Des que Hobbes va identificar l’Estat amb el Leviatan, massa gent considera que la funció pública consisteix fonamentalment en xuclar els diners als privats. Contra aquesta simplificació malintencionada, a part de posar-se d’acord en la quantia dels impostos i en quins serveis -que no és l’objectiu d’aquest article- el problema a resoldre és com fer que els ciutadans rebin puntualment i adequadament els serveis públics pels quals la majoria cotitzen religiosament. La constatació que els serveis no arriben ni en temps ni en forma es palesa amb un parell de dades esfereïdores: el 90% de les persones pobres a Espanya no arriba a rebre l’ajut mínim de reinserció; i, com dèiem la setmana passada, només el 2,4% de les pimes ha sol·licitat els fons Next Generation. On són els demiürgs que ho facilitin?
El demiürg apareix per primera vegada als darrers diàlegs de Plató. Timeu de Lòcrida usa aquest qualificatiu per referir-se a una divinitat que crea i que actua per redreçar el caos. Des d’aquesta visió platònica del creador, el concepte s’ha anat eixamplant al llarg de la història fins a identificar-lo amb aquell que es dedica a ordenar, a impulsar, a tendir ponts entre el no res i les coses materials; fins i tot, a un mestre que condueix els seus alumnes cap a la construcció d’un cos doctrinal per aplicar-ho a la pràctica. És a dir, el demiürg és el mag que trasllada les idees a la realitat.
La literatura sobre el infern s'ha acarnissat en tres personatge, Lucífer, Belial i Leviatan. Els cultes satànics els consideren la trinitat demoníaca. El més dolent de tots es el tercer. Els jueus el consideraven l’encarnació del mal; el cristianisme, la personalització del maligne -fins i tot l’identifiquen amb la serp amb la que Adam temptà a Eva-. Paul Auster pren el seu nom per una de les seves primeres novel·les. El protagonista és a la vegada ell mateix i el seu contrari -Peter Aaron i Benjamin Sachs-; el bé i el mal. Però qui va més enllà amb el personatge diabòlic és Thomas Hobbes que, a mitjans del segle XVII, gosa titllar a l’Estat de Leviatan. Si els éssers humans, diu, són egoistes per naturalesa i bel·licosos -homo homini lupus est-, és necessari que siguin sotmesos per un poder fort que el protegeixi, el pacifiqui, faci progressar la societat i els hi digui què han de fer. Per consagrar aquests compromisos mutus, els ciutadans i l’Estat signen un pacte social. Al servei de preservar la societat dels mals que serien capaços de fer els ciutadans pel seu compte, Hobbes està disposat a enterrar, per exemple, la separació de poders, que cent anys després proclamaria Montesquiu a l'Esprit des lois. Sense tenir res a veure amb el Leviatan ni amb els dimonis, i menys encara amb les restriccions de les llibertats, Keynes i Galbraith, al segle passat, obren el camí cap a una intervenció activa dels estats a les economies. Es tracta que cada ciutadà aporti segons els ingressos obtinguts, a canvi que l’Estat li doni serveis i aprofiti per redistribuir-los tenint especialment cura dels més febles; aquesta és la consagració de la teoria dels serveis a canvi dels impostos dins la societat del benestar.
La UE té dues cares: la que va gestionar la crisi de 2008, quan va facilitar que els poderosos s’enriquissin, i la del post-covid, a base de fons extraordinaris i de suport als més febles
En aquest punt de la discussió ens trobem coincidint amb una etapa molt madura de l’estat del benestar, empastifada amb dos anys d’aturada de gran part de la producció per culpa de la pandèmia, i agreujada per la situació inflacionista brutal causada per la invasió russa a Ucraïna. La Unió Europea és filla d’aquestes idees de Keynes i Galbraith. Malgrat això, te dues ànimes. La que va gestionar la crisi de 2008 abandonant a la majoria de la població i facilitant que els poderosos s’enriquissin més. I la que gestiona el post-covid i la inflació de 2022 resultat de la invasió, a base de fons extraordinaris i suport als més febles. Aquesta segona no redimeix a la primera, ni la fa més incomprensible.
No ens podem permetre que pràcticament cap pime accedeixi als fons europeus perquè ningú els hi explica el camí
Del Leviatan ja hem dit suficient. Què passa amb els demiürgs? Haurien d’assumir els funcionaris aquest rol en exclusiva? Una part, sí. Però una altra tan important o més, haurien de ser les ONG, les institucions, les associacions, les representacions dels col·lectius,..., qui gestionessin, negociessin, pressionessin, reclamessin, fiscalitzessin, i fins que s’avancessin als polítics i als funcionaris. No pot ser que hi hagi fons disponibles, decidits pels governs en nom de la societat, per donar l’ajut mínim de reinserció a tota la població i només arribi a un de cada deu; i tampoc ens podem permetre que pràcticament cap pime accedeixi als fons europeus perquè ningú els hi explica el camí.
No és qüestió només de desburocratitzar. Ni tampoc de privatitzar alguns serveis que serien més eficient en mans privades fiscalitzades. Ni tampoc, d’endurir la legislació i fer-la aplicar contra els que se n’aprofiten en les contractacions. Ni de cobrir les places de funcionariat adequades als serveis que han de desenvolupar. En tot això cal avançar i molt. Però, a part de l’esforç per adaptar el funcionariat a les noves necessitats, urgeix que els demiürgs privats millorin la seva formació per actuar en nom de la societat. Ha avançat molt la professionalització dels directius dels col·lectius, però decreix a mesura que ens apropem a les organitzacions més petites. Es necessita incrementar el seu nombre i constituir una lleva que apropi els dos mons.
La primera tasca dels fons públics ha de ser millorar la formació i ampliar el nombre dels demiürgs privats. Altrament, els ciutadans i l’Estat es poden acabar veient com a contrincants quan són socis. Les dues cares de la mateixa moneda.