crescut enormement el mercat de lloguer d’apartaments i xalets per l’estiu perquè molts propietaris complementen els seus ingressos amb les rendes que treuen a canvi de no gaudir-ne d’ells. Tant les transaccions legalitzades com les informals han evolucionat amb preus molt a la baixa. Per això, el meu amic està cada cop més enfurismat: “a mi em costa tant mantenir la casa -segueix- i per quatre quartos en podria llogar una de millor per una setmana, quinze dies o un mes durant tota la vida”. Té tota la raó. Clar que resulta molt més barat llogar per un període determinat i oblidar-se de les càrregues com la d’obrir la casa i fer-la habitable any darrera any.
Som el país més comprador d’habitatges entre els grans d’Europa: el 77,8% de les famílies espanyoles viu en casa pròpia, mentre a Alemanya en són només el 51,7%
Això significa que el patrimoni immobiliari de tota la costa s’està devaluant?. En efecte, s’està devaluant i esdevé francament improductiu comptablement parlant. Som el país més comprador d’habitatges entre els grans països d’Europa: el 77,8% de les famílies espanyoles viu en casa pròpia, mentre a Alemanya en són només el 51,7%; a Àustria, el 55%; al Regne Unit; el 63,4%, o a França, el 64,9% (Eurostat, 2019). El patrimoni immobiliari global de les famílies espanyoles, es de 5,57 bilions d’euros, segons el Banc d’Espanya (primer trimestre 2021), cinc vegades més que tota l’activitat econòmica produïda al país al mateix any. La mentalitat que ser propietari dóna estabilitat i la baixa incentivació vers el lloguer fan que hi hagin enterrats aquests bilions d’euros. Fórmules de lloguer, renting, Leasing, hipoteca inversa i altres esdevenen més rendibles que no pas la propietat.
Dit tot això, malgrat la baixa rendibilitat, visca la propietat que dóna estabilitat i patrimoni a moltes famílies en cas de fallida econòmica, i alegria als que hereten després d’haver pagat l’impost de successions. Visca la vacança i el lleure, com elements d’equilibri personal i social que permet gaudir dels teus i de totes aquelles persones que, fent soroll o no, socialitzen amb tu durant unes quantes setmanes, en un entorn diferent. Malauradament, creix a Europa el nombre dels que no es poden permetre ni una setmana a l’any de descans, segons la Confederació Europea de Sindicats. Les proporcions de la població no ocista són escandaloses a Grècia, Romania, Croàcia o Bulgària: una de cada dues o tres persones no poden sortir de casa; i torna a ser escandalosament milionària la xifra dels que els hi passa el mateix a Espanya, França o Itàlia.