Les butxaques estan molt escurades. Per una part, com a conseqüència de la inflació, però, per una altra, perquè cada cop hi ha menys diner en efectiu. Tot passa pel NFC, és a dir, pel contactless, com ara les targes de crèdit o dèbit, el Bizum, les criptomonedes,... a través de les plataformes fintech, aplicacions mòbils, rellotges intel·ligents o qualsevol empremta biomètric. Abans de la pandèmia, el 2019, el 72% de les transaccions es realitzava amb diner físic i ara, segons el Banc d’Espanya, no arriba al 60%. A aquest ritme, en deu anys, l’efectiu esdevindrà el “vell” diner, com el denomina Pay Pal a la seva publicitat. A part dels intermediaris, els màxim beneficiaris d’aquest nou estat de coses seran els bancs i les entitats financeres. Sense un duro a la nostra cartera, adquiriran més poder encara sobre els nostres diners: menys serveis, menys enrenous, més llibertat de moviment.
En vint anys, s’ha passat de 1.000 milions d’operacions de compra a través de les terminals de punt de venda a quasi 200.000 milions, segons dades del Banc d’Espanya. La pandèmia va ser la gran impulsora. Per motius higiènics, en principi. Però la tendència venia de lluny. Des del 2002, roman pràcticament intacte el nombre d’operacions de retirada d’efectiu als caixers, en torn els 1.000 milions a l’any, mentre en les dues dècades s’han disparat les operacions de compra als punts de venda a través de la targeta fins als 6.000 milions. Això condueix a la rati perillosa d'un caixer per cada 49 TPV milions (Informe del Monitor de Consum, gener 2023, CaixaBank Research), amb la conseqüent reducció dels serveis financers presencials per la població dispersa o per aquells que volen seguir utilitzant el diner físic com a mitjà de pagament. Aquesta implantació massiva no amaga, amb dades de 2021, que el 16% dels comerços rebutja encara els sistemes de pagament electrònic o exigeix un mínim de despesa, pels costos de la comissió que han d’abonar.
La radiografia dels usuaris de les targetes pot dibuixar-se d’aquesta manera:
1) L’edat condiciona el mitjà de pagament, doncs més del 60% dels que tenen de 18 a 24 anys i més del 50% dels majors de 64 anys prefereixen els bitllets i les monedes, mentre totes les edats intermèdies s’estimen més consumir amb diner electrònic.
2) La fan servit més els que compren productes o serveis de lleure i turisme que a la resta dels sectors; si es Nadal i període de vacances, més que no pas la resta de l’any; o si es tracta d’articles de primera necessitat, per damunt de les altres compres.
3) Els europeus, en conjunt, paguen preferentment en efectiu les partides inferiors als 50 euros; quan superen aquesta quantitat, en la majoria dels casos, la targeta es converteix en la millor assistent.
4) Aquesta darrera data que aporta el Banc Central Europeu no n’amaga una altra: a mesura que augmenten els ingressos, la targeta de crèdit s’universalitza com a eina de pagament; mentre els més pobres s’aferren a les monedes i bitllets físics.
5) Minsait Payments (XI Informe Tendencias de medios de pago, 2021) i CaixaBank Research coincideixen pràcticament en que el 40% del diner cash s’usa fonamentalment al petit i mitjà comerç; el 18%, als serveis professionals i de la llar; el 17%, als bars i restaurants; i el 15%, al transport públic.
6) A la cartera, gairebé el 90% dels ciutadans no porta més de cinc bitllets o el equivalent a uns 50 euros, encara que el 70% no supera els cinc euros (Banc d’Espanya, 2020).
En paral·lel a la major freqüentació de les targetes de crèdit, s’incrementa el fraccionament dels pagaments als bancs i entitats de crèdit. Si abans es pagava tot de cop, l’habitual ara es fer-ho entre tres i sis quotes.
Qui guanya i qui perd
Però això de les targetes de crèdit de banda magnètica que han dominat les darreres dècades com a signe de poder té els dies comptats. Al 2024, la UE les haurà substituït per les biomètriques amb l’empremta dactilar i, a finals del decenni, la nova generació s’haurà estès per tot el món. Després de poc més de 50 anys que BBVA col·loqués la primera targeta a l’Estat espanyol, altres formes més sofisticades la van substituint per traslladar diners propis d’una anotació en un banc a una altra. Primer va ser l’aplicació Bizum; no fa més de sis anys que es va implantar gràcies a l’acord de la majoria de les entitats, és activa a més de 20.000 establiments i ja fa possibles gairebé 650 milions de transaccions a l’any. El van seguir PayPal, Twyp, Revolut, Verse i altres. Ara bé, les projeccions de Minsait Payments per 2030 deixen obert un percentatge important a nous sistemes encara desconeguts, tant biomètrics com altres. En qualsevol cas, a aquesta data, el 34% de les operacions es realitzarà a través de targetes; el 24%, de transferències; el 16%, en efectiu; i la resta, en criptomonedes, domiciliacions, etc.
Els principals guanyadors seran els bancs quan, el 2030, només el 16% de les transaccions es faran amb diner físic
Si, efectivament, dintre de set anys només el 16% de les transaccions es desenvoluparan en diner físic, els principals guanyadors seran els bancs i les institucions financeres. L’anorreament del diner líquid els hi reduiria la complexitat del circuit, en la mesura en que es retallaria un esgraó enutjós de la seva cadena de gestió, el client. Per una banda, a part de reduir els costos, el control sobre el circuit seria pràcticament complert, a la vegada que, juntament amb les grans tecnològiques, permetria parametritzar millor les dades dels usuaris de cada institució financera. Per altra banda, qualsevol crisi financera o ciberatac deixarien pràcticament indefensos als clients, que es el que va passar amb la caiguda dels sistemes europeus de Visa durant deu hores el juny de 2018, que va impedir la realització de més de cinc milions de pagaments. Estaríem més a prop del 1984, de la novel·la de ficció distòpica de George Orwell amb l’omnipotent i vigilant Gran Germà, que gestionaria els nostres diners i, a través d’ells, les nostres conductes de consum. La Unió Europea, que estudia implantar l’euro digital a llarg termini, afirma que mai reemplaçarà el diner en efectiu, perquè els pagaments són un bé públic massa important com per deixar-los en mans dels mercats financers. Entre les prioritats pels propers anys, situa la de garantir als ciutadans l’accés als serveis de diner efectiu respectant la privacitat (l’Eurosystem Cash 2030 Strategy, desembre 20220).
Espanya és un dels països més reticents a la supressió dels bitllets físics
Espanya és un dels països més reticent a la supressió, mentre els Països Baixos i Islàndia es situen a les antípodes, doncs amb prou feines un de cada tres habitants usa el diner físic. Llàstima que el motiu sigui tan banal com la quantitat de diner negre que corre en molts sectors, especialment en la cura de la llar i de la gent gran, el comerç, l’hostaleria o entre els autònoms.