Fa menys d'un any, l'Ajuntament de València va decidir que l'estacionament pagat de la via pública (conegut com a ORA) no tindria aturada al migdia. És a dir, que qui volgués anar a un restaurant i aparcar a zona blava s'hauria de gratar la butxaca. Que ve la recessió (encara que en aquell moment gairebé no s'entreveia) i cal recaptar diners d'on es pugui. Encara que sigui a costa d'un bé en teoria comú com és el carrer.
Temps després, aquesta mateixa situació es donava en els anomenats llocs de "càrrega i descàrrega". Habilitats, encara que cada vegada més difícils de trobar, perquè els proveïdors de comerços disposin de temps i espai per nodrir els seus productes a qui ho compren a l'engròs diàriament.
Parlem de la dificultat per accedir-hi o simplement entreveure'ls pel fet que cada vegada són més comunes les peatonalitzacions. I la convivència de llocs de trànsit sobre rodes amb carrils per a autobusos i taxis, juntament amb els habilitats per a ciclistes i usuaris de patinets. El que dificulta, en gran manera, disposar d'espais on els camions i les furgonetes puguin exercir allò per al que s'han inventat. Havent d'exposar-se a multes per estacionar a llocs indeguts, en la majoria dels casos.
Aquest símbol escenifica tot el que està malament a la nostra societat, on el balanç entre vida personal i professional continua sent (en molts casos) aclaparadorament favorable a la segona
Però no és aquesta la problemàtica de què parlarem avui, si bé existeix i hauria de ser repensada en el marc d'una ciutat que cada vegada pretén ser més eficient i verda, però que no pot dificultar la feina de molts dels seus ciutadans i ciutadanes.
La reflexió real apareix quan, ja que moltes persones ni tan sols mengen a casa per la dificultat de tornar-hi durant la seva jornada laboral, aquestes arriben als seus domicilis en finalitzar la seva feina diària. I estacionen amb alegria (amb alegria!) a les ratlles grogues diagonals que ubiquen els senyals de càrrega i descàrrega.
No parlem de la dificultat de trobar aparcament, que cada vegada és més gran. Comprensible en una ciutat que busca fomentar els mitjans de transport sostenibles, però difícilment explicable si els temps i ajuts per derivar a la gent a ells no es corresponen amb la velocitat a què es busquen comoditats que facilitin la transició.
La regla dels tres vuits (vuit hores per treballar, vuit per a l'oci i vuit per descansar) salta per l'aire
En realitat, aquest símbol escenifica tot el que està malament a la nostra societat, on el balanç entre vida personal i professional continua sent (en molts casos) aclaparadorament favorable a la segona. Perquè la regla dels tres vuits (vuit hores per treballar, vuit per al lleure i vuit per descansar) salta pels aires amb l'hora d'anar i tornar a la feina, els 30 minuts de mitjana a trobar aparcament, la cura dels fills i la necessitat de desconnectar veient una sèrie a altes hores de la nit.
I anant encara més enllà, ens defineix com a propòsit de vida. Parlàvem en paràgrafs anteriors d'alegrar-se de trobar un lloc on aparcar el cotxe al carrer sense que això ens penalitzi econòmicament. Això és, sense haver de pagar ORA ni destinar diners mensuals a un pàrquing.
Això significa que, si la placa posa que està prohibit estacionar de les 20 h de la tarda a les 9 h del matí, aquesta és la nostra franja de vida real. Arribar a casa gairebé amb la posta de sol i marxar-ne quan amb prou feines ha sortit.
Això, en una societat basada en el coneixement i on disposem de la tecnologia per treballar menys (i de manera molt més eficient) que els nostres pares, ens posa una vegada més davant del mirall. I, com que el reflex segueix sense agradar-nos, plorem per tornar a la vida rutinària al setembre.