Dies complicats quan s’analitza el panorama de l’extrema dreta a Europa. Els resultats de les eleccions franceses del passat diumenge no van donar gaires sorpreses, malgrat que sí una fita històrica: l'extrema dreta va guanyar per primera vegada a les eleccions legislatives de França. Ara bé, abans d'esperar a conèixer els resultats, i en mig de la marea, la UE va tancar poques hores abans els noms dels dirigents que comandaran els quatre anys vinents les institucions comunitàries: es va produir un ràpid acord entre les famílies polítiques que sempre han dirigit la UE. Cap canvi de rumb.
Màxima preocupació arreu per l’avenç de l’extrema dreta. Fins al punt que una revista de pensament proeuropeu i progressista, política-prosa, va titular el seu número de juny “Aidez l’Europe”. La meva visió mai ha estat tan tremendista: una cosa són els països i les seves ziga-zagues i una altra ben distinta la UE. Sempre ens quedarà Europa.
"Poques hores abans dels resultats francesos, la UE va tancar els noms dels dirigents que comandaran els quatre anys vinents les institucions comunitàries"
Si mirem una mica enrere, poques coses han canviat des del 1951, any en què es va constituir la Comunitat del Carbó i de l’Acer; ni el 1957, quan es van signar els Tractats de Roma, moment fundacional de la Comunitat Econòmica Europea; ni tampoc el 1993, amb la signatura del Tractat de Maastrich, quan es decideix fer el pas definitiu cap a la integració econòmica, política social i monetària. El nombre de països membres és diferent en cada situació històrica, els protagonistes també, però els grups polítics que suporten cada fita esdevenen els mateixos.
La UE va ser fruit de l’aliança entre les tres grans forces dels democristians, els socialdemòcrates i els lliberals; a despit del poblament que faci l’extrema dreta als països europeus, el mandat que comença aquests dies seguirà sent fruit d’aquest consens. La Segona Guerra Mundial, la bestiesa més grans que han realitzat els europeus, va suposar un punt d’inflexió. Definitiu. No només pels setanta o vuitanta milions de morts, als quals cal afegir els altres deu milions de la Primera, que són molts cadàvers: la reflexió posterior a 1945 va ser feta per anglesos, francesos, alemanys, italians, belgues, holandesos i luxemburguesos -els fundadors de la CE- per tal d’erradicar les causes de l’enfrontament civil entre europeus.
Pesaven els morts, però era més dur saber que el feixisme no casava ben bé amb la idea que els pares constituents tenien per a la nova Europa. Les tres famílies polítiques, totes filles del capitalisme, van desenvolupar un model de societat, que, amb el comú denominador de la democràcia formal, donarien suport als més febles (aportació democristiana), i aportarien un reequilibri de rendes i avenç social (aportació socialdemòcrata) i llibertat de mercat (aportació lliberal). Aquesta ha estat, amb totes les vicissituds, entrebancs i èxits, la història dels setanta anys de la UE. Aquest ideari va tenir el seu fruit principal en la creació d’unes classes mitjanes majoritàries protagonistes del període més llarg de pau, i en l’extraordinari creixement de la prosperitat, com mai ha existit en cap lloc ni moment a la història.
"Governar en minoria no és el mateix que fer-ho amb grans majories"
És veritat que fa quasi vint anys els preus van per damunt dels salaris, la corrupció aflora, senyal que existeix incrustada al sistema, i cada cop queden més persones enrere. És veritat que les classes mitjanes s’estan esmicolant i s’ha frenat la prosperitat. Però això no voldrà dir mai que els valors fundacionals de l’Europa moderna hagin deixat de ser potents ni interessar a la majoria dels ciutadans. Governar en minoria no és el mateix que fer-ho amb grans majories, i fer polítiques en moments de depressió econòmica és menys lluït que nedar en l’abundància. Ara bé, ni una cosa ni l’altra signifiquen que el llegat inèdit europeu deixi de tenir validesa.
Per aquesta raó, quan als països s’està produint una allau d’idees segregacionistes, llunyanes als criteris fundacionals de la Unió, les grans famílies tradicionals s’han avançat a tancar ràpidament els dirigents del nou període.