Els pronòstics de creixement del PIB milloren una vegada rere l'altra, per enguany i l'any que ve, tant a Catalunya com a Espanya. Els governs respectius coincideixen en un increment de la producció generada durant el 2024 del 2,7%, previsió que l'FMI augmenta fins al 2,9% per al conjunt espanyol. Són previsions encara més cridaneres perquè contrasten amb l'atonia general dels grans països europeus, on la locomotora alemanya fa figa trimestre rere trimestre i els 20 països de la zona euro només creixeran un 0,8%.
Ara mateix, ja sabem que no seran dues sinó tres, les fàbriques de Volkswagen a Alemanya que tancaran. Diuen que és per ser competitius a mitjà termini i fer-ho amb recursos propis. Mentrestant, la mateixa Alemanya ha encapçalat el grup minoritari de països que s'han oposat a establir aranzels extraordinaris als vehicles elèctrics xinesos per protegir la indústria automobilística europea. Es veu que pesa més la preocupació per una guerra comercial amb el gegant asiàtic que encareixi les exportacions alemanyes a la Xina, que el futur de la mateixa Volkswagen i de la resta de la indústria alemanya del ram. Ja hem parlat en aquestes mateixes pàgines de les dificultats conjunturals i estructurals de l'economia alemanya i no hi insistirem. Fixem-nos, però, en com ens van les coses a nosaltres.
Augment del PIB amb estancament de la productivitat
Es tracta d'un fenomen europeu que arrosseguem de fa dues dècades: el menor creixement de la productivitat en relació amb la Xina i amb els Estats Units. A casa nostra, però, encara és més extrem: la productivitat a Catalunya i a Espanya s'ha incrementat entre l'any 2000 i el 2022 a una taxa anual del 0,2%, quan a la zona euro ho ha fet al 0,5%. El 2023, el PIB català va augmentar un 2,6%, mentre la productivitat tornava a caure un altre cop -després de fer-ho els anys de la covid- i va disminuir un 0,2%.
L'aparent contradicció entre produir el mateix -o menys- per cada hora treballada – o per cada treballador o per cada habitant- i augmentar la producció, el PIB, força per damunt de la mitjana europea té una explicació fàcil: cada vegada som més. Més treballadors, més habitants. La creació d'ocupació segueix una línia ascendent des de fa uns quants anys i la Seguretat Social bat rècords històrics d'afiliats. Entre desembre del 2022 i desembre del 2023, els afiliats a Catalunya van augmentar d'un 3,05%.
L'aparent contradicció entre produir el mateix per cada hora treballada i augmentar la producció té una explicació fàcil: cada vegada som més
Tanmateix, el gros de l'ocupació que es crea és als serveis personals, sobretot als que giren al voltant del turisme i del lleure i, ara més puntualment, als sectors educatiu i sociosanitari. En els darrers 12 mesos, els afiliats als serveis han crescut més del doble que els de la indústria i la construcció. Els serveis són sectors intensius en mà d'obra i, per definició de baixa productivitat. En el cas dels serveis públics, la convenció estableix que el valor afegit que genera cada treballador equival al seu salari, ja que no existeixen beneficis empresarials. Quan es tracta de serveis privats, a més de salari brut, es comptabilitzen totes les rendes empresarials, siguin beneficis, interessos o amortitzacions.
El sector hoteler com a exemple
Si ens fixem en un sector emblemàtic com l'hoteler, és dels que més capital incorpora dins dels serveis personals -principalment l'hotel i les seves instal·lacions-. Tanmateix, moltes vegades es tracta d'establiments ja fa temps amortitzats. De fet, ja als anys 90, un important hoteler de Barcelona es vantava que cada nou establiment l'amortitzava en cinc anys, una tercera part del que comptablement es considera raonable.
Quant a interessos, és evident que el sector va patir força durant la covid-19 i moltes empreses van haver d'incorporar una motxilla important en forma de crèdits. Tanmateix, ara ja porten dos o tres exercicis amb guanys importants, en molts casos per sobre dels dos dígits. Han augmentat considerablement el preu de les habitacions, que a casa nostra encara eren relativament assequibles, i la consistència de la demanda ha fet que l'ocupació no se n'hagi ressentit. Només l'any passat, el preu mitjà de l'habitació d'hotel a Barcelona va augmentar d'un 9,5%, amb una ocupació estabilitzada en un elevat del 79,8%, quatre punts, per exemple, per damunt de Madrid, que també té un preu mitjà per habitació quasi 30 euros més reduït.
Ara, tot plegat ha servit per millorar significativament la remuneració dels treballadors? No en tenim cap constància. Aquesta onada de beneficis empresarials ha permès descarregar una mica la intensitat de les feines més pesades que fan, per exemple, les cambreres de pis? Sembla que no. Tot plegat ens condueix a un dels mites emergents d'aquesta darrera temporada: l'absentisme laboral.
L'ase de tots els cops: l'absentisme laboral
Determinades patronals i empresaris ja han trobat la causa de la baixa productivitat de les seves empreses: l'absentisme laboral. Un recent estudi de Foment del Treball estima l'absentisme en un 7,2% de la plantilla de mitjana cada dia. Això portaria a una disminució de la producció tot i mantenir el gros de la despesa laboral. Tanmateix, com tots sabem, a partir d'una determinada durada, el salari del treballador el cobreix la Seguretat Social i, per tant, les pèrdues empresarials són acotades. És cert, però, que les baixes generen sovint la necessitat de contractar substituts o una plantilla lleugerament sobredimensionada per cobrir-les.
Les empreses s'han de preguntar si el model organitzatiu, retributiu i de càrrega de feina és el més adequat per evitar que molts treballadors recorrin a les baixes laborals
Evidentment, que existeix una picaresca de sempre al voltant d'aquest tema. Que l'edat mitjana dels treballadors augmenta i això genera més baixes per raons mèdiques. Que el valor i el compromís amb la feina, en termes socials, ha disminuït, sobretot entre els més joves i els menys qualificats. Ara, les empreses també s'han de preguntar si el model organitzatiu, retributiu i de càrrega de feina és el més adequat per evitar que molts treballadors recorrin a les baixes laborals quan no poden aguantar més. Si la motivació, la vinculació i el compromís amb la feina, els companys i l'empresa no poden millorar substancialment.
La lleu disminució de la taxa d’atur
Malgrat les notícies positives del PIB, la taxa d’atur continua sent anormalment elevada en el context europeu. El 9,1% a Catalunya per al 2023 és força inferior a la mitjana espanyola -11,9%- però també més elevada que a la zona euro -6,4%-. Aquestes diferències es mantenen al llarg del temps, malgrat la millor conjuntura que ara se suposa que travessem. I és que si encara que la població ocupada a Catalunya va augmentar el 2023 de 620.000 persones, l’atur només va disminuir en 364.000. Això vol dir que només el 59% de nous llocs de treball va servir per disminuir el nombre d’aturats.
Els restants 256.000 llocs nets nous van ser coberts per persones que fins ara no cercaven feina -nous actius-, en part joves que acaben els estudis i moltes dones immigrades que accedeixen a feines que, en molts casos, són a temps parcial i de baixa remuneració. De fet, les dones d’origen immigrant són el col·lectiu amb menor taxa d’activitat i les ocupades es concentren en els serveis, amb especial intensitat en la neteja. I finalment, una part significativa d’aquests nous llocs de treball els hauran ocupat persones d’origen estranger arribades de bell nou. De fet, durant el 2023 el saldo net d’immigrants va créixer en 126.000 persones. Mentrestant, la taxa d’activitat -persones ocupades o que busquen feina formalment- sobre la població total en edat de treballar s’estanca en el 76,1% i encara és 1,6 punts inferior als màxims assolits el 2011.
Cada vegada més pobres
Les estimacions de la Cambra de Comerç de Barcelona indiquen que la renda familiar disponible, un cop descomptada la inflació, ha disminuït en un 12% en el que duem de segle, en concret entre l’any 2002 i el 2021. Els ingressos per persona -salaris, pensions, rendiment dels estalvis o les inversions-, un cop descomptats els impostos i les ajudes públiques, s’han reduït en quasi 1.000 euros en termes constants. En el mateix període, el PIB ha crescut d’un 44,5%, en termes corrents -inflació inclosa- però els ingressos nets per persona només ho han fet en un 22,3%. Per a Espanya, les xifres són similars, però la diferència no és tan extrema: 41% i 29% respectivament.
Per tant, és evident que no anem pas tan bé. De fet, no anem gens bé: el creixement global de l’economia prové del fet que cada vegada som més, però la productivitat no augmenta perquè l’activitat es concentra en sectors amb poc valor afegit, com el turisme i altres serveis personals. Els llocs de treball que es creen només disminueixen lleument l’elevada taxa d’atur perquè en bona part són ocupats per dones que no treballaven i població nouvinguda d’origen estranger. Són els únics disposats a acceptar les condicions salarials d’esforç físic i de manca de conciliació de gran part dels llocs de treball que es creen. Condicions que estan en bona part en l’origen de l’elevada taxa d’absentisme laboral que patim i que és una càrrega afegida per a les empreses i per a la Seguretat Social.