Novament, Venècia fa el ridícul prenent mesures turístiques impresentables, tot fent creure que actua a favor de salvar el seu patrimoni i adaptar-lo al turisme. D’aquí a unes setmanes, l’Ajuntament imposarà un peatge de cinc euros a tot aquell qui entri a la ciutat. Encara que els infractors hauran de pagar una multa de 50 a 300 euros, dues coses fan riure. La primera, gairebé tothom queda exclòs del compromís per motius inversemblants. I la segona, el control d’haver abonat el pagament el faran els municipals que podran demanar en qualsevol moment pel carrer la reserva del tiquet.
A qualsevol indret del món, això d’emprendre mesures per salvar el planeta, per fer sustentable el turisme és molta roba i poc sabó. Massa paraules i teories, però pocs fets. A Venècia, els responsables municipals i els del turisme estatal cada dia proclamen els esforços sostenibles que fan, convoquen cimeres mediambientals, però la ciutat ja ha duplicat en poc temps el nombre de visitants fins als 25 milions anuals, i la pàgina web venessia.com deia fa poc que a la ciutat quedaven 49.265 venecians, després de perdre’n 120.000 des de 1950. Vaja, un parc temàtic o un museu que s’està enfonsant fins al dia que caigui del tot si no es prenen mesures definitives.
A Venècia cada dia proclamen els esforços sostenibles que fan, però la ciutat ja ha duplicat en poc temps el nombre de visitants fins als 25 milions anuals
Actualment, la gran iniciativa consisteix a dur a terme un nou experiment per evitar la massificació. Els dissabtes i diumenges després de Setmana Santa els visitants de dia hauran de pagar els cinc euros de tiquet per poder accedir que hauran d’adquirir electrònicament. La gràcia està en la llista dels exempts d’abonar-lo per circular per la Sereníssima: els venecians, els seus parents i amics; els residents al Véneto; els treballadors que accedeixen diàriament; els estudiants; els congressistes; els que van a l’hospital o a gestionar algun paper; els esportistes... L’experiment durarà un mes i posteriorment s’avaluarà. Jo em pregunto quants pagaran i quins són els resultats esperats. Vull dir, quantes multes seran capaços de cobrar els municipals pel carrer? Que se’n farà amb els diners? Està previst imposar la mesura els 365 dies de l’any? quin percentatge de desmassificació es produirà? M’imagino l’escena: “Potete mostrarmi il biglietto d'ingresso a Venezia, per favore?”. “Das Ticket für was”. Marcello Mastroiani pur, mans a la butxaca pel Pont dels Sospirs.
Alguns diran que l’estereotip italià fa marcar les tintes, però avui no va d’això. La ciutat ha arriscat diverses vegades ser exclosa de la llista de llocs patrimoni de la humanitat on està inscrita des de 1987. Ha retirat en temps de descompte els creuers que passaven pel Gran Canal davant de la plaça de Sant Marc. Després de retardar sine die la posada en marxa dels torns d’accés als seus carrers i ponts i fer pagar als visitants de 3 a 7 euros, van ser vandalitzats el dia de la inauguració i mai més se n’ha sentit parlar de l’epopeia.
Venècia ha arriscat diverses vegades ser exclosa de la llista de llocs patrimoni de la humanitat on està inscrita des de 1987
Què més dir? El projecte de dics mòbils Mose per defensar-se de l’acque altae i frenar la marea va retardar la seva construcció fins al 2020. Silvio Berlusconi el va impulsar a 2003; pel camí han quedat atrapats molts polítics i molts empresaris. El fet és que construir els dics hidràulics que tanquen les tres boques de la llacuna veneciana quan la marea puja per damunt de 10 centímetres ha costat el doble del que s’havia pressupostat; també es va retardar la construcció del segon dic que fa de barrera per evitar que s’anegui la plaça de Sant Marc.
Al blog de venessia.com es pot llegir: “qui som els venecians? Arrogants o romàntics. Pocavergonyes o bons cronistes. Això i més”. En qualsevol dels casos, pocs dels seus governants han estat conscients que la bella i ducal ciutat-república va ser construïda fa mil anys sobre pals i fusta i apuntalada sobre la marxa amb pedres i ciment i que s’està caient a pedaços perquè diàriament la trepitgen 100.000 persones. S’enfonsa en el fang de la història. Fa pudor per tot arreu. S’ha convertit en un encant de ciutat, atractiva cada cop més pels visitants que ja la contemplen com a museu o com a parc temàtic. Ara bé, els venecians deserten i els seus millors palaus han passat a mans de les firmes de moda més importants del món que l’usen una vegada a l’any per les desfilades. Mai se cerquen els diners suficients per a la gran operació de salvament definitiu; avui no, demà, diuen. Menys encara quan els avenços del canvi climàtic fa estralls a molts indrets turístics. Els negacionistes haurien de saber que de les 25 pitjor acque altae registrades a Venècia des de 1900, la meitat s’han produït als darrers deu anys.
Capacitat de càrrega
Una de les sorpreses dels planificadors i consultors és l’escàs interès que han tingut les autoritats del turisme en redactar i fer complir la capacitat de càrrega. És a dir, en les condicions actuals quanta gent pot visitar l’indret i cadascun dels seus llocs? Està clar que cal preservar l’activitat turística allà on les ciutats tenen un grau d’atractivitat elevat. Però el que clama al cel és que les polítiques turístiques de molts llocs no siguin conscients que és mil vegades millor reduir ara el nombre de visitants a la seva capacitat actual de càrrega que no pas posar pedaços, deixar degradar-la i perdre per sempre el futur. Pels seus habitants i pels turistes. Que canviï tot perquè no canviï res. El Gatoppardo. El compte de Lampedusa.